Agustí Calvet i Pascual, periodista i assagista conegut amb el pseudònim de Gaziel (segons Sòcrates, Gaziel és el nom que els comentaristes musulmans aplicaven al dimoni), neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), l'any 1887, en el si d'una família burgesa que s'havia enriquit amb la indústria del suro. L'any 1893 el seu pare liquida el negoci familiar i es trasllada, amb la seva dona, els dos fills i el servei, a viure a Barcelona.

Estudia als jesuïtes i l'any 1903 comença la carrera de Dret, que més endavant abandona per a començar la de Lletres, de la qual es llicencia a la Universitat de Barcelona el 1908. Tot seguit, cursa l'especialitat de Filosofia (1911), a la Universitat de Madrid, on fa el doctorat amb la tesi Fray Anselmo Turmeda, heterodoxo español (1914). L'autor mateix diu:

"La tertúlia política que jo vaig freqüentar més a Madrid, en els meus anys d'aprenentatge, era de les innocents. Es congregava a la Maison Dorée, un cafè modernista, obert de poc al carrer d'Alcalà, cantonada al de Cedaceros. Hi anaven, tarda i nit, força diputats catalans a Corts, de la dreta i de l'esquerra, més d'aquesta que d'aquella, i molts que no eren res políticament, però que destacaven en altres rams –com Amadeu Vives, el músic, o Santiago Rusiñol, el pintor i escriptor–. Si volíeu saber els potins de Madrid i tots els de Barcelona, les darreres xafarderies polítiques i els pronòstics de crisi governamental, n'hi havia prou d'arribar, asseure's i escoltar. Era el que jo feia". (Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí. Memòries I - II).

El novembre de 1909 comença a treballar com a periodista polític a La veu de Catalunya, l'òrgan del partit conservador Lliga Regionalista. L'any 1911, per encàrrec de Prat de la Riba, entra a treballar com a secretari-redactor de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Després d’haver suspès les oposicions per a exercir de catedràtic d'Història de la Filosofia, el 1914 es trasllada a París amb la intenció de prosseguir els estudis, i assisteix a les classes de Picavet a la Sorbona i d'Henri Bergson al Collège de France. Al mateix temps, amb el pseudònim de "Gaziel", escriu cròniques per a La veu de Catalunya que tenen força ressò entre els lectors. L'agost de 1914, l'esclat de la Primera Guerra Mundial l'agafa per sorpresa a París, on durant les primeres setmanes de guerra escriu un diari amb les impressions personals i l'ambient de la capital francesa. De tornada a Barcelona, Miquel dels Sants Oliver, codirector de La Vanguardia, publica fragments del dietari traduïts al castellà, amb un èxit excepcional.

Després del bon resultat d'aquests articles, és nomenat corresponsal de La Vanguardia a París. Les seves col·laboracions sobre la guerra el converteixen, poc després, en un dels periodistes més llegits de la península i de l'Amèrica Llatina. Entre 1914 i 1918 publica diversos reculls d'articles sobre la guerra, narrats en forma d'autobiografia: Diario de un estudiante de París (1915), En las líneas de fuego (1915), El año de Verdún (1916), entre d'altres. L'any 1918 és nomenat redactor en cap de La Vanguardia i posteriorment director del diari (1920-1936). En tot aquest període, es converteix en líder d'opinió d'una burgesia liberal i democràtica, que era el lector tipus al qual s'adreçava el diari. Per la seva tasca professional durant aquest període, és considerat un dels grans mestres del periodisme de la seva època, i juntament amb Josep Pla o Eugeni Xammar, és un dels grans noms que conformen el cànon periodístic català.

Però la Guerra Civil espanyola sega la seva brillant carrera de periodista, que ja no exercirà més. S'exilia a França, però la invasió alemanya de 1940 l'obliga a tornar a Barcelona. Posteriorment s'estableix a Madrid on dirigeix una empresa editorial i es dedica a fer traduccions al castellà i al català. El 1953, amb quasi setanta anys i encara resident a Madrid, comença la carrera literària en llengua catalana amb la publicació d'Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols). Destaquen els llibres de memòries Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí (1958), on recrea els anys d'infància, d'adolescència i de joventut enlluernat per la belle époque parisenca.

Sobre el catalanisme de Gaziel, Enric Vila, ha escrit (Avui, desembre de 1999): "El catalanisme de Gaziel, com el de molts altres intel·lectuals i dirigents polítics del nostre temps, era un catalanisme de doble fons. Partia d'un sentiment intens i unes aspiracions platòniques, però s'exhibia en públic amb un terrible pudor i una gran precaució. […] [Gaziel] creia en la paraula i la paciència per convertir Espanya en un espai inequívocament còmode per a Catalunya –quimera que encara no s'ha demostrat que sigui possible i que ens ha segrestat grans catalanistes, entre ells Gaziel. No obstant, sí que podem afirmar que el seu catalanisme no va lluir la cresta sense complexos fins que no ho va haver perdut tot, fins que la seva posició social i el seu projecte intel·lectual van quedar superats pels esdeveniments, i va haver de tornar a començar de zero".

El 1959 Gaziel s'instal·la definitivament a Barcelona i publica llibres de viatges amb una bona rebuda del públic, com ara la trilogia ibèrica Castella endins (1959), Portugal enfora (1960) i La Península inacabada (1961), entre d'altres. Segons Josep Pla a Retrats de passaport: "Durant els seus últims anys de vida, Calvet treballà moltíssim –potser més que en qualsevol altre moment de la seva vida–. Començà la seva carrera escrivint en català i acabà tornant a la seva autèntica font personal. Ens ha deixat un llibre de memòries que fou discutit per la hipocresia ambiental, que constitueix el primer volum d'una obra que és acabada i que es publicarà. Ens ha ofert un llibre sobre el seu poble natal –Sant Feliu de Guíxols–, que és una de les coses millors sortides de la seva mà. Els llibres de la Biblioteca Selecta han estat molt apreciats i responen a un humanisme madur i granat. […] Crec –modestament– que el que Calvet ha escrit en els últims anys de la seva vida és el millor que ha elaborat la seva activitat d'escriptor, d'observador i de pensador".

Agustí Calvet mor a Barcelona l'any 1964, mentre preparava la versió catalana de París 1914. Diari d'un estudiant, llibre que recull el material que marca l'inici de la seva popularitat i, simultàniament, la irrupció al periodisme en llengua castellana. Deixa una gran quantitat d'obra inèdita que s'aplega pòstumament a Obra catalana completa (1970), que inclou els assajos Quina mena de gent som i Meditacions en el desert, on reflexiona sobre la sociologia i la història de Catalunya. Posteriorment, el 1971, es publica a París Història de "La Vanguardia" (1884-1936), obra escrita també el 1964. Alguns dels seus llibres han estat reeditats més recentment a Barcelona.

L'any 2007 se celebra l'Any Gaziel, amb exposicions, publicacions d'articles i estudis, i conferències sobre la seva vida, la seva trajectòria i les influències que va propiciar la seva obra.