Crítica literària o assaig Altres Estudis sobre l'autor/autora

Sebastià Gasch

1897-1980
Sebastià Gasch (Barcelona 1897-1980). Periodista i crític d’art i espectacles compromès amb la innovació creadora i les avantguardes. Inicia la seva carrera a la Gaseta de les Arts, D’Ací i d’Allà i, després, a L’Amic de les Arts (1925-29), on signa juntament amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà el Manifest Groc (1928), que resumeix la seva oposició a la cultura del postnoucentisme i la seva defensa de la modernitat. A partir d’aquí, publica al llarg de més de cinquanta anys en diverses plataformes i editorials europees i llatinoamericanes i revalora gèneres oblidats fins aleshores com el music-hall, el circ, el cinema, el teatre o la dansa en revistes com Hèlix, La Publicitat, Mirador, L’Opinió o La Gaceta Literaria. Acabada la Guerra Civil resideix a París i el 1942 torna a Barcelona. El 1946 reprèn les seves tasques periodístiques des de Destino i impulsa les noves descobertes de la plàstica.

Autor de més d’una trentena de llibres, destaquen La pintura catalana (1938), De la danza (1946), El circo y sus figuras (1946), L’expansió de l’art català al món (1953), París, 1940 (1956), Barcelona de nit (1957) o Les nits de Barcelona (1969). També escriu monografies, com Charlie Rivel, pallasso català (1962) o Joan Miró (1963). El conjunt de la seva tasca periodística i literària el converteix en testimoni imprescindible de la vida cultural catalana i europea del segle XX. En conseqüència, és homenatjat diverses vegades i, entre d’altres, rep la Medalla d’Honor d’Amics del Circ (1956), la Insígnia d’Or i Brillants del Circ (1959), la Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona (1975) i és Officier de les «palmes académiques» franceses (1960). En honor seu, el FAD convoca des de 1976 els Premis Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals.

Pàgina elaborada per Guillem Molla per a l’AELC.
Fotografies: ©Col·lecció Emili Gasch, ©Col·lecció Caritat Grau Sala i Emili Gasch, ©Galán, ©Miquel Bargalló / Toni Coll, ©Arxiu Avui.

Castellano

Castellano

Sebastià Gasch (Barcelona 1897-1980). Periodista y crítico de arte y espectáculos comprometido con la innovación creadora y las vanguardias. Empieza su carrera en Gaseta de les Arts, D’Ací i d’Allà y, después, en L’Amic de les Arts (1925-29), donde firma junto a Salvador Dalí y Lluís Montanyà el Manifest Groc (1928), que resume su oposición a la cultura del postnovecentismo y su defensa de la modernidad. A partir de aquí, publica a lo largo de más de cincuenta años en varias plataformas y editoriales europeas y latinoamericanas revalorando géneros olvidados hasta entonces como el music-hall, el circo, el cine, el teatro o la danza en revistas como Hèlix, La Publicitat, Mirador, L’Opinió o La Gaceta Literaria. Acabada la Guerra Civil reside en París y en 1943 regresa a Barcelona. En 1946 retoma sus tareas periodísticas desde Destino, e impulsa los nuevos descubrimientos de la plástica.

Autor de más de treinta libros, destacan La pintura catalana (1938), De la danza (1946), El circo y sus figuras (1946), L’expansió de l’art català al món (1953), París, 1940 (1956), Barcelona de nit (1957) o Les nits de Barcelona (1969). También escribe monografías, como Charlie Rivel, pallasso català (1962) o Joan Miró (1963). El conjunto de su labor periodística y literaria le convierte en testigo imprescindible de la vida cultural catalana y europea del siglo XX. Por consiguiente, es homenajeado en varias ocasiones y, entre otros, recibe la Medalla de Honor de Amigos del Circo (1956), la Insignia de Oro y Brillantes del Circo (1959), la Medalla al Mérito de la Diputación de Barcelona (1975) y es Officier de las «palmes académiques» francesas (1960). En su honor, el FAD convoca desde 1976 los Premios Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals.

