Sebastià Juan Arbó té una visió agra i deprimida del món i dels homes. Si el personatge gairebé únic de la seva primera novel·la acusava una filiació russa, pel seu fatalisme i per la tortura constant de la seva vida, en Terres de l'Ebre podríem dir que tots els personatges duen aquesta empremta desesperada de l'ànima russa.

Els patrons d'Arbó tendeixen molt sovint més a suggerir que a narrar. L'autor ha de buscar, per a la seva prosa, el punt d'ambigüitat necessari que li permeti d'anar dibuixant tot aquest teixit de forces inescrutables que en el seu món narratiu configuren els destins humans, dins d'uns límits que li vénen marcats per uns criteris elementals de versemblança. Un planteig d'aquesta mena només pot ser resolt a través d'una subjectivització del punt de vista narratiu.

(Rafael Tasis i Marca: Una visió de conjunt de la novel·la catalana. Barcelona, 1935)

* * *

Sebastià Juan Arbó s'anticipa, amb L'inútil combat, als corrents literaris del moment, car correspon al tipus de novel·la que predominarà a Europa a la dècada dels quaranta. Cal situar aquesta primera obra d'Arbó al costat i com digna companya de La Nauseé de Sartre (1938) i L'Étranger de Camús (1942), les dues obres que caracteritzen el que s'ha vingut a denominar "novel·la existencialista"... A L'inútil combat apareixien la majoria de conceptes -en realitat elements vitals-, a l'entorn dels quals gravita la caracterització de l'existencialisme, tant literari com filosòfic: l'absurd o manca de sentit de la vida i de les coses, el "sentiment tràgic", la situació límit, el compromís, l'aïllament o soledat de l'individu, el sentiment d'étrangeté, la nostàlgia de la puresa...

(Sergi Beser: Pròleg a Obra catalana completa I. Barcelona, 1966)

* * *

Arbó transforma les experiències personals i les narracions escoltades d'infant en ficció gràcies a dues influències literàries decisives, la d'Eurípides, d'una banda, i la de Dostoievski, d'una banda. [...] Així hi haurà la presència d'una fatalitat inexorable que sembla menar els personatges directament a llur perdició, mentre que la crueltat presidirà les relacions humanes, una crueltat que desembocarà, sovint, en fets tràgics. [...] La filiació dels personatges, en canvi, és dostoievskiana, ja que es tracta d'homes que es complauen a autoanalitzar-se de manera exhaustiva, conflictius i malaltissos, voregen la follia i en més d'un cas hi arriben a caure. Aquests personatges, rosegats pel fet de sentir-se humiliats, són marginats i no arriben mai a integrar-se en la societat. [...] Per representar la situació angoixosa de l'home en el món, un món en el qual el personatge se sent estrany, estranger, recorre Arbó a una imatge simbòlica molt emprada per l'autor rus: la del presoner; així el seus personatges se senten presoners metafísics a voltes, i són presoners reals en altres casos. Arbó se situa, per tant, amb aquests models en una línia que desembocarà a l'existencialisme, que considerà Dostoievski com a pare i aprecià molt Eurípides.

(Carme Arnau: Pròleg a Terres de l'Ebre. Barcelona: Edicions 62, 1980)

* * *

La crítica de l'època fa especial èmfasi en allò que la seva obra té de descripció d'una zona geogràfica determinada i, en aquesta línia, freqüentment és valorat més com a introductor d'uns paratges fins aleshores no tractats en la literatura catalana, que per les virtuts estrictament literàries que poguessin tenir les seves novel·les. El mèrit d'Arbó se situava, per tant, en el fet de recordar que el Baix Ebre també és de Déu, o de Catalunya, en la mesura que entrava a formar part dels llocs considerats literaturitzables. És cert que en bona part de les seves novel·les hi ha una clara intenció de donar un panorama d'aquelles terres i de la vida dels seus habitants. Tanmateix la voluntat del novel·lista sembla voler depassar aquest marc geogràfic per tal de donar una dimensió mítica d'aquelles terres i d'aquells homes, de manera que els seus problemes, les seves lluites de la condició humana tal com les veu l'escriptor.

(Josep M. Balaguer: Pròleg a Hores en blanc. Barcelona: Laia, 1983)