Jordi Sedó

[…] els joves catalanoparlants són protagonistes, en determinats contextos, d’un procés d’abandonament de la pròpia llengua, derivat d’una relativa baixa autoestima lingüística que, segons el que estableix la sociolingüística, constitueix invariablement l’estadi previ a la substitució.

(Del llibre Granollers: llengua i futur. Estudi sobre coneixement i ús del català entre els joves)

* * *

[…] no ens ha mogut cap més interès que el d’il·lustrar unes tendències en matèria de sociolingüística. Perquè difícilment podem posar remei o pal·liatius a un panorama d’afebliment del català, a hores d’ara a bastament reconegut, si abans no en fem un diagnòstic detallat, en dimensionem l’abast, en seguim l’evolució i n’interpretem les causes que hi interactuen.

(Del llibre Granollers: observatori sociolingüístic. Cinc anys d’enquestes als alumnes de 4t d’ESO)

M’indigna profundament veure com tots els governs que han anat ocupant el poder d’ençà de l’arribada de la democràcia s’han anat prenent això del català només com una manera de captar electorat, però mai amb l’actitud responsable que requereix la precària situació en què es troben la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat nacional.

(«Els nens d’Olot i el senyor Maragall», El 9 Nou, 26 de febrer de 2007)

* * *

I, finalment, els pares, que sofreixen uns exhaustius informes, llarguíssims –tres, quatre o cinc fulls cada trimestre–, que després de primfilar fins a l’infinit a través d’un veritable viacrucis de frases, creuetes i graelles, acaben patèticament classificant els nens en dues úniques categories: els «PA» i els «NM».
I és aleshores quan el pare o la mare, sovint més assenyats que el sistema educatiu, pregunten desorientats després de llegir-se’l: «Però el nen… aprova o no…?».

(«Necessita millorar», Avui, 27 de juny de 2007)

* * *

En una època tan hedonista i mecanitzada que ja no ens cal ni retenir, posem per cas, els números de telèfon o la mecànica de la divisió perquè ja ens ho fan les màquines, més aviat penso que hi té molt més a veure, precisament, l’escassa valoració que es fa de la memòria, cosa que, òbviament, repercuteix en les activitats que es proposen (i deixen de proposar-se) a l’escola. I és que l’ortografia no s’aprèn a base de normes. Aquestes poden servir per a reflexionar en els moments de dubte, però les persones aprenem ortografia fonamentalment gràcies a la memòria visual. I la memòria no es treballa prou.

(«Què fem amb l’ortografia?», Avui, 26 de setembre de 2007)

* * *

Naturalment, el poble català és molt més que la llengua: és gastronomia, és folklore, és festes populars, és Sant Jordi, és la Diada, és costums tradicionals, és una determinada manera de fer les coses, és una literatura antiquíssima i de molta qualitat, és història mil·lenària, és paisatge, és territori, és treball, és constància, és mestissatge, és gent d’arreu, és convivència i és cohesió social… I, segurament, és moltes coses més… Però la llengua és allò que es veu més, és la punta de l’iceberg, el pal de paller de la gent d’aquesta terra, hi hàgim nascut o no. I vull remarcar-ho: hi hàgim nascut o no. Perquè no es tracta d’excloure’n ningú. Al contrari, hi volem tothom. Si de cas, és el qui renega de la terra on viu qui s’autoexclou, pobre…! Déu me’n guard d’anar, jo, a viure on fos i no aprendre la llengua de la terra que m’hagués acollit…!

