"Empar de Lanuza (1950) ha volgut fer en aquest València, fragments d'un dietari poètic, una oda a la seva ciutat, un retrat de les façanes, del paisatge inert que maquilla uns carrers. Poema rere poema se'ns van apareixent diferents imatges i escenes que exposen el demble de la gent i el dring de les coses que perviuen. El jo poètic observa el que té al voltant, i queda amarat d'allò que més li commou els sentits: els nens, el batex del carrer, les cases de sempre, la música, les emocions i, sobretot, l'art.

Els versos ens ofereixen una descripció de la quotidianitat on els carrers acaben esdevenint éssers inamovibles que aguanten el pas del temps. Però no tot es redueix a la mera observació d'una realitat, així, sense més. De fet, tota aquesta observació dóna peu a la reflexió, sobretot quan es deixa corprendre per les obres d'altri, com pot ser Rodin, les escultures, els museus o bé els concerts.

En aquesta recreació poètica, l'autora usa un llenguatge molt planer, senzill i entenedor que sembla apropar-nos més a l'espai anecdòtic on basteix el seu món poètic. L'anècdota, però, de vegades necessitaria una mica més de volada. El recull arriba a la fi amb un poema que esdevé un resum d'intencions, una bona reflexió conclusiva que posa el punt final a aquest dietari poètic. L'autora s'ha deixat endur per la curiositat i per l'impuls maragallià a l'hora d'escriure aquests poemes, com queda clar quan ens diu que "tan sols la poesia explicarà el principi del cant" de les fonts. Principi o final, els carrers del temps encara han de viure moltes més coses, impertèrrits."

(Esteve Plantada: "Els carrers del Temps", Avui Cultura, 10 d'abril de 2003)

* * *

"Llegint llibres com aquest [Versos al sol], és possible que fins i tot els pares arriben a sentir-pensar que els animals parlen, que algunes persones volen i que, de vegades, les flors i els estels també ens somriuen."

(Arantxa Bea: "Paraules com carícies", Revista Lletres Valencianes, núm. 4, 2001)

* * *

"Empar de Lanuza, tan polida i exquisida com sempre, s'acullí aquí al vers, en una faceta nova, que almenys nosaltres, no li coneixíem. Es tracta d'estrofes petites, senzilles, ben rimades, que sovint fan ús de l'absurd, i on ens descriu una acció ara lògica, ara fantàstica. El nom del protagonista d'aquesta acció comença amb la lletra que pertoca a l'estrofa segons l'ordre alfabètic: Faustí de la Floresta, Guillem, Hug, Isabel, Joana...Com es pot veure, des del punt de vista dels recursos fonètics aquest abecedari es mou dins els paràmetres de la més ortodoxa tècnica de tot abecedari poètic: una estrofa on sovintegi la lletra que es vol descriure. No obstant això, la gràcia radica en el contingut d'aquestes estrofes, curulles d'un alenar poètic tendre i afectuós."

(Teresa Duran: "De Lanuza, Empar-Grau, Carme, Abecedari de diumenge", Faristol, núm. 9, març 1992)

* * *

"Ella sap a bastament que el minyó, en sentir un relat amb belles imatges en la descripció dels ambients i dels personatges i una fluïdesa i claredat convenients en l'expressió de les seues aventures, vicissituds, èxits i descobertes, se li produeix una gaudiosa transmutació del seu petit món quotidià i li'n fa sentir-per a la seua millor formació-un altre de més significatiu i poètic. I en aquest seu primer llibre [El savi rei boig i altres contes], ha sabut servir aquesta saviesa."

(Enric Valor: "L'Autora", "Pròleg" a El savi rei boig i altres contes. Barcelona: La Galera, 1979)

* * *

"Of course, wise, sensible readers will not see anything more in this story than a familiar and bitting description of an early morning routine in a typical household. But then, what can be worse than having to get up early? If someone were to catch you at the most intimate and dreadful time of the day, wouldn't they see ogres with hoarse voices, or unloving mothers obsessed with mirrors, or wolves in search for prey?

The author, however, has not intended her work as a familiar chronicle. She instead seeks the complicity of discerning and imaginative readers, rascals and jokers who know and love old, popular tales and use them and the apparent simplicity of their language to interpret the everyday world.

Empar de Lanuza is a keen observer of children's daily experience which she describes in tender, heart-warming lyrics."

(Teresa Duran: "Empar de Lanuza, La família feroç, Aliorna, Barcelona, 1988", Catalan Writings, núm. 4, 1990)