Edat de lectura
Han cremat el mar es publicà en una edició juvenil el 1993 i l’any següent obtingué el Premi Nacional de Literatura Juvenil que concedeix el Ministeri de Cultura. Es fa difícil, tanmateix, recomanar-ne una edat de lectura adient, perquè es tracta d’una obra que —com altres de l’autor— té molts de nivells de lectura, des del més anecdòtic al més simbòlic. Podem dir, per tant, que una bona edat podria ser a partir dels 12-13 anys, però que ben segur resultarà atractiva i colpidora per a joves i adults.
Argument
Quan esclata la Guerra del Golf, Yasin —un jove de Bàssora— es veu obligat a combatre i mor entre les ruïnes d’un búnquer durant un dels atacs dels aliats. La seva dona espera un fill i l’àvia Hafida —la mare de Yasin— decideix explicar a aquest nét que encara ha de néixer la història de la seva família, entremesclada amb el relat de l’horror i l’absurd dels combats i la descripció de com era la vida abans que la guerra desfés les esperances, els projectes i el mar. Yasin era músic i narrador, contava velles històries d’amor i prodigis a les festes, també havia estat un bon narrador Sohrab, el seu pare. Algunes d’aquestes contances seran recontades per l’àvia Hafida al nét encara no nat, com a testimoni i penyora de l’herència de sensualitat i fantasia del seu país, el país de les mil i una nits, ara devastat per la guerra.
Estructura
El relat és breu i es divideix en 15 capítols que no segueixen un ordre linial ni cronològic en l’exposició dels fets. Ja al primer capítol ens assabentam de les línies bàsiques que es desenvoluparan: el relat com a pervivència de la memòria, la guerra terrible en la que han mort el pare i el fill (Sohrab i Yasin) i la sensualitat del món oriental:
«Vet aquí la causa per la qual m’he decidit a explicar-te aquesta història: l’infortuni de ser pobres, alguns desastres de la guerra, l’enèrgica sensualitat amb què els homes del poble s’havien atrevit a imaginar la vida, segles enrere, sobre aquest espai. Et parlaré, també, del teu pare…» (p.11)
Els capítols 2, 3 , 4 i 6 se centren essencialment en l’adolescència de Yasin, la descoberta de l’amor i de la seva passió per la música, la fascinació per les històries. El capítol 5 reviu els preparatius i la imminència de la guerra. En canvi, els capítols 7, 8, 9 i 10 se centren més en Sohrab, en el seu passat de pescador amarat d’històries sobre el mar que ell recontava amb gràcia i poesia. A partir del capítol 11 torna el protagonisme a Yasin i ja fins al final l’obra entremescarà el relat de la vivència de la guerra amb una de les més belles rondalles que explicava Yasin, la de l’amor dissortat entre un príncep de Síria i Samira, l’esposa de l’emir. La cloenda del llibre ens torna a l’horabaixa en què Yasin s’enamorà «Van mirar-se, els teus pares, i tu començares a néixer.»
Tema
El tema central de l’obra és, indubtablement, la guerra. L’autor començà a escriure aquest relat quan encara els míssils de la Guerra del Golf solcaven el cel de Bagdad i la televisió ens inundava amb imatges d’un mar encès pel vessament de petroli. La impressió i la reflexió sobre aquests fets (l’anomenada guerra tecnològica, la manipulació de la informació, el desastre humà i ecològic que tot això significa) el menaren a construir aquesta història bellíssima d’amor i mort, d’esmolada fantasia i crua realitat. El tema, doncs, és la guerra i la destrucció que comporta a tots els nivells: personal, collectiu, econòmic, ecològic, cultural, etc. Podem esmentar, també, la valoració de la narració com a ordenació del caos, pervivència de la memòria i envol de la imaginació:
«La guerra —no he estat capaç d’esborrar de la memòria l’estrèpit dels fusells, l’explosió de les bombes— ha destruït allò que quedava dels vells encantaments, el misteri dels relats que els homes i les dones d’aquest poble contaren durant segles, mentre tractaven d’explicar que la vida, tot i que sovint és amarga, a vegades ens fa tremolar el cor, només el temps que dura l’espai de la felicitat.» (p. 61)
Personatges
Hi ha una gran diversitat de personatges, que desfilen a través del record de Hafida, la narradora. L’àvia, una dona plena de tendresa i ràbia, saviesa i clarividència, és una de les més belles creacions de l’autor. D’ella en sabem poques coses, però el lector perceb la realitat a través dels seus ulls, i així és també com la reb el seu nét encara no nat, subjecte passiu però tanmateix protagonista, de la història.
