LA FLOR DE LA SON

Dorm, mon infant, dorm bé i somnia,
ja que t'he dut la flor de la son;
i vols saber on la flor naixia?
Per qui pregunta, ai!, fuig la non-non.
On s'espelleix, en quina vessana?
De la vessana al profund timbau
tota recerca, infant, serà vana:
qui té el secret del dolç somni blau?
El puc guanyar per tu tota sola,
creu-ho, manyaga, i si el vull per mi,
mon pensament vagueja i rodola,
quan ve la son se perd tot camí.
Pren, mon infant, la copa on s'és fosa
aquella flor que és color de mel;
i amb sos fils d'or, filant la filosa
de nits teixeix el més bonic vel.

(Del llibre Aigües vives. París: Occitania, 1932)

* * *

CAMÍ DE LA FONT

Tota sola, tota sola
me n'iré vora la font.
Com la rosa de l'estepa
fa claror en el meu front!
Com la rosa de l'estepa,
pensament que era catiu,
ja pot néixer sense nosa;
i se'n vola una perdiu.
Tota sola, tota sola...
La divina soledat,
dóna l'aire que refresca
i la gran serenitat;
dóna l'aire que refresca
dins la pau de l'alzinar;
quan la vida molt pesada
l'esperit vol engrunar.
Tota sola, tota sola,
bé m'encanta aqueix camí!
Dolces flaires s'hi barregen,
farigola i romaní.
Dolces flaires s'hi barregen,
aquí passa un esquirol,
fugiria si me veia.
Com refila el rossinyol!
Tota sola, tota sola...
A la font del Gimenell,
el sol daura cada fulla
d'aqueix vern torcit i vell;
el sol daura cada fulla,
hi corr' l'aigua, ombra i claror.
Jo que em creia tota sola
i la font parla de tu...

(Del llibre Aigües vives. París: Occitania, 1932)

* * *

LLUITA AMB L'ÀNGEL

Sola, ben sola en la tenebra,
la inquietud em dava febre;
vingué l'Inconegut, sense tocar
les portes de la nit, i contra mi lluità.
Si era foll, si era savi,
jo no ho sabia, i com desesperava
de poder el véncer, era tan fort,
lluitava de valent, amb tot el cor,
en la via insegura
d'aquella nit obscura.
Ne perdia l'alè
sense voler mercè.
Eri en la mar aturmentada
on me feria cada onada;
i sempre dreta pel combat
esperava l'embat.
Quan la fosca esdevingué blava
i l'alba puntejava,
l'Inconegut em tocà els ulls,
del llibre de la vida es giraven els fulls.
Dintre la nit el meu voler s'entenebria,
contra d'un àngel combatia.
Com un sentit amagat que es desclou
m'era ensenyat el néixer de bell nou;
veia amb goig verdader la pagina nevada,
calia aquesta nit pel crit d'alba gemmada.
L'àngel digué: "l'aurora veus lluir,
Déu t'ha provat, ja tens la llum, deixa'm partir"
-"Si em tens de beneir, ¡Àngel!", i el retenia,
llavors em beneí... s'aixecava el nou dia...

(Del llibre Lluita amb l'àngel. París: Edició d'autor, 1938)

* * *

PRESÈNCIA

És fet mon cel d'aquest matí
d'única llum i de Presència.
L'àngel tocant el violí
desvetlla en mi la intel·ligència
de tota amor, i el cor mesquí
es fa més gran per l'exigència
que s'obre pas i fa camí.
I vaig sentint la confidència
d'aquella font del raig sens fi.

(del llibre Lluita amb l'àngel. París: Edició d'autor, 1938)

* * *

TARDOR

D'oli, de mel i de safrà
s'ensenyoreix tot el replà;
la tardor, fina,
en cada fulla s'il·lumina.
Extasiat, flameja al sol
Montauriol.
Sols hi blavegen, volanderes,
aparellades oliveres.
L'instant és breu; l'esbart d'ocells
ara estisora els cels vermells,
trencant la tarda...
Al bosc d'amunt creix la basarda.
La castanyeda i l'alzinar
ja s'han deixat embolcallar.
Fosca pastora de la nit, talment ramada,
l'ombra ha aplegat les mil colors d'una arrapada.
L'arbre del rec, pas ample i cert,
munta a l'assalt del camp desert.

(Del llibre La gerra al sol. Barcelona: Barcino, 1965)

* * *

GERMÀ MEU

Tota la nit esperi l'alba,
i el cel no veig emblanqueir.
Ah, si volgués el vent que passa
portar-me aquí el teu sospir!

Del teu castell tot blau de lluna,
quina alba dolça veus lluir?
Si per mi l'alba és de fe pura,
el dolor m'obre el seu camí...

(Del llibre La gerra al sol. Barcelona: Barcino, 1965)