Narrativa breu Poesia

Joan Graell i Piqué

Joan Graell i Piqué (Cambrils, el Solsonès, 1971) és poeta i narrador.

L’any 1997 es dona a conèixer amb Un llapis com el vent. D’aleshores ençà publica sis llibres de poemes i una plaquette i obté reconeixements com el segon guardó del I Premi de Poesia Joan Duch per a poetes joves, el Premi Guillem Viladot, el Premi Recvll Benet Ribas de poesia i el Premi Carles Hac Mor a plaquettes d’escriptura subversiva. L’any 2019 és inclòs a l’antologia Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies).

També escriu contes, narracions i microrelats en llibres col·lectius i en mitjans digitals, treballs pels quals és guardonat amb els premis Vila de Puigcerdà, Guillem de Belibasta, Drac de prosa, Vent de Port o Microrelats de la Vall Fosca.

Ha format part de l’equip de redacció de la revista de resistència cultural Lo Banyut, que s’edità anualment a l’Alt Urgell entre els anys 1997 i 2016. També ha col·laborat esporàdicament amb articles de temàtica diversa a la revista d’informació i actualitat pirinenca Viure als Pirineus.

Actualment, és curador de la col·lecció de poesia «Crisàlide», iniciada per Edicions Salòria l’any 2025.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Sara Serrano Valenzuela per a l’AELC.
Documentació i fotografies: arxiu de l’autor.

Castellano

Joan Graell i Piqué castellano

Joan Graell i Piqué (Cambrils, Solsonés, 1971) es poeta y narrador.

En 1997 se estrena con Un llapis com el vent. Desde entonces, publica seis libros de poemas y una plaquette y obtiene reconocimientos como el segundo lugar del I Premi de Poesia Joan Duch para poetas jóvenes, el Premi Guillem Viladot, el Premi Recvll Benet Ribas de poesía y el Premi Carles Hac Mor para plaquettes de escritura subversiva. En 2019 aparece en la antología Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies).

También escribe cuentos, narraciones y microrelatos en libros colectivos y en medios de comunicación, trabajos por los que ha recibido el Premi Vila de Puigcerdà, Guillem de Belibasta, Drac de prosa, Vent de Port o Microrelats de la Vall Fosca.

Ha formado parte del equipo de redacción de la revista de resistencia cultural Lo Banyut, que se edita anualmente en la comarca del Alt Urgell entre 1997 y 2016. También ha colaborado esporádicamente con artículos de temas variados con la revista de información y actualidad pirenaica Viure als Pirineus. 

Actualmente es el curador de la colección de poesía «Crisàlide», iniciada por Edicions Salòria en 2025.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página elaborada por Sara Serrano Valenzuela para la AELC.
Documentación y fotografías: archivo del autor.

English

Joan Graell i Piqué english

Joan Graell i Piqué (Cambrils, el Solsonès, 1971) is a poet and fiction writer.

After making his debut in 1997 with Un llapis com el vent, he had since published six collections of poems and a plaquette, works for which he has received awards including second prize in the First Joan Duch Awards for Young Poets, the Guillem Viladot Prize, the Benet Ribas Recvll Prize for Poetry, and the Carles Hac Mor Prize for Plaquettes of Subversive Writing. In 2019, his work was included in the anthology Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies).

He also writes short stories, narrative, and micro-stories in jointly authored publications, and in the digital media. For these works he has received the Vila de Puigcerdà, Guillem de Belibasta, Drac de prosa, Vent de Port, and Microrelats de la Vall Fosca prizes.

He was a member of the editorial team of the cultural resistance magazine Lo Banyut, which was published annually in the Alt Urgell region between 1997 and 2016, as well as publishing occasional articles in the Pyrenean information and current affairs magazine Viure als Pirineus.

He is presently curator of the poetry collection “Crisàlide”, which was launched by the publisher Edicions Salòria in 2025.

He is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC).

 

Web page: Sara Serrano Valenzuela for AELC.
Documentation and photographs: Author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Joan Graell i Piqué neix a Cambrils, al Solsonès, l’any 1971. Després de passar la infantesa al poble nadiu es trasllada a Tarragona per a cursar estudis secundaris al Complex Educatiu de Tarragona. Comença Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili, tot i que interromp els estudis per incorporar-se al món laboral. 

Durant disset anys treballa a la Seu d’Urgell i a Montferrer com a operari de taller en una empresa de marbres i granits. Més endavant, s’incorpora a l’Oficina Comarcal del Departament d’Agricultura a la Seu. L’any 2011 aprova les oposicions al cos auxiliar administratiu de la Generalitat de Catalunya i guanya una plaça a la secretaria de l’Institut Joan Brudieu. Actualment resideix a Organyà i treballa d’administratiu als Serveis Territorials del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica a l’Alt Pirineu i Aran, a la Seu d’Urgell.