(«Llengua i identitat», El 9 Nou, 14 de desembre de 2007)

Hi ha expressions de lloc que, presentades sense article no fan ben bé referència a un lloc sinó a l’activitat que s’hi acostuma a fer. Així, les expressions anar a col·legi o anar a escola volen dir ‘anar-hi a estudiar’, mentre que anar al col·legi o anar a l’escola signifiquen estrictament ‘anar a l’edifici on es troba ubicat un centre docent’. Així, l’empleat de l’empresa de serveis que hi fa la neteja va al col·legi amb cotxe, mentre que el nen que hi està matriculat va a col·legi amb cotxe, tret que hi vagi, posem per cas, un dissabte per jugar-hi un partit de futbol. En aquest cas, va al col·legi per jugar a futbol. Observeu que la frase Aquest nen va a col·legi per jugar a futbol ens remet a la idea d’un mal estudiant per a qui el col·legi tingués un únic interès: l’estona de jugar a pilota.

(«El valor de certes expressions de lloc», dins «Sense pèls a la llengua», Escola Catalana, núm. 418, març 2005)

* * *

I és que corrents no és el gerundi del verb córrer, sinó un adverbi, òbviament procedent del mateix ètim, que vol dir ‘molt de pressa’. Per tant, no cal córrer en el sentit físic del terme per a fer una cosa corrents. (La Júlia sempre ha de dinar corrents perquè, a la tarda, entra a treballar molt d’hora) De la mateixa manera, hom pot arribar en un lloc corrent sense haver-hi arribat corrents si, per exemple, el corredor ha fet marrada voluntària. És a dir, si ha dut a terme l’acció de córrer mentre venia, però ho ha fet sense pressa per a arribar al punt de destí.

(«Corrent(s)», dins «Sense pèls a la llengua», Escola Catalana, núm. 431, juny 2006)

* * *

[…] el parlant, avesat a la forma popular mentres i conscient que no és una forma genuïna, sovint s’afanya a corregir-la amb un rigor que celebrem; però molts cops succeeix que, en el seu afany, va massa enllà i corregeix erròniament el genuí mentrestant amb un lamentable *mentretant, que enlletgeix la frase i danya l’idioma i les orelles sensibles. Així doncs, prou de dir frases com ara *Els homes fregaven els plats i, mentretant, les dones llegien el diari, quan podem dir de manera molt més àgil Els homes fregaven els plats i, mentrestant, les dones llegien el diari.

(«Mentre», dins «Sense pèls a la llengua», Escola Catalana, núm. 437, febrer 2007)

Inesperadament, el silenci s’esguerrà i una fresca veu de dona dibuixà una melodia damunt d’aquell aire dens, ple de sofriment, odi, set de venjança i fum de pipa. Fora, la boira s’arrapava a la pedra del carrer desert, tenyida de gris per la llum del capvespre i anunciava la ja imminent caiguda de la nit. L’udol d’un llop llunyà a penes podia obrir-se pas a través d’aquell ambient espès i humit però, tanmateix, aquell so apagat testimoniava una presència que evocava les llargues nits de devastació i d’incendi, de criatures mortes i de pits de dona ensangonats, d’homes adusts i senzills lluitant sense esperança contra l’impossible… Allà, lluny, hi havia el llop, el llop que es feia sentir cada nit des de la muntanyosa boscúria, i es complaïa a saber que el seu plor corprenedor arribava esmorteït a la vall, on cobrava la forma d’un estremidor calfred a l’interior de cada consciència.

(«El genet blanc», dins Mira sota el coixí)

