Una mena d’amor respon a la concomitància d’una colla de factors. En primer lloc, dins d’aquest pla d’adaptació i de divulgació, Jordana, com a gran lector que era, coneixia el pes que havia adquirit la novel·la eròtica a Europa i àdhuc havia traduït unes pàgines de The Lady’s Chatterley Lover, de D. H. Lawrence, per a L’Opinió. En segon lloc, la importància que el districte cinquè barceloní havia pres en la novel·la europea (del tipus La nuit catalane, de Paul Morand, i de Printemps d’Espagne, de Francis Carco) i en la catalana (des de La rossa de mal pèl, de J. M. Francès, a Fanny, de Carles Soldevila). I, en tercer lloc, les polèmiques sobre l’art i la moral suscitades per tota aquesta literatura, tant a Europa (recordem la polèmica entre Jacques Rivière i Ramon Fernàndez i el pamflet The Morality and the Novel, de D. H. Lawrence) com a Catalunya (amb la intervenció de C. Soldevila, Montoliu, Carles Cardó, Estelrich, Riba, Pla, etc.). Aquesta polèmica derivà cap a una demanda concreta, expressada per Agustí Esclasans, per tal d’introduir l’erotisme com a «matèria de literatura normal». Aquesta demanda apareixia a la Revista de Catalunya a mitjan 1931. A finals d’aquest mateix any, C. A. Jordana publicava Una mena d’amor.
La publicació va produir un cert enrenou d’escàndol, la manifestació més explícita del qual es troba en Una altra mena d’amor (1933), de Delfí Dalmau, resposta de tipus espiritualista (amor per correspondència). Les primeres crítiques, com la de Guansé, havien adduït que l’obra era «francament, descaradament eròtica», tot subratllant el seu caràcter de «breviari llibertí». Amb més objectivitat, Tasis la qualificava d’«història d’una passió sensual». El mateix crític subratllava altres qualitats bàsiques de l’obra, especialment la interpretació literària del districte cinquè, i destacava la condició d’ésser l’única mostra de literatura eròtica en català. És per aquesta representativitat que la protagonista d’Aloma, de Mercè Rodoreda, la compra d’amagat.
Maria Campillo: «Pròleg» a Una mena d’amor, 1979.
* * *
Aquest recull d’articles representa, per al lector d’avui, un colpidor retrat de la vida quotidiana a la Barcelona en guerra i un model literari de primer ordre que, una vegada més, trenca les fronteres entre els gèneres literaris. Són cròniques personals que sorprenen per la seva llibertat d’esperit i d’escriptura, i pel seu humor lluminós i juganer amb les paraules, que contrasta encara més amb l’angoixa i la tristor que dominaven en aquella etapa tan crítica de la guerra a la rereguarda. La mirada molt singular de l’autor de la famosa novel·la Una mena d’amor, que tant de rebombori va causar, se centra sobretot a saber assenyalar els fets «normals en uns temps anormals». […]
Les sirenes de les quals parla Jordana a l’article magistral que dóna títol al volum són naturalment les de les alarmes dels bombardejos, però també són les sirenes, menys antipàtiques, que esperaven el pas d’Ulisses. O també són les sirenes marines, amb la seva cua imprevisible, que remet, és clar, a la cua de brou que s’esperava pacientment a la plaça en temps de racionament. Cap transposició metafòrica, però, no fa oblidar a l’autor que el moment de por que provoca el sentir les sirenes és d’extrema gravetat i perill, i que «la sensació de proximitat de la mort augmenta la intensitat de la vida».
Xavier Pla: «Ulisses a la rereguarda», Avui Cultura, 14 de febrer de 2009.
* * *
He procurat explicar que almenys alguns dels intents narratius de Jordana anteriors a la guerra ofereixen, em penso, prou interès per a fer-lo sobresortir d’una anònima corrua de noms menors. Però el cert és que la imatge que a mi com a lector me’n podia arribar era una imatge despersonalitzada, sense atractiu. Un reflex, a fi de comptes, de la que ens oferia la crítica, si és que n’oferia alguna, i que es va veure reafirmada amb la indiferència, matisada, que presidí l’aparició pòstuma de la seva última novel·la, El món de Joan Ferrer.
Dividida en nou capítols, El món de Joan Ferrer (1971) ens mostra un fragment de la vida quotidiana d’un exiliat català instal·lat a Buenos Aires, en certa mesura el mateix Jordana. Els millors comentaristes van dir que ens trobàvem davant la història d’un desgast, d’un trencament intern, el que pateix un desarrelat d’edat avançada. Jo no estic completament segur que es tracti fonamentalment d’això; en tot cas ho és de forma subsidiària. Crec que, si es planteja únicament així, la novel·la resta molt minimitzada respecte al seu abast real. El tema d’El món de Joan Ferrer, molt ambiciós, és, bàsicament, el que el mateix títol indica. Es tracta, ni més ni menys, de donar-nos la visió completa del món d’un home; en definitiva, del món. I no de manera desordenada o a l’atzar, segons com sembla en aparença, dels records, les impressions o la inspiració del moment, sinó seguint un mètode rigorós i d’ampla volada. El constant no passar res del curs narratiu, la grisor dels incidents d’una vida anodina, sospito que han enganyat el judici dels pocs comentadors que han volgut ocupar-se’n.
Josep Maria Benet i Jornet: “Cèsar August Jordana, més enllà de la pulcritud”, El Procés. Revista contracultural a l’abast de ben pocs, núm. 2, juliol de 2012.
_0.webp)