Página elaborada por Guillem Molla para AELC.
Fotografías: ©Col·lecció Emili Gasch, ©Col·lecció Caritat Grau Sala i Emili Gasch, ©Galán, ©Miquel Bargalló / Toni Coll, ©Arxiu Avui.

English

English

Sebastià Gasch (Barcelona 1897-1980) was a journalist, art and performance arts critic who was particularly interested in creative innovation and vanguard movements. He began his career writing for the publications Gaseta de les Arts, D’Ací i d’Allà and, eventually, L’Amic de les Arts (1925-29) where, along with Salvador Dalí and Lluís Montanyà, he was a co-signatory of the Manifest Groc (Yellow Manifesto, 1928), a document that summarised his opposition to the culture of post-Noucentisme and his defence of modernity. Thenceforth, his writings would appear over more than fifty years in different publications and books, in Europe and Latin America, reassessing genres that had been previously overlooked, for example, music hall, circus, cinema, theatre and dance, and in reviews such as Hèlix, La Publicitat, Mirador, L’Opinió and La Gaceta Literaria. When the Civil War ended he went to live in Paris, returning to Barcelona in 1942. In 1946, he started writing as a journalist again, in Destino, while also promoting new trends in the plastic arts.

He published more than thirty books, notable amongst which are La pintura catalana (Catalan Painting, 1938), De la danza (On Dance, 1946), El circo y sus figuras (The Circus And Its Figures, 1946), L’expansió de l’art català al món (The Spread of Catalan Art in the World, 1953), París, 1940 (Paris, 1940, 1956), Barcelona de nit (Barcelona by Night, 1957) and Les nits de Barcelona (Barcelona Nights, 1969). He also wrote monographic studies, for example Charlie Rivel, pallasso català (Charlie Rivel, Catalan Clown, 1962) and Joan Miró (1963). Taken as a whole, his journalistic and literary oeuvre constitutes a key testimony to twentieth-century Catalan and European cultural life. Tribute was accordingly paid to his contribution on several occasions and he was awarded the Friends of the Circus Medal of Honour (1956), the Gold and Diamond Insignia of the Circus (1959), the Barcelona Provincial Council Medal of Merit (1975), and he was also named Officier de l’Ordre des Palmes Académiques of France (1960). In his honour, the Barcelona-based entity Foment de les Arts Decoratives (Promotion of Decorative Arts) has offered the Sebastià Gasch Prize for the Paratheatrical Arts since 1976.

Web page: Guillem Molla for AELC.
Trarnslation: Julie Wark.
Photographs: © Col·lecció Emili Gasch, ©Col·lecció Caritat Grau Sala i Emili Gasch, ©Galán, ©Miquel Bargalló / Toni Coll, ©Arxiu Avui.

Biografia

Sebastià Gasch i Carreras neix a Barcelona el 9 d’octubre de 1897, fill únic d’una família propietària d’una botiga de capses de luxe. El seu pare mor el 1902 i la seva afició pel circ i el món de l’espectacle prové de la seva mare. Cursa la carrera de Peritatge Mercantil al Col·legi Comtal dels Germans de la Doctrina Cristiana (1916) i entra a treballar a l’Agència Marítima Delgado (1916-1930). A partir de 1918 assisteix a les classes de dibuix del Cercle Artístic de Sant Lluc, on fa amistat amb Joan Prats i Joan Miró, i el 1923 n’és nomenat bibliotecari. Després de no reeixir com a pintor es dedica a les lletres. Així, a finals de 1925 publica a la Gaseta de les Arts el seu primer article, on fa un contundent elogi de la pintura del seu amic Joan Miró. A partir d’aquí, s’erigeix en el més apassionat defensor de l’art d’avantguarda de tot l’Estat espanyol, reivindicant figures com Picasso, Dalí, Le Corbusier, Calder, Arp o, sobretot, Miró.

