Beu ara, si em vols creure, i no esperis a demà, que potser no hi series a temps. La vida no és sinó un instant brevíssim, d'una fugacitat implacable. Encara hi ets a temps: buida la copa de vi en la dolça companyia d'aquella amiga que sempre et desitja dir que sí. El vi és l'únic beuratge que et torna la joventut, que et deixa veure les delícies del paradís.

Els ulamites i el suixinites, els carbassins i els pebrotians, els capderruquesos i els llenguallarguesos, els rabosins i els marmotians, afirmen, sense envermellir, amb la seguretat que dóna sovint la ignorància, sobretot si és compartida, que qui beu massa vi anirà per mal camí, i que es condemnarà amb seguretat per tota l'eternitat. Què saben ells, infeliços, de l'eternitat! És com si diguessin que el sol deixarà de lluir per sempre més, perquè han vist un cap de núvol que tramuntava la carena, o que no hi haurà mai més primavera perquè encara marceja a la primeria d'abril.

Ara la rosa es desclou, ara canta el rossinyol. El nou dia ja s'acosta: vet aquí que surt el sol. I les hostaleres d'amples anques, llavis de cirera i pits de seda ompliran de vi les copes ventrudes i opulentes. Qui no vol fer mala fi que begui sense recança més d'una copa de vi.

Un savi de secà, un savi secardí, un cop em va aconsellar que deixés de beure vi. I sabeu què li vaig dir? «Quan bec vi entenc el llenguatge de les flors, de les canyes del canyar, dels ocells del bosc, del vent i dels núvols, dels rius i dels torrents, i de les fonts del marge que ragen sense parar. Quan bec vi entenc la mar de bé tot allò que no em saben dir ni l'estimada del meu cor ni els llibres més savis i més doctes».

Un savi de la vila trista, vida trista i vista trista, un altre dia em va dir: «Per quin motiu beus així? Com és que beus tant de vi? Que no veus que si beus tant les forces et deixaran?» I jo li vaig contestar: «La clara claror del vi és com la llum del mirar tan clar de la meva hurí. Sense amor i sense vi, seria millor morir.»

(De la versió Les estances d'Omar Kayyam. Barcelona: Llengua Nacional, 2011, p. 9-10)
 

* * *
 

Dimecres, 20 de novembre de 2002
[...] Llir entre cards, de tu qui no es recorda quan ve aquest temps, incert, subtil, boirós? La llum de dalt al teu esguard s'acorda i al teu segur somriure lluminós. [...]

(Del seu dietari publicat a Art i Lletres, Núm. 40, setembre 2005, p. 24)
 

* * *
 

Un mestre que jo havia tingut de petit sempre ens deia, als alumnes, que llegíssim, perquè llegint s'aprèn a escriure. És un consell que em va semblar encertat i que vaig seguir d'una manera decidida. Durant la meva vida, que ja comença a ser una mica llarga, m'he fet uns grans tips de llegir. Val a dir que també hi va influir molt el meu pare, que era un gran lector, i que, en una època en què no n'hi havia pas a totes les cases, de llibres, en tenia una bona col·lecció. Llibres de moltes classes diferents: novel·les, llibres de contes, de poesia, obres de teatre, biografies, llibres de viatges i de geografia, d'història... Molts d'aquests llibres, el meu pare, els havia comprat de segona mà, als encants i a les llibreries de vell. Si els hagués hagut de comprar nous, no n'hauria pogut pas tenir tants. També vaig llegir molts llibres a les biblioteques públiques. La primera vegada que vaig entrar en una biblioteca pública, la biblioteca de Catalunya (aleshores en deien Central: no volien que en diguéssim de Catalunya) em vaig quedar meravellat. Quants llibres, que hi havia! Una gran sala, la sala de l'antic hospital, amb tot de prestatges a les parets, plens de llibres. I encara n'hi havia més, que no estaven a la vista del públic. [...]

("Llegir no fa perdre l'escriptura", Cavall Fort, núm. 1000, març de 2004, p. 44-45)
 

* * *
 

Cinc tankes paral·leles

El dia
Que lluny que es veuen
entre alzines i roures
les roses fràgils!
El vent les despentina,
la boira les amaga.

L'amor
El teu nom omple
de goig els llavis àvids
de qui t'estima.
De nit, encara em porta
una claror més pura.

El teu somriure
vaga, solcant la calma
sense recança,
per les hores molt lentes
d'una tarda molt clara.

La nit
Vida que fuges
per un mar de misteri
–el cor se'n queixa!
La nit, tendresa d'ombres,
intenta consolar-lo.

La mort
Flors de pomera
fugiu així que arriba
la primavera:
quin riure tan alegre
quina fi tan discreta!

("Cinc tankes paral·leles", dins Màrius Torres en el record. Recull d'homenatge, 1993)
 

* * *
 

24 de desembre
Gran dia ventat d'hivern. El vent comença a bufar de valent cap a mig matí i s'enduu enllà boires i núvols. A primera hora de la tarda veig la gran carena del Tibidabo darrere la qual emergeixen unes masses de núvols cotonosos. Després el vent bufa encara amb més força i afina la tarda fins a fer-la esdevenir del cristall més pur. El sol té dolçor de mel, il·luminant els alts de les cases i la muntanya de les Tres Creus. L'aire és transparent. Veig perfectament les muntanyes d'enllà del Besòs, tocades pel sol ponent, i després, encara, el sol ja post, d'un color malva, de caramel o de mares de vi. El vent continua bufant i sembla que retardi l'hora de fer-se fosc. La superba estrella de la tarda presideix el capvespre.

(Tal dia farà l'any, 1991)