S’havia convocat assemblea general extraordinària i gairebé tots els capitosts de cada país havien acudit a la cita.
Les banderes, força esfilagarsades, semblaven idealistes penjats dalt de llargs pals. Eren com una colla d’executats, sense nervis penetrats de vida.
L’ordre del dia era apassionant, no se’n podia pas dubtar. Prou ho donava entenent el fet que cap dictador ni cap atrotinat moralista no havia gosat pronunciar discursos publicitaris de tres i quatre hores de somnífera duració.
Els rostres dels delegats denotaven la intensitat de llurs esforços per amagar una pregona vergonya. Perquè, per primera vegada a la vida, o potser per segona —hauria estat feina subtil arribar a escatir-ho—, s’adonaven de la nul·litat del saber de llurs representatives testes, embut per les quals s’escolaven, amb freqüència de corrent altern, vodka i whisky, segons bufava el vent i rajava la bóta.
Per primera vegada també, millor dit, per segona amb tota seguretat en el que va de vida, whisky i vodka es barrejaven i baixaven pel mateix embut, per la mateixa gola, i omplien tots els estómacs i tothom sentia por: por de ser massa miserable.
No era pas gens estrany, no que no ho era, que les banderes, pengim-penjam, no fossin doncs res més que draps inerts, despullats de saba.
Els micròfons cremaven a l’embat de les preguntes i respostes. Les preguntes de tothom, de cada capitost, de cada demòcrata, de cada pseudo-demòcrata, de cada pseudo-dictador, de cada dictador, de cada encobert criminal, que de tot hi havia, perquè tots preguntaven… I un sol home, blanc com la cera, dalt de la tribuna, contestava a tots.
Aquell home era un home que havia anat i havia vingut. No sé d’on venia perquè vaig arribar tard, però no venia —es deduïa del que deia— ni de França ni de Rússia, ni d’Espanya ni de la Guinea, ni dels Estats Units, ni de Cuba. Si més no, venia del més enllà. O d’un altre món, jo no ho sé, ni vull capficar-m’hi, ni hi crec, ni és lògic parlar-ne. Però vingués d’on vingués, d’allà d’on venia, els homes no pensaven com nosaltres, ni s’havien desenvolupat com nosaltres, ni eren tan… com nosaltres.
(Fragment de la narració «Debat a l’O.N.U.», dins del llibre Una guerra civil. Barcelona: Selecta, 1961, p. 203-204)
* * *
I
EL GENERAL MASSAFUM
—No sé pas qui va ser l’enze que va donar el nom de Tot al nostre primer habitacle còsmic capaç per reunir dos milions de persones a la vegada! —va clamar el general Massafum, bo i donant un cop de puny a la taula de titani del seu despatx del Decàgon—. Tot devia ser un déu esguerrat i maligne!
—No. Aneu mal guiat —va replicar-li amb poca veu un comandant africà, que era llicenciat en filosofia i lletres—. Tot era un bon déu. I va costar Déu i ajuda, com bé ho sabeu, d’escollir un nom escaient als propòsits de l’estació de l’espai.
—Jo havia proposat el nom de Pan, déu de ramats i de pastors. I segurament que no hauria portat tanta malastrugança.
—General Massafum —va dir un astrofísic militar que compartia amb la dotzena de consellers de l’Alt Estat Major Mundial la taula de titani—. Heu de recordar que Pan no era un nom possible per a un cos de l’espai, perquè ja ho era d’un altre. Pan és un satèl·lit de Júpiter i com que hi tenim una estació de raigs làser, qualsevol dia ens hauríem fet un embolic en les comunicacions.
—Efectivament —va afegir-hi l’africà—. Imagineu-vos que un carter, en lloc d’anar a portar una carta a l’estació còsmica, s’equivoca i se’n va fins a Júpiter. A més, Pan era molt lleig. Com a déu, se’l representava amb peus de cabra i amb banyes.
—He, he! —va riure un almirall italià, tot fent l’ullet al general Massafum—. Els meus compatriotes no haurien volgut habitar en un satèl·lit amb escut banyut.
—Prou que hi hauríem guanyat! —bramà el general, naturalment mentre donava un altre cop de puny al titani, que començava a esquerdar-se a desgrat de la gran duresa del metall—. Els vostres compatriotes, senyor almirall, han estat responsables de gran part dels altercats registrats a Pan.
—A Tot —va corregir-lo un diplomàtic del servei interplanetari.
Els nervis de tots els membres reunits al Decàgon, el Centre mundial de totes les forces armades de tots els Estats de la Terra i colònies de l’ultraespai, no eren gaire propicis per trobar remei als problemes plantejats pels habitants de Tots.
(Fragment inicial del llibre A l’espai no hi volem guerra. Barcelona: Casals, 1993, p. 7-8)
.webp)