El 1926 participa en el naixement de la revista d’avantguarda L’Amic de les Arts i comença a col·laborar a D’Ací i d’Allà i a La Veu de Catalunya. El 1927 també col·labora a La Nova Revista i a La Gaceta Literaria de Madrid. Present en totes les tertúlies, manifestacions i publicacions de l’avantguardisme català, Sebastià Gasch és el principal ideòleg del Manifest Groc, distribuït el març de 1928 i signat conjuntament amb Lluís Montanyà i Salvador Dalí. El manifest resumeix la seva oposició a la cultura del postnoucentisme i fa una defensa total de la modernitat. També durant aquest any participa en diverses publicacions com Gallo, la revista granadina de Federico García Lorca. L’any següent intervé a Hèlix, Cahiers de Bélgique i revistes llatinoamericanes com la mexicana Circunvalación, alhora que enceta una llarga col·laboració a La Publicitat. Val a dir que és en aquesta revista on apareix de la seva ploma el primer article mundial sobre el treball escultòric de Joan Miró. Cap a finals de 1929, edita amb Montanyà i Guillem Díaz-Plaja l’únic número de Fulls Grocs, on insulta la pintura de Rafael Benet i posteriorment se’n penedeix.

A partir de 1930 es dedica exclusivament al periodisme i augmenta la seva dedicació per les manifestacions més desateses per la cultura oficial. Comença a col·laborar al setmanari Mirador, on compagina la seva activitat com a crític d’art amb articles dedicats al music-hall, la dansa, el flamenc, la boxa, el cinema, el circ o els locals i personatges de la vida nocturna barcelonina. És també el crític de cinema del diari L’Opinió (1931-1934) i La Publicitat (1935-1936), i el 1932 participa en la fundació de l’associació avantguardista ADLAN (Amics De L’Art Nou). Altrament, el 1934 publica una monografia sobre l’escultor i amic Àngel Ferrant, editada per la revista Gaceta de Arte de Tenerife.

El 1936 comença a treballar per a la Generalitat de Catalunya i amb l’esclat de la Guerra Civil es converteix en un fidel defensor de l’ordre republicà. El 1937 el Comissariat de Propaganda li edita l’opuscle La pintura catalana contemporània. El 1938 mor la seva mare i, al costat d’altres escriptors i intel·lectuals, és dels últims a deixar Barcelona i passar la frontera cap a l’exili. El mes de gener de 1939 encara publica un article sobre «Teatre negre» al setmanari Meridià, i un altre sobre Buster Keaton a Catalans, revistes on ja havia col·laborat regularment. Poc després es trasllada a Girona amb l’Agrupació d’Escriptors i passa a França, on acaba residint a París. Després de diverses penúries que rememora al dietari Etapes d’una nova vida (publicat pòstumament el 2002), roman a la capital francesa i entra en contacte amb un grup d’artistes i intel·lectuals catalans i espanyols. D’aquesta experiència neix París, 1940 (publicat el 1956), testimoni que combina el diari personal i la crònica de l’ambient artístic parisenc del moment. El 1942 decideix tornar a Barcelona, on és empresonat durant unes setmanes. Dos anys després es casa amb Caritat Grau-Sala, germana del pintor, i l’any següent neix el seu únic fill.

Després d’aquest periple, a finals dels anys quaranta recupera la posició de capdavanter dels moviments artístics renovadors que es donen a l’Estat espanyol. El 1946 comença a escriure a Destino, setmanari on centra la seva activitat com a periodista fins a mitjan anys setanta, un cop jubilat, amb articles sobre el món de l’espectacle que tenen un gran seguiment. Durant aquest llarg període, hi escriu sobre cinema, circ, music-hall, dansa, ballet i el món artístic, a vegades signant amb el pseudònim «Mylos». A partir dels anys seixanta crea una secció específica on rememora aspectes culturals importants dels anys vint i trenta.