Yasin i Sohrab comparteixen protagonisme, pare i fill que compartien la vida humil, la passió per les històries, l’acceptació plàcida i lúdica de la vida, han hagut de compartir la mort en una mateixa —absurda i devastadora— guerra. De Yasin en destaca la illusió d’una vida gairebé per encetar i el temor davant el futur incert que dibuixa la guerra, de Sohrab la ironia de les seves històries, la seva vinculació al medi natural, especialment al mar, que serà destruït primer per l’explotació dels seus recursos i després pel vessament del petroli.
Els altres personatges de l’entorn familiar estan menys desenvolupats: Maryam, la jove embarassada i vídua, l’oncle botiguer que col·leccionava bells instruments de corda, la seva esposa sorda que era capaç de percebre la música màgica que feien aquests instruments, el barber del carrer de la Pols, etc. Hi ha, també, els personatges que formen part de les històries que es relaten en el llibre. Especialment, la figura del príncep sirià i la seva amant, l’esposa de l’emir, protagonistes d’una exquisida rondalla d’amor i mort. Però també els nuvis que cavalcaren una estranya carcassa voladora, l’esclau que se salvà de la mort tot interpretant una melodia colpidora en un vell llaüt, etc.
Suggeriments didàctics
1. Per a una millor comprensió del llibre, abans o després d’iniciar-ne la lectura, podem dur a terme un treball de recerca i documentació sobre la Guerra del Golf: cronologia, països en conflicte, interessos, estratègies bèl·liques (bombardeigs, vessament de cru, enfrontaments entre forces de terra), conseqüències (vides humanes, destrucció ecològica, destrucció de bens culturals, etc.). Com que és una història recent, podem fer aquesta recerca a través del treball d’hemeroteca. Podem comparar aquesta guerra i la forma com es va dur a terme amb l’encara més recent conflicte de Kosovo.
2. Podem elegir alguna o algunes de les històries de Sohrab que parlen del mar i de les quals l’autor només ens en proporciona algunes pinzellades per desenvolupar-les literàriament. Per exemple, l’illa que era una tortuga, els vells marins que habiten en coves i tenen claus terribles, les peripècies dels mariners perduts al ventre d’una balena, la barca plena d’algues mortes, els ocells que enfosquien el cel, el geni sorgit del calderó de coure, etc.
3. En el capítol 6 se’ns conta la història del príncep sanguinari que feia matar esclaus per tal que la sang servís d’ungüent al seu cavall predilecte. És un relat breu però colpidor que podem intentar traslladar a un altre llenguatge narratiu, per exemple, reescriure’l en forma de romanç per ésser cantat o recitat, llegir-lo en veu alta amb acompanyament musical, fer-lo servir de base per a un guió de còmic o de titelles o bé una auca, buscar-li —tal com suggereix l’autor— altres finals, etc.
4. Hafida conta una versió condensada de la rondalla «La flor romanial» i es compara a ella mateixa a la canyà que delatà el crim del mal germà. Demanarem als alumnes que cerquin una versió completa d’aquesta història i l’expliquin a classe. Després, fa una comparació entre la fortalesa de les canyes i la seva mateixa capacitat de suportat l’adversitat. Podem considerar la canya transformada en flaviol delator com un símbol de Hafida. Buscarem, en altres capítols del llibre, elements simbòlics que l’autor usa per intensificar o il·lustrar el que vol exposar: les cames de fusta que caminen soles, els paisatges pintats al cap de les agulles, les rates del desert, les ombres, el sol que neix del desert, etc.
5. A partir d’aquest fragment, suggerirem als alumnes que facin una descripció del què és per a ells el sentiment de la por:
«Una guerra no és, bé vull que ho sàpigues, una lluita entre màquines. Tanmateix, al final, la derrota es compta pel número de morts. No et serà difícil comprendre fins a quin extrem n’hem sortit vençuts. Hi hem posat massa homes i hem conegut la mesura del pànic. La terra -les trinxeres que les rates del desert cobriren d’arena- és plena d’ombres embogides d’espant, mortes de por. Tu no saps, escara, de què és feta, la por. Que té les dents com claus i s’aferra a la carn, que és carnissera.» (p. 30)
_0.webp)
