—Estava en un altre projecte quan vaig començar a explicar el viatge del meu personatge cap a la República Dominicana i ni jo mateix no sabia per què estava parlant d'això. Portava a dins una història i em vaig deixar endur per la força de l'escriptura.

—Però quin va ser el primer impuls temàtic?
—Volia tractar el tema de l'amor davant la soledat a partir d'un personatge culte, un professor, que perd la dona quan és més feliç i no es comença a reinventar la vida fins que no troba un amor nou. Ell pensa que no podrà sortir del seu buit i el món se li apareix com un gran soroll. El vol combatre amb la cultura, l'art i la música, i al final ho aconsegueix a través d'un viatge que fa sense saber ni per què.

—Allà coneix una dona que també està sola.
—Sí, i comença un viatge dins del viatge que els portarà fins a Port-au-Prince, com un joc de nines russes, perquè seran una illa dins d'una illa. No són turistes, sinó nàufrags accidentals que volen començar un futur. Petrarca em va oferir les ensenyances que atorguen els clàssics per veure com es va superant aquest sentiment de desolació i la capacitat de reinventar-se.

—A mi, però, la novel·la em fa pensar en La muntanya màgica, de Mann.
—Està entre els meus autors predilectes per la seva capacitat d'establir un pols entre una literatura de pensament i una de vital, que és on jo em trobo còmode. La no- vel·la té moltes cites i homenatges, però és per una necessitat vital, no com un decorativisme. Té una funció lligada a la vida. Art i vida van de bracet i, en aquest sentit, Mann és un dels meus referents.

—Per què ha fet que el seu protagonista sigui vidu i no pas separat, un fet més habitual en el nostre temps?
—Una de les singularitats de la novel·la és la psicologia d'un home que no ha tingut ni temps de poder assumir el dol i això és una estadística petita, però existeix. En aquesta situació límit hi ha la visió masculina del dolor d'un home sensible com ell i el seu intent de superació. La Marta parteix d'una separació més prototípica i queda colpida per aquest personatge que ha hagut de fer front d'una manera heroica a tot
el soroll que l'ha envoltat. De vegades no entenc per què no aflora prou aquesta dimensió entre tendra i sensible del gènere masculí.

—Fa una reivindicació del nou home?
—No m'ho he plantejat així, però en certa mesura, sí que hi ha una actitud de nova humanitat perquè hi ha una visió del món actual en què és molt important el concepte d'actitud davant de les coses, sobretot en l'últim tram del llibre, quan entren a Haití.

—Hi ha també una reflexió de la relació entre natura i cultura, en un sentit molt romàntic.
—L'art no és superior a la natura: és una arma meravellosa per assumir el dol i això és una estadística petita, però existeix. En aquesta situació límit hi ha la visió masculina del dolor d'un home sensible com ell i el seu intent de superació. La Marta parteix d'una separació més prototípica i queda colpida per aquest personatge que ha hagut de fer front d'una manera heroica a tot el soroll que l'ha envoltat. De vegades no entenc per què no aflora prou aquesta dimensió entre tendra i sensible del gènere masculí.

—Per què ens situa al tròpic?
—Per un tema de fascinació vital. Al Carib he tingut una vivència d'energia molt potent. La visió d'Haití em va impressionar molt i és la visió de dues realitats en una mateixa illa, i la fragilitat d'estar a mercè de la natura d'una manera bàrbara. Sempre vaig pensar que havia d'escriure alguna cosa d'Haití i ho he fet amb la sensació no de trepitjar neu verge, sinó vent i llum nova. Bona part de la novel·la transcorre en un hotel perquè s'hi puguin aplegar personatges de latituds i magnituds molt diferents, però amb relacions molt profundes. És la gràcia de ser nosaltres en un altre lloc i que no siguis un turista sinó un lector del seu paisatge.

—En aquest hotel la parella catalana es fa amiga d'una parella basca, això li permet també parlar de la realitat d'aquí.
—Sempre he pensat que els bascos tenen un instint natural per comprendre el nihilisme. Sempre que he conegut intel·lectuals bascos m'ha corprès aquesta capacitat d'unió del buit i el ple, i Chillida m'ho corrobora.

—L'art és molt present al llibre. M'agrada especialment aquesta comparativa que fa entre Vermeer i Hopper.
—Hi ha una línia en la història de la pintura que està molt atenta al gest psicològic. Els quadres de tots dos tenen lectures poètiques i enigmàtiques. També hi ha present la pintura naïf d’Haití i l'enorme força vital que transmet.

(Ada Castells: Avui. Cultura, 7 de juliol de 2011, p. 5)