Aïllat i llunyà, ell feia la seva via. Avui, en recuperar-lo, hem de rectificar les apreciacions rutinàries, de narcisisme provincià. Giner Sorolla, «repatriat», és, per a nosaltres, una poderosa proposició de reticències. I l’esquema local guanya territoris que ni tan sols havíem previst, els qui vivíem l’anècdota…
(Joan Fuster. «Divagació preliminar», pròleg a Dol duen les flames. Vinaròs, 1982)
* * *
Ara tenim amb nosaltres les seues reflexions; elles ens permeten entrar en un món alhora atractiu i esgarrifós, en les mateixes fronteres de la ciència i de l’ètica, on l’autèntic progrés lluita contra l’obscurantisme i contra el caos. I podem entrar en aquest món sense haver de deixar fora ni la nostra llengua ni el nostre país. La universalitat des de la singularitat, és potser el missatge que ens ofereix aquesta obra d’Alfred Giner Sorolla.
(Eliseu Climent. Presentació a Els fets dels temps. Vinaròs: Antinea, 1997)
* * *
Al paradoxal Unamuno de ben jovenet no li causava gens ni mica de por l’infern, malgrat el turment igni etern que representava. Preferia (com també Baudelaire va escriure a Les Fleurs du mal), l’infern al no res: ‘Cuando era niño no lograron conmoverme las patéticas pinturas que del infierno se me hacían, pues ya desde entonces nada se me aparecía tan horrible como la nada misma’. Afegia que al menys a l’infern es viu, se sent l’escalfor del foc, en contrast de la horrible nada, on no s’existeix. Si l’Església ha sostingut com a article de fe l’existència de l’infern malgrat l’absurd i crueltat que representa, és perquè el que més tem i vol evitar és admetre el no-res a l’enllà, l’anihilació de la personalitat com ho temia Unamuno. El Papa va manifestar recentment que es deuria desterrar la creença extremadament herètica, abominació d’abominacions, que amb la mort ens anem al no-res: ‘el no-res no existeix’. No va aclarar però, on anem.
(Alfred Giner Sorolla. «La decadència de l’infern», El Temps, 26 de febrer de 1996)
* * *
No se’m va acudir mai preguntar a Giner-Sorolla si se sentia més científic que poeta; potser perquè no calia fer aquesta pregunta. Tot i que per seguir el camí de la recerca calgui tenir unes determinades aptituds, un científic es forma. De poeta, en canvi, se n’ha de venir de mena, malgrat que no tots els poetes manifestin el seu art de la mateixa manera i que n’hi hagi que potser ni tan sols arribin a escriure mai un poema. Per sort, Giner-Sorolla no era d’aquests últims i ha deixat alguns llibres de versos. I això és gràcies a un altre poeta valencià, Joan Fuster, que va encoratjar-lo a publicar els poemes d’adolescència i altres que havia escrit després. El 1972 va veure la llum el primer llibre de poesia de Giner-Sorolla Dol duen les flames i Al·legòriques. Era un recull de poemes de dues èpoques diferents. Els primers, escrits entre 1937 i 1941, són les impressions d’un adolescent davant d’una guerra «incivil» (com ell es referia sempre a aquell conflicte bèl·lic) en què l’amor pren descans, «mentre les Fúries mai no s’aturen les mans».
[…]
Alfred Giner-Sorolla va retirar-se oficialment de la recerca en la dècada de 1990, i va instal·lar-se definitivament a Vinaròs, a la seva terra, «filla de la valenciana Irta i l’alt Montsià català», a la casa familiar de la plaça de Sant Antoni, a quatre passes del mar, que ell tant s’estimava. Un científic, però, mai no deixa de fer recerca, encara que ja no estigui en un laboratori convencional. El laboratori en què ell va investigar els darrers anys era el laboratori de la vida. És cert que no podia aplicar-hi el mètode científic i la majoria dels experiments que ha vist aquests anys són irrepetibles, però la ciència també avança per observació i ell era un gran observador de la realitat. En el seu llibre d’assaig L’ombra i els somnis (1993), escrivia: «Una certa curiositat es barreja amb l’angoixa i l’aprensió, la paüra del perir. Per al filòsof i l’home de ciència constitueix […] una necessitat i un anhel d’explicació que tan sols es pot esbrinar amb l’acte mateix. És l’últim experiment que efectua l’home de ciència que s’ha passat la vida fent-ne molts d’altres.» Fa uns mesos, Giner-Sorolla va fer el seu darrer experiment. Malauradament mai no ens en podrà explicar ni discutir els resultats.
(Mercè Piqueras. » El darrer experiment d’Alfred Giner-Sorolla (1919-2005)», Mètode, núm. 46, estiu de 2005)
* * *
Arran de mar és la transcripció de converses de l’autor amb diverses persones; historiadors, científics, pedagogs, músics, pintors, metges… sobre la manera de conjuminar el coneixement científic i les creences religioses. El llibre s’obre amb una introducció encapçalada per una cita d’Amiel , «l’home es multiplica per la paraula», enraonar significa fer ús de la raó, pensar, i la conversa, com a gènere literari, s’assimilaria a l’art dramàtic, la representació oral de l’encreuament dels pensaments dels interlocutors, per això l’autor subdivideix el text en actes i escenes. L’acte primer porta per títol De la Mediterrània als llunyans oceans, té un caràcter marcadament didàctic, i en ell s’exposen els impactes sobre la visió del món com a conseqüència dels avenços de la ciència. L’acte segon titulat Propostes tardorenques de l’hesitació té com a protagonista el dubte, que juntament amb el sentiment d’admiració i la capacitat de meravellar-se davant els grans interrogants que ens ofereix l’univers i la vida, constitueix el pilar sobre el que es fonamenta la filosofia i la ciència. Quan la raó vulnera les quimeres és el títol de l’acte tercer, que comença amb una cita de Boeci, filòsof del segle VI, que ja es preguntava sobre el perquè de l’existència del bé i del mal, i és on els contertulians despleguen un més ample ventall d’actituds al discutir sobre el enfrontament entre la raó i la religió. I es presenta un ampli debat entre els qui manifesten unes fermes creences i els qui sostenen una crítica més radical a la religió. A l’acte quart, Cimadals d’elucubracions, es planteja la qüestió de la possibilitat de la pluralitat de móns habitats i les conseqüències que en derivarien dins de la doctrina judeocristiana en cas que aquest fet es demostrés. En l’acte cinquè, Punts concloents es pregunta sobre els grans enigmes que ens envolten i que esperen ser resolts.
Arran de mar és una mostra de la manera de ser del científic vinarossenc, persona sempre disposada a la conversa, d’una gran honestedat intel·lectual i de profunda capacitat reflexiva. Com ha escrit Oriol Bohigas en el pròleg «La cultura catalana té ara a la seva disposició un text important i sòlid en que moltes afirmacions científiques i religioses emmarcades en el nostre àmbit social, aquelles que solen ser esgrimides amb fonaments una mica febles o amb un tarannà d’apassionament agressiu, troben explicacions solvents, malgrat obrir totes les finestres civilitzades de la incertesa.»
(Josep Manuel San Abdon. «La certesa de la incertesa», Avui. Suplement Cultura, 19 de juliol del 2006)
_0.webp)
