L’AMO DE SON MAGRANER
«Fr-Aina (tota contenta)¿Que te’n vas a Son Magraner?
Joan Mos n’hi anam, mu mare.
Quela ¿I tu, Juanita?
Juanita Me’n vaig amb l’amo, allà on ell digui.
Joan A esperar es nou hereu, que vendrà devers Nadal. Vengui quan vengui, farem coques.
Fr-Aina Havia d’ésser així, fii meu! Ja veuràs, Juanita, quan coneguis bé, com t’agradarà; perquè de Son Magraner, només n’hi ha un en tot Mallorca!
(Tots els fills de Son Magraner afirmen amb un gest lo que ha dit sa mare)
Llinàs Però, Joan…No comprens que això…deixar-me embarcat d’aquesta manera…Si sa farmàcia fa aigo, no te negaràs. A son Magraner hi ha un salvavides per tu. ¿No es vera, Maria?
(Na Maria pareix que empegueeix i acota el cap. En Llinàs riu)
Fr-Aina Cap a Son Magraner falta gent…!
Joan Anem, Juanita. (Na Juanita s’hi penja a un braç. Inicien el mutis, i quan ja és al portal se gira i diu:) Escolta, Llinàs: Quan enyoris Ciutat, per consolar-te, recorr an aquesta cançó, que ja li vaig ensenyar an En Lluís i li donà bon resultat:
(Recitant)
S’aire de la Pagesia
a tothom li pega bé;
però es que a més s’aprecia
és de Son Magraner.»
TELÓ
(Del llibre L’amo de son Magraner. Palma: Moll, 1952, p. 141-143)
***
SA MADONA DU ES MANEIG
«ACTE PRIMER
Aiguavés de casa de possessió amb un portal ample que mira a un fons practicable que representa la clastra. Tanca l’estança una paret blanca de calç amb una porta petita, no transitable, que dóna a l’estable. Al costat dret, arcada que dóna als interiors de la casa dels amos i escala que puja a les habitacions dels senyors. Mobles escaients. Estaques amb capells de palma i ormeigs del camp. A una estaca, molt visible, una escopeta de dos canons.
ESCENA 1
Bet, llavors Margalida i després Joanaina.
(Madó Bet, amb unes ulleres molt modestes que es lleva quan no fa feina, asseguda a una cadira baixa, apedaça un sac, mentres d’enfora arriba la tonada del llaurar que canta un pareller).
PARELLER (cantant entre bastidors).
Amb En Fumat i En Menut
mai és gran es sementer,
i sa feina queda bé
maldament que hi hagi eixut.»
(Del llibre Sa Madona du es maneig. Palma: Moll, 1981, p. 9-10)
***
SA PESTA
«ESCENA 8
Felip, Esteve i Pereta.
PERETA (entrant darrera els dos germans ).-Esteve…
ESTEVE.-Oh, Pereteta, ¿què vols d’es teu esclau?
PERETA.-Venia a estar una estona amb tu, xato!
FELIP.-Hem…Hem…
PERETA.-Més que xato, rexato!
FELIP.-Hem…Hem…
PERETA.-Ja pots tossir tant com vulguis, tanmateix faré es meu cap endavant.
FELIP.-Deixa’m fer, que jo no me pos amb tu.
PERETA.-Sols que mos entenguem.
ESTEVE.-Peretea, noltros hem de fer un poc de feina, i tu…
PERETA.-Tant tendràs amb una estona més com amb una estona manco. És que som tan feliç quan estic prop de tu!¿I tu no ho ets, estant prop de mi?
ESTEVE.-Ets sa meva glòria, Pereteta. D’ençà que me vaig casar amb ti, som s’homo més ditxós d’aquest món. Si no fos pés mal de queixal, pensaria en tu de nit i dia. (Duent-se la mà a la galta) Ai!
PERETA.-¿Te torna a fer mal, rei meu?
ESTEVE.-Un poc.
PERETA.-¿I quin és?
ESTEVE.-No te preocupis. De totes maneres t’estim.
FELIP.-Hem…Hem…
PERETA.-Anem, Esteve, perquè no en sortirem, amb aquest.
ESTEVE.-D’aquí a una estona tornaré, Felip.
FELIP.-Si veus Na Mimí, envia-la’m.
ESTEVE.-Ja la tens aquí.»
(Del llibre Sa Pesta. Palma: Moll, 1980, p. 79-80)
***
JO SÓC CATALÀ
«Enmig de la mar
s’aixeca ma terra
fins tocar el cel,
que es deixa en la Serra,
banderes de blau.
Jo sóc balear,
jo sóc de Mallorca,
català insular.
[…]
Herois de Mallorca,
herois catalans,
que en les hores greus
us dàreu les mans,
fent del vostre exemple
sagrada costum,
jo us tinc en ma vida
de guia i de llum.
Jo sóc mallorquí,
i és la meva glòria
esser català
per la meva història.
Estim Catalunya
perquè té un passat de lluita incansable
per la llibertat;
perquè dins un regne
d’oprobi i de sang,
teixó la grandesa del Corpus de Sang;
perquè en tots els segles
contra l’esclavatge»
……………………
(Del llibre Vida i obra d’en Pere Capellà. Palma: Obra Cultural Balear, 1980, p. 38)
***
SOBRE LA PENA DE MUERTE
«No hace muchas semanas que el fantasma amenazante del patíbulo se ha cernido sobre las tierras doloridas de España, y ante la amenaza se estremecieron todos los hombres de corazón, y unidos por el afán de clemencia lograron detener el peligro de unas ejecuciones, evitando así una nueva plaga de dolores que viniera a sumarse a los que ya venimos padeciendo.
El hecho, por su magnitud, ha tenido la virtud de remozar en nosotros viejas teorías, llenas de humanismo, que nos hacen mirar al hombre como algo digno de lástima y compasión, cuando por circunstancias desgraciadas se deslinda de los términos legales. Y nos hemos sentido como inflamados de santa indignación, de cristiana indignación, cuando hemos visto pedir en nombre de la justicia el cumplimiento del siniestro fallo.
[…]
En nombre de la justicia, de la verdadera Justicia, no se puede matar. Los hombres al matar no pueden invocar más que el odio y la venganza, sentimientos mezquinos que convierten el hombre en una fiera, incapaz de estremecerse de espanto al pedir la eliminación de una vida que, buena o mala, es siempre una obra de Dios.»
(Del llibre Vida i obra d’en Pere Capellà. Palma: Obra Cultural Balear, 1980, p. 32)
_0.webp)