* * *

Aleshores, desvià la mirada amb desencís i tornà a la seva circumstància. Esguardà els peus del llit i la flassada que cobria la seva desferra. Féu una ullada a l’única part útil del seu cos i s’adonà que tota l’estona havia estat sostenint en les seves mans la ploma i el paper. Llavors, es produí el màgic esdeveniment de la divina investidura: l’Anna, amb els ulls brillants per l’emoció, recolzà l’instrument sobre el full verge i hi estampà unes paraules. De seguida, notà com la finestra s’eixamplava i posava a l’abast de la seva mirada aquell arbre que de quan en quan li oferia unes rames burletes per fer-li més insuportable la soledat. En veure el miracle que s’havia obrat, continuà escrivint amb l’ànim més alt que mai. Immediatament, les teulades desaparegueren i, a poc a poc, anaren transformant-se en vastes extensions de jardins i vergers plens d’arbres fruiters i déus de fresques i cristal·lines aigües capaces de fer les delícies de l’afortunat que pogués gaudir-ne. L’Anna, malenconiosa, s’ho mirava amb delit i desitjava amb totes les seves forces poder ser ella l’elegida. «I per què no…?» pensà. La seva actual qualitat de deessa de la fantasia i la quimera la feia omnipotent per damunt de tot…! No hi havia raó per a reprimir aquell desig…! I no s’hi pensà més. Amb el ceptre diví que sostenia amb la mà dreta, es desempallegà suaument dels cables que la connectaven als aparells que controlaven el batec del seu cor i mantenien la seva respiració. Després, obrí la finestra de bat a bat, s’elevà i emprengué una decidida fugida cap aquell paradís exterior. L’aire fresc de l’altra banda del vidre l’acollí conferint-li un alè de vida que li era negat a la cambra d’on procedia. La davallada fins a terra fou suau i l’herba, encara molla de rosada, la bressolà. Aleshores, provà d’alçar-se i una gernació de minúsculs àngels alats l’ajudaren a incorporar-se fins que quedà dempeus. L’Anna, en veure’s de nou en aquelles condicions, volgué anar més enllà i tractà de moure un peu. L’intent fou reeixit. Després, l’altre. Una passa… dues… tres… Caminava…! Ara, una ràpida corredissa li confirmà que el seu utòpic restabliment era un fet irrefutable. Que fàcil havia estat…!

Després, a poc a poc, anà perdent el món de vista amb una son estranya. Primer fou la ploma, que lliscà involuntàriament dels seus dits insegurs. El full, meticulosament recolzat damunt d’uns genolls per sempre secs de vida també es decantà cap a un costat i les parpelles se li anaren cloent lentament de manera involuntària i gairebé imperceptible; però el somni de l’Anna s’havia realitzat. Per uns moments, havia vençut la seva dissort i havia estat capaç de dominar el seu cos.

(«Anna», dins Mira sota el coixí, 2008)

* * *

No hi era, jo encara; i ni tan sols sabíem cap de les dues de l’existència de l’altra quan el teu home arribava begut a casa i, sense cap raó, t’apallissava brutalment fins que se’n cansava. O quan venia amb alguna de les seves amigues i et feia fora del llit a mitja nit; i tu, humiliada i envaïda d’una ira que no sabies treure’t de dins del pit, ni tan sols t’atrevies a queixar-te… I, aleshores, plena de vergonya i d’impotència, mirant de no sentir els esbufecs que feien ell i aquella donota a la teva pròpia cambra, te n’anaves, silent, a somicar abocada damunt la taula del menjador, o a assegurar-te que els fills, indiferentment ignorants de tot, no s’haguessin destapat. Aquests fills despietats, que només partir aquell malparit, fulminat per un fetge que l’alcohol li va trencar en mil bocins, et van deixar sola i se’t van endur els pocs cèntims que guardaves per a ells —»per si mai es casen», deies— en aquella capseta rodona de metall, esquitxada de petits escantells rovellats. Aquests fills que tu tant has estimat sense que t’hagin tornat mai ni una engruna de l’amor que tu has sabut donar-los. Aquests fills que avui no saps on paren, però que et fan viure amb la vana, tossuda esperança que un dia tornaran si els falten diners, un sostre o qualsevol altra cosa material… Aquests fills que jo odio tant com tu estimes perquè t’apartarien de mi. Aquests fills teus que jo foragitaria violentament sense dubtar-ne ni un instant si mai gosaven ni tan sols apropar-se a la tanca de casa teva… De casa nostra… Oi…?

(«Un Glop de tendresa», dins Mira sota el coixí, 2008)