Des de sempre, compagina la feina amb la creació literària, especialment amb la poesia i la narrativa curta. La seva obra configura un espai d’identitat essencialment pirinenc que parteix del ruralisme i incorpora conceptes de la mitologia clàssica i popular d’arreu del món: la terra, els astres i els elements de la natura hi conflueixen com a font de sentiment i destí d’espiritualitat. En els darrers llibres de poemes, l’essència de l’escriptura i la de la natura esdevenen indissolubles.

Ha participat en festivals literaris i en el grup de lectura Terra Escrita. També ha col·laborat en els projectes musicals «Sons d’aram», amb el músic Arnau Obiols a partir de poemes de Joan Vinyoli, i «Llumeners», que va compartir amb els músics Jordi Maria Macaya i Francesc Caballero.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Premis

  • I Premi de Poesia Joan Duch per a Poetes Joves (1999): «Rastre obert».

  • Premi de narració literària Vila de Puigcerdà (2000): «El Negre de Surri».

  • Premi Guillem Viladot (2006): «Creixia a les mans l’embruix dels astres».

  • Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu (2016): «Començar de zero».

  • Premi Drac de prosa (2017): «Quinze voltes malgrat tot».

  • VII Concurs de Microrelats “Microconcurs La Microbiblioteca” (novembre 2017): «Trinxeres i llambrics».

  • Premi Vent de Port de narrativa curta (2018): «Croquis d’un nu pintoresc».

  • Premi V Concurs de Microrelats de la Vall Fosca (2021): «Migdia assolellat».

  • Premi Recvll Benet Ribas de Poesia (2022): Alfabet de l’ombra.

  • Premi Carles Hac Mor a plaquettes d’escriptura subversiva (2023): Els planells magnètics.

En antologies i revistes

  • “El Negre de Surri“, dins El Negre de Surri i altres narracions. Tremp: Garsineu Edicions, 2001.

  • “Aligneu“, dins Després de l’hivern i altres narracions. Solsona: Solsona Comunicacions, 2002.

  • “Bancal, roca, ocell“, dins La muntanya escrita. Indrets reals i literaris del Pirineu. La Seu d’Urgell / Tremp: Edicions Salòria / Garsineu Edicions, 2015.

  • “Començar de zero“, dins Començar de zero i altres narracions. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.

  • “Quinze voltes malgrat tot”. Òmnium Cultural del Solsonès, 2017. En línia.

  • “Un faune al Flamisell”,  Viure als Pirineus, 3 agost 2018. En línia.

  • “Píndar, el llegidor“, dins Arran de vies i altres contes. IX Premi Miquel Arimany de Narrativa. Les Masies de Roda: Ajuntament de les Masies de Roda, 2018.

  • “Croquis d’un nu pintoresc“, dins Croquis d’un nu pintoresc i altres narracions. Recull de contes del Premi Vent de Port 2018. Lleida: Pagès Editors, 2019.

  • “El clau de Txékhov”, Núvol, 5 agost 2019. En línia.

  • “La bassa de les tortugues”, Núvol, 10 agost 2020. En línia.

  • “Migdia assolellat”, Viure als Pirineus, 9 agost 2021. En línia.

  • “Les flors indemnes”, Núvol, 24 agost 2021. En línia.

  • “Humbert”, dins Fil Directe, núm. 50, desembre 2021. 

  • “Oli de romaní“, dins Els camins escrits del Pirineu. La Seu d’Urgell / Tremp: Edicions Salòria / Garsineu Edicions, 2022.

  • “El foc i les cabres”, dins Cadí-Pedraforca, núm. 36, primavera de 2024.

Vincles

Comentaris d'obra

“Allò més destacat [de Llibre del vesc] és la tematització del bosc com espai que capta i orienta la mirada poètica. Ara bé, convé precisar que aquest acostament a la natura no té un caràcter descriptivista ni decoratiu. Es tracta de l’ànima, de la mateixa ànima del poeta que es projecta en el bosc fins a trobar en el vers un moment d’humanitat. D’aquesta manera, tenim la pedra representada en els dòlmens; els arbres, els ocells i, sobretot, el vesc, com a símbol inequívocament bosquetà que dona títol al conjunt.”

(Vicenç Llorca. «Tria personal», Serra d’Or, núm. 604, abril 2010, p. 99-101.)

* * *

“El llibre [Aiguafoc. Bancal, roca, faune] està estructurat en dues parts. Al llarg de la primera, «L’arrel i el vers», el poeta estableix un lligam inequívoc entre l’arrel i l’origen del vers: “El poema, com l’arbre, / rep la força per les arrels”. Una concepció de l’univers poètic en què l’essència de l’escriptura i la de la natura esdevenen indissolubles. Una crida, doncs, a escoltar el paisatge amb tots els sentits amatents i amb el temps irrefrenable que hi transita sempre present. Un paisatge que batega en “l’anhel del riu”, en el “vol fecund de l’ocell”, en el cor mateix del poeta.

