Se’m va fer amarg, el gust del cafè. I em vaig incorporar, sorpresa, buscant un somriure, la brillantor dels teus ulls, abans de sentir-me presa per l’ombra fosca que em deia “fas pena”, just el que sentia. Mentre la il·lusió que em guiava s’escolava entre les escletxes i es perdia, em va semblar que era inútil lluitar, que ja no em podria recuperar. Un nus que em pujava des de pit m’impedia contestar. El meu món s’esquerdava i em vaig deixar anar, com si fos un pes mort, sense si tan sols pensar que em podia defensar. Atrapada en una matèria fosca que s’anava expandint, recordava senyals que havia ignorat i que, conscientment, havia disfressat amb vanes esperances i justificat amb falses perspectives. Estava acabada i havia d’acceptar que havia esdevingut una caricatura del que havia sigut. Em venien a la memòria vells auguris i m’enfonsava. M’enfonsava en el dolor d’haver perdut l’alè i el suport de qui tant estimava.

Però, en sentir l’ofec, vaig obrir els ulls i em vaig desfer, d’una estrebada. I a les palpentes, seguint l’anhel que s’esmunyia en mi, vaig córrer buscant un punt de llum, aguantant les llàgrimes i panteixant per l’esforç. Havia de seguir i res m’aturaria. Ni tu, tampoc.

Et buscaria i et tornaria a trobar. N’estava segura.

("Entre dos mons”, dins Encara hi ha papallones al jardí. Quorum, 2017)

***

La natura té tanta força que m’he vist ridícula amb el ram d’anemones a la mà. Hi havia un pom de blauets secs, que devien ser d’en Jaume. A la primavera i a l’estiu n’hi deuen florit molts, en aquests camps de secà, envoltats de boscos d’alzines sureres. Amb l’objectiu assolit, allà dreta, rumiant, he sentit un buit a l’estómac.

Les cames no m’aguantaven i m’he assegut a terra, allà davant mateix. Corpresa per la vida austera que duia aquí, entre aquestes quatre cases que formen un carrer, en aquest paisatge bell i silenciós on no es veu ni una ànima pel carrer, he comprès que, les respostes que havia vingut a buscar, les hauria de deduir jo mateixa. Llavors, m’he incorporat i, com si la Nita Lluch em pogués sentir, li ho he explicat tot en veu alta, al peu de la tomba, com si llançant als quatre vents la meva frustració la pogués conjurar.

Espantat, un grup de pardals han aixecat el vol cap a les altes capçades.

Un tro ha espetegat i de seguida han començat a caure gotes grosses.

M’havia fet la il·lusió que congeniaríem en un punt màgic. Escoltant aquell silenci aclaparador, en un primer moment no hi he donat crèdit, però de seguida se m’ha fet evident la coincidència del paisatge amb moltes de les descripcions del llibre.

(La lectora accidental. Quaderns de la Font del Cargol/Cossetània, 2021)