Paral·lelament, participa en revistes i conferències i acaba publicant més d’una trentena de llibres, com L’expansió de l’art català al món (1953), els reculls Barcelona de nit (1957) i Les nits de Barcelona (1969), Títeres y marionetas (1949), El arte de los niños (1953), La historia del music-hall (1962) o El Molino (memorias de un setentón) (1972). Dedica volums especialitzats a la dansa (De la danza, 1946), el circ (El circo y sus figuras, 1947; Amaestramiento de animales, 1955; El circo por dentro, 1961), el cinema (Las etapas del cine, 1948) i les arts plàstiques (El expresionismo, 1955; La pintura abstracta, 1957). També escriu més monografies d’artistes i personatges del món de l’espectacle, com José Llorens Artigas (1951), Jaime Mercadé (1952), Antonio Sirera (1960), Charlie Rivel, pallasso català (1962), Pura Vilella (1962), Joan Miró (1963), Curós (1965), Aguilar Moré (1971, amb F. Draper), Tàpies (1971) i Wifredo Lam a París (1976). Així mateix, el 1952 entra a treballar, fins als anys seixanta, a Radio Nacional de España amb programes memorialístics com El mundo rueda o A la luz del ayer, que adapta per a TVE.

El conjunt de la seva tasca periodística i literària el converteix en testimoni imprescindible de la vida cultural catalana i europea del segle XX. En conseqüència, ingressa el 1958 a la Union des Historiens du Cirque, que aplega els pocs intel·lectuals que s’han dedicat a estudiar el circ en els seus països respectius, i és homenatjat diverses vegades (1968, 1971, 1972 i 1976). Entre els premis rebuts, destaquen la Medalla d’Honor d’Amics del Circ (1956) concedit en el II Congrés Internacional d’Amics del Circ celebrat a París, la Insígnia d’Or i Brillants del Circ (1959), la Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona (1975) i el títol de Chevalier primer i d’Officier després de les «palmes académiques» franceses (1959 i 1960). En honor seu, el Foment de les Arts i del Disseny (FAD) convoca des de 1976 els Premis Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals. El 9 de desembre de 1980 mor a Barcelona, la ciutat que trobem sempre present en la seva obra.

©Col·lecció Emili Gasch
©Col·lecció Emili Gasch
Instàntania del Grup de L'Amic de les Arts, Sitges, 1927. D'esquerra a dreta: Manuel Font "Siau", J.V. Foix, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Josep Carbonell, Federico García Lorca, Salvador Dalí i Magí Albert Cassanyes. ©Col·lecció Emili Gasch
Instàntania del Grup de L'Amic de les Arts, Sitges, 1927. D'esquerra a dreta: Manuel Font "Siau", J.V. Foix, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Josep Carbonell, Federico García Lorca, Salvador Dalí i Magí Albert Cassanyes. ©Col·lecció Emili Gasch
Sebastià Gasch, el 1930. ©Galán
Sebastià Gasch, el 1930. ©Galán
©Arxiu Avui
©Arxiu Avui

Premis

  • Medalla d’Honor del II Congrés Internacional d’Amics del Circ (1956).
  • Insígnia d’Or i Brillants del Circ (1959).
  • Distinció amb el títol de Chevalier de l’Estat francès de les «Palmes académiques» (1959).
  • Distinció amb el títol d’Officier de l’Estat francès de les «Palmes académiques» (1960).
  • Homenatge dels Artistes de la Dansa i Balletòmans de Barcelona (1968).
  • Homenatge de la Penya Carlos Lemos (1971).
  • Soci d’honor de la Penya Carlos Lemos (1972).
  • Festival d’homenatge organitzat pel ballarí Joan Tena al teatre Romea (1972).
  • Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona (1975).
  • Actes d’homenatge i exposició «Sebastià Gasch, 50 anys d’avantguarda», de Foment de les Arts Decoratives de Barcelona (1976).

Ballet.

El volum compta amb quaranta guaixos de R. Aguilar Moré i text de Sebastià Gasch.