“Roca emergida” és el títol de la segona part de l’obra i, en termes generals, una continuació de la primera. Ara bé, els poemes que en formen part emfatitzen la idea de moviment, del pas del temps, de projecció cap a un futur des dels “confins de la incertesa”. Entre el dubte i la convicció,  el poeta segueix interrogant-se sobre els enigmes que traspua cada bri d’herba, on “tot recomença”, però cada cosa al seu ritme, segons marca el seu rellotge. La terra cedeix protagonisme a l’aire i, amb ell, a tot un desplegament d’ocells que volten per les interioritats dels versos i que, talment molts altres mots —bancal, saó, espiga— adquireixen un valor simbòlic.”

(Mar Fontana Peitiví. “Els versos tel·lúrics de Joan Graell”, diari digital de cultura Núvol, 8 d’octubre de 2016.)

* * *

“Com aquells músics d’ofici que improvisant no s’equivoquen mai, així brolla el vers alat i de granit de Joan Graell. Per què? M’ho pregunto sempre davant del miracle de l’art nítid, fluid, que sembla que esdevingui marbre per la seva perfecció i solidesa sobirana. Vers perenne, com la fulla de l’arbre perennifoli. Hi ha, en aquest misteri, evidentment, la traça de l’artesà: la feina fosca de qui ha conreat intensament la paraula, però aquesta condició —necessària, seria injust no reconèixer-ho— no resulta pas definitiva per obrar el miracle. Hi ha la gràcia, hi ha la musa, o el que en vulgar en diríem inspiració, que posa en boca del poeta què ha de dir i com ho ha de dir.”

(Víctor Obiols. “La folgança del llamp”, epíleg a Alfabet de l’ombra. Lleida: Pagès Editors, 2023.)

Antologia

Neguit

Agonia d’aram
a les arestes de l’aire.

Un sol tèrbol, com de fang, s’escola
pels terrats somnolents de la vila.

Passa un falcillot
amb un signe de mort a les ales.
El vertigen del cel engendra
un reclam d’ocells insaciables.

Sagna el crit.
El cor s’afua.

(De Llibre del vesc. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2009, p. 51.)

 * * *
 

Aiguafoc

II

M’encamino cap al solstici de pedra,
m’atrau l’or de sota el drac.
Martí Sales

 

Mentre la prosòdia
redueix el que escric, 
els homes-barb surten del riu 
i s’encaminen cap a les roques 
atrets pel reclam magnètic del foc. 
Quan la immundícia devora el gos 
fan estimbar ramat i pastor 
daltabaix de la cinglera. 
                              ¿Qui, sinó ells, 
pot desenterrar la feredat de l’ocell 
quan el bosc s’apoderi dels bancals? 

La muntanya és plena d’hams.  

El vers i l’espiga 

Creix el vers dins la muntanya;
enfonsa arrels i veu
fins que la paraula revé,
humil, en la saó del bosc. 

Al terrer, l’espiga escolta 
el plany atàvic del vent.
Si mai s’entotsola 
vora la font, li pervé
una set llunyana: cóms, 
càntirs, colladers…

La sort del poema és diversa.
Ara i adés, l’espiga neix 
a les boïgues de l’oblit
per mitigar l’enyor
que encén la terra. 

(D’Aiguafoc. Bancal, roca, faune. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016, p. 17 i 26.)

 * * *

Llum al canyissar

XVI 

Claror derruïda
entre el tossal
i la garba.

Càntir buit. 

En la llunyania,
un riu de pedra
flueix cap a l’etern.

La set retorna
a la font.

Naufragi 

XV 

Dibuixa’m un lliri
blau de primavera
per cantar l’hivern.
Enric Casasses

El fred d’aquell hivern ha durat tota la vida. 
Només la padrina el sabia combatre;
feia creus de foc amb una candela encesa 
ran dels vidres de la finestra: 

Creu digna, creu santa, atura 
que los mals asprits no vingon, 
con los mals asprits vindran, 
la creu santa ens gordarà… 

Recordo el dia que vaig dibuixar
la forma obscena d’un lliri d’aigua 
al vidre embafat de la cambra 
i ella oblidà la part final de l’oració
que foragita els mals esperits. 
Deu ser per això que els porticons
no tanquen, que les arrels de l’invisible 
grinyolen, que tu encara t’arrossegues
pel sotabosc…

(D’Alfabet de l’ombra. Lleida: Pagès Editors, 2023, p. 41 i 75.)

 * * *

daina 

glavi de llum ~ flabiol còsmic
~
en l’assaig erràtic 
de les primeres clarors 
quedares atrapat dins el cos 
d’una daina jove
                            i ara et costa
recordar les talaies on enceníem 
                                                    llumeners
~ negar l’èxtasi blau 
que brotava als porticons reverdits 
o els planells magnètics
on el traüll de junyir minotaures 
repel·lia la dignitat del turó
no et servirà de res
o de ben poc
car tots els focs incrementen 
la desferra de la nit 

(De la plaquette Els planells magnètics. Juneda: Editorial Fonoll, 2023.)