Jordi Pàmias i Grau va néixer a Guissona (la Segarra) el dia 12 de febrer de 1938. El seu pare fou pastisser. I el noi -fill únic- va continuar residint a la vila natal fins a l'any 1959, quan es trasllada a Barcelona per cursar Filologia Romànica (havia començat Filosofia i Lletres com a alumne lliure).

A les ordres d'un oncle seu, que era mestre nacional -i excel·lent pedagog-, estudia el Batxillerat, sense moure's del poble. S'examinava a l'institut de Lleida. En aquells anys neix la seva vocació literària. Alterna la poesia amb audicions musicals, en un ambient de quietud i d'isolament cultural, propi de la dècada dels cinquanta. L'any 1954, conscient de la marginació en què vivia la nostra llengua, decideix escriure sempre en català. La influència de Maragall, de Carner i d'altres poetes és ben visible, en aquesta època.

Entre els anys 1959 i 1962, estudia Filologia Romànica a la universitat de Barcelona. Té la sort de comptar amb professors eminents: Antoni Badia i Margarit, Martí de Riquer, José Manuel Blecua, Francesc Marsà, etc. Més endavant (cursos 1963-64 i 1964-65), és becari a l'institut Milà i Fontanals, de Barcelona, sota la direcció del professor José García López.

Fa classes a Guissona i a Bellpuig. I l'any 1968, en unes oposicions, obté la plaça de professor agregat de Llengua i Literatura Espanyola -catedràtic, a partir de 1993-. Durant trenta anys (1969-99), exerceix com a professor d'aquesta assignatura a l'institut masculí, de Lleida -que, l'any 1978, per iniciativa del mateix Jordi Pàmias, és batejat amb el nom de Màrius Torres.

L'any 1969 es casa amb Maria Massana, de Bellpuig. Tenen tres fills: Montserrat, Jordi i Anna.

Els cursos 1971-72 i 1972-73 dona classes de Llengua Catalana, com a professor adjunt, a l'Estudi General de Lleida.

L'any 1979 és membre del Tribunal d'Oposicions que, per primera vegada, cobrirà les places assignades als professors de Llengua Catalana, en l'institut de Batxillerat. Presideix el Tribunal Aina Moll, i els membres restants són Jaume Cabré, Joaquim Mallafrè i Antoni Seva.

Coincidint amb la data d'incorporació a l'institut de Lleida (1969), guanya el premi Joan Salvat-Papasseit amb l'obra titulada La meva casa (1972), que el donarà a conèixer com a poeta.

A partir d'aquest volum Jordi Pàmias ha anat bastint una obra poètica que s'ha singularitzat per la recerca d'un estil propi que es caracteritza per la bellesa expressiva fruit d'un coneixement profund del llenguatge, per la gran varietat de fórmules expressives i pel valor musical de la seva poesia.

Ha publicat els reculls Fantasia per a ús de la gent sàvia (Proa, 1974), premi Màrius Torres, Flauta del sol (Proa, 1979), Premi Carles Riba, Cançons de la nit benigna (Aj. de Manacor, 1980), Àmfora negra (3i4, 1985), premi Vicent Andrés Estellés, La nit en el record (Llibres del Mall, 1986), El camí de Ponent (Edicions 62, 1990), L'alegria velada (Columna, 1992), Entre el record i el somni (Columna, 1992), premi Ciutat de Palma, La plana verda (Pagès, 1994), Fuga del mil·leni (Proa, 2000), Narcís i l'altre (Empúries, 2001), premis Miquel de Palol de Girona i Cavall Verd Josep M. Llompart, Terra cansada (Perifèric, 2004), premis de la Crítica Catalana i Crítica Serra d'Or, La veu de l'àngel (Proa, 2009), Incerta vida (Alfazeta, 2011) i Al cor del món (Edicions 62, 2013). Ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona en dues ocasions (1984 i 1988) i el 1999 és reconegut amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per la seva trajectòria.

Paral·lelament, l'editorial Pagès de Lleida reprèn l'any 2004 la publicació de la seva Obra poètica completa, que havia iniciat Llibres del Mall. Així doncs, entre 2004 i 2016 apareixen 6 volums: Lluna d'estiu (2004), La nit en el record (2006), El do de la paraula (2010), La casa dels avis (2011), Terra, mite, àngel (2014) i Ronda dels dies. Cent vint poemes esparsos (2016).

També ha conreat, fruit de la seva recerca contínua i de la seva curiositat literària, altres gèneres, com ara el teatre: Camí de mort (1979; 2005), l'assaig: Quadern de tres estius (1986), Joan Barceló. Obra i retrat (1990) i Joaquim Ruyra i els caputxins (2015, amb Jordi Cervera) o el dietari: Des de la foscor. Un dietari dels anys 60 (2007).

Des de 2013 és soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. El 2017 rep el XVII Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, un reconeixement dels companys d'ofici a la seva trajectòria i a la qualitat de la seva obra. La seva trajectòria és reconeguda, el 2018, amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.