Vincles

Comentaris d'obra

«Sebastià Gasch i Carreras va convertir-se, durant el lustre 1925-1930, aproximadament, en el crític d’art més audaç i més conegut de Catalunya. I, ben mirat, en molts aspectes, també d’Espanya. D’altres crítics, varen tenir una solidesa cultural més forta, com potser Magí A. Cassanyes, o varen mostrar-se menys procel·losos en els seus judicis, a la recerca d’una presumpta objectivitat de la crítica d’art, com ara Rafael Benet, a Catalunya, o Manuel Abril, a Espanya. Cap d’ells, però, no va ser capaç de comprometre’s amb l’art del moment, i amb la crítica d’art contemporani, amb la mateixa intensitat amb què ho va fer Sebastià Gasch. […] El fenomen Gasch és, en aquest sentit, únic. El seu naixement com a crític d’art, i l’assoliment d’un fort prestigi entre els artistes i els professionals dels sistemes artístics, es fa en el transcurs d’un període molt curt, a penes cinc anys. I aquest prestigi arriba a projectar-se a èpoques posteriors, durant la República i en el marc del franquisme, moments en què, a la seva activitat artística junyeix una tasca més reflexiva, a través dels diversos llibres dedicats al món de l’art que publica. Gasch va mantenir sempre un registre altíssim de compromís amb la seva professió. Entre d’altres coses, Gasch va ser un dels pocs crítics que podia vantar-se d’haver mantingut contactes, si no relacions d’amistat profunda, amb els tres grans pintors de la història de l’art del segle XX que havien nascut o s’havien format a Catalunya. Amb Joan Miró, l’amistat va ser llarga i fructífera per ambdues parts. Amb Salvador Dalí va ser més intensa encara, si es vol, però d’una durada efímera i amb un trencament traumàtic. Amb Picasso va mantenir uns contactes més fugissers, però no per això menys reveladors.»

(Joan M. Minguet i Batllori: «Joan Miró i Sebastià Gasch: La ressonància d’una amistat», dins Miró, Dalmau, Gasch, l’aventura per l’art modern, 1918-1937. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1993, p. 79)
 

* * *
 

«L’estiu del 98 vaig mantenir una sèrie d’entrevistes amb l’exacròbata i pallasso Rogelio Rivel amb l’objectiu (de moment no compartit per cap editor) de publicar-ne la biografia. En una de les converses va sortir el nom de Gasch i en Rogelio va saltar: «¿Don Sebastián Gasch? ¡Uno de los pocos críticos europeos de quien se podía hacer caso!» Afirmació contundent que, venint de l’últim representant dels mítics Andreu-Rivels, dóna una idea bastant clara de la devoció generada per Gasch entre la gent de circ, sobretot tenint en compte que el comú d’aquests artistes ha ignorat tradicionalment l’opinió dels crítics (el gran Tristan Rémy tenia moltes vivències en aquest sentit). Sempre he pensat que la simpatia envers Gasch demostrada per estrelles com Charlie Rivel, Pinito del Oro, Ramper, Popey o Les Zemganno era una resposta biològica a la sensibilitat demostrada pel crític per un art tan sacrificat com efímer. Però hi ha un altre aspecte que d’una manera o altra també devia arribar als artistes: la globalitat amb què l’ull proteic de Gasch contemplava pista i escenari li feia considerar el circ com un art popular i, alhora, d’avantguarda. Gasch, com més endavant formularia Brossa, considerava que les diferents expressions artístiques de cada època són les cares d’una mateixa piràmide que s’ajunten en un sol vèrtex per definir les tendències d’una generació. Coherentment, quan cap al 1932 comença a escriure regularment sobre circ substituint Joan Tomàs a Mirador, Sebastià Gasch és ja el prestigiós crític de les avantguardes catalana i europea (el primer article sobre Miró és del 1925 i el Manifest Groc signat amb Dalí i Montanyà és del 1928). I encara una altra cosa: Gasch és de la mena de crítics que es compromet totalment en l’evolució de les arts en què s’immisceix. En el seu article «La crítica d’art» (Mirador, 16-2-1932), declara: «Em satisfà, per temperament, la crítica parcial, la crítica apassionada a ultrança. És a dir, em satisfà el crític que té una doctrina estètica i la defensa a peu i a cavall.» Gasch, doncs, proclama i posa en pràctica que la principal funció del crític és la de ser útil al gènere que critica. En el cas del circ, els seus treballs de crític, assagista i divulgador són avui un material indispensable per comprendre els diferents nivells socioeconòmics i artístics de gairebé tot el segle XX i, per extensió, un punt de partida per entendre els camins del circ del segle XXI.»

