Sebastià Juan i Arbó neix a Sant Carles de la Ràpita, el Montsià, el 27 d’octubre de 1902, en el si d’una família dedicada a la pagesia, que s’instal·la a Amposta quan ell té vuit anys. Als dotze anys deixa l’escola i comença a treballar de meritori en una oficina. Amb divuit anys comença a escriure una de les seves novel·les més destacades Terres de l’Ebre.
El 1927 marxa cap a Barcelona i aviat veu publicada la novel·la L’inútil combat (1931). Aquesta obra suposa un esdeveniment dins la literatura catalana i fins i tot l’europea, perquè s’avança al tipus de novel·la que després, a partir d’obres de Camus i Sartre, rep la denominació de novel·la existencialista.
El 1932 publica Terres de l’Ebre, i un any més tard Notes d’un estudiant que va morir boig, una obra que preocupa durant molts anys l’autor, ja que en fa diverses versions: Hores en blanc (1935) i L’hora negra (1961), que és la traducció de la versió castellana, publicada el 1955.
Amb Camins de nit (1935), torna a centrar-se en l’espai de la Ribera d’Ebre, defugint el costumisme, amb dos protagonistes, Mercè i Marçal, que han de lluitar amb gent del seu entorn i amb un passat que els impedeix desenvolupar l’amor.
En el corpus novel·lístic d’Arbó es troben persones marginades i humiliades de la societat, a través de les quals l’autor fa la seva denúncia. Els models que pren són de Dostoievski pel que fa als personatges, i d’Eurípides, pel que fa al sentit profund de l’univers amb tota la seva ficció tràgica. El resultat és una obra que se situa a mig camí entre la modernitat i el classicisme.
Després d’un llarg silenci, que coincideix amb la guerra civil espanyola i els primers anys de la postguerra, publica la novel·la Tino Costa (1947), en català i en castellà, gairebé simultàniament. Al costat de la narració en tercera persona i de l’ambient realista de l’Ebre es troba el distanciament temporal i espacial. També hi apareix l’heroi existencial que se sent foraster en un món on no té altre remei que viure-hi, arrossegat per la fatalitat i la incomprensió.
El 1948, guanya el premi Nadal amb l’obra Sobre las piedras grises, a partir de la qual Arbó es decanta per escriure en castellà. De la seva producció en castellà, en destaca la sèrie Martín de Caretas (1955-59).
També escriu extenses obres biogràfiques, entre les quals destaquen la de Miguel de Cervantes, la de Pío Baroja i, en català, la de Jacint Verdaguer (1951).
Col·labora en diversos diaris i publicacions, entre les quals destaquen els articles publicats a La Vanguardia i ABC. Abans de tornar a escriure en català publica el llibre de memòries Los hombres de la tierra y el mar (1965), obra que permet descobrir sobretot la infantesa de l’autor i les terres que l’envoltaven i que el van influir, i que té continuació amb Los hombres de la ciudad (1982).
A mitjan anys seixanta torna a publicar obres en llengua catalana: Narracions del Delta (1965), L’espera (1967) o La masia (1975). Aquestes darreres obres, però, no assoleixen el ressò de les publicades abans de la guerra.
Mor a Barcelona el 2 de gener de 1984. L’editorial Columna publica pòstumament (1992-1993) l’Obra catalana completa de l’autor, a cura d’Emili Rosales.
_0.webp)