(Jordi Jané: «Crític i funambulista», Avui (Barcelona), 2 de març de 2001, p. 48)
 

* * *
 

«La mirada evocativa de Gasch [a París, 1940] no és la d’un historiador protagonista d’una situació d’excepció, sinó la d’un testimoni que vol captar l’atmosfera de personatges coneguts en viu i de vivències patides o fruïdes de prop. Gasch no defuig de parlar de la tragèdia que sacsejà el cor mateix d’Europa, però ho fa com un observador imparcial, des d’una memòria condicionada (recordem que la primera edició del llibre es publicà en ple franquisme, catorze anys després d’haver retornat a Barcelona). L’interès del crític de les arts és molt més antropològic i memorialístic. De vegades, focalitza l’objectiu en les imatges d’éssers immersos en un ambient de derrota, actors d’una patètica comèdia humana. En altres moments, escruta la matèria sensible amagada darrere d’una crua realitat, anatomitza l’ànima dels excèntrics o juga amb els contrastos violents. Sempre, en qualsevol cas, l’art mediatitza la vivència de la realitat i converteix l’anècdota en categoria.»

(Francesc Foguet i Boreu: «’À la guerre comme à la guerre’», Avui. Cultura (Barcelona), 15 de novembre de 2001, p. 12)
 

* * *
 

«Sebastia Gasch, que és el monògraf i el repòrter més avantatjat de l’espectacle circense a casa nostra, va de la més baldera rulota de saltimbanquis a la més parençosa caravana motoritzada, veritable poble que devora quilòmetres en barreja d’homes i animals d’habilitats i races les més diverses i embabaiadores. […] Amb el seu llibre Charlie Rivel, pallasso català, Sebastià Gasch se’ns revela un biògraf destre i ple de sentiment, i ens ofereix la prova d’haver-se sadollat en deus ben adollades que, val a dir-ho, li han permès de presentar-nos el seu biografiat amb un relleu que ens fa l’efecte de sentir-lo, de veure’l a la pista, en el clos del seu bregar per la vida i per l’art que li ha procurat fama i guany ben merescuts, i ens dóna una idea de l’esponera del seu arbre genealògic, de la saba del qual s’ha nodrit la seva ufanor humana i la seva sensibilitat. […] El llibre de Sebastià Gasch és una obra amable que ens endinsa en un ambient massa fugisser a casa nostra. Entorn de la figura de Josep Andreu es mou un univers mirífic que, a aquell qui no el coneix, li fa l’efecte d’un món de fantasia, pel qual l’autor ens acomboia d’una manera que ens permet d’escodrinyar-ne el fons de treball, passió, endurança i enginy a través del seu biografiat.»

(Ferran Canyameres: «Un món de fantasia», Serra d’Or (Barcelona), núm. 1, gener 1963, p. 46-47)
 

* * *
 

«El Manifest Groc resumeix i explicita, alhora, un programa cultural. Una proposta que Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà havien anat desenvolupant en articles, cartes i converses durant els mesos anteriors a la confecció del full i que, ara, havien de concretar en forma de pamflet o proclama d’avantguarda. Aquesta concreció pren una morfologia molt sintètica, quasi sincopada. Frases curtes, sentències absolutes: «El maquinisme ha revolucionat el món», «La cultura actual de Catalunya és inservible per a l’alegria de la nostra època», «Denunciem la influència sentimental dels llocs comuns racials de Guimerà»… Aquests aforismes, però, no són fruit d’un desig irrefrenable de molestar per part dels autors del manifest. O no parteixen només d’aquest, d’altra banda, inequívoc objectiu, és a dir, provocar els cercles culturals més benestants de la cultura catalana (l’Orfeo Català, la Fundació Bernat Metge, el teatre català…). A més a més d’aquesta provocació implícita, però, o com un element que n’era consubstancial, Dalí, Gasch i Montanyà proposaven un nou ordre cultural basat en els conceptes de l’antiart, del maquinisme, de l’objectivitat…»

(Joan M. Minguet: El Manifest Groc: Dalí, Gasch, Montanyà i l’antiart. Barcelona: Cercle de Lectors / Galàxia Guttemberg, 2004)
 

* * *
 

SEXTINA EN LA MORT DE SEBASTIÀ GASCH

A Caritat Sala

Distreu el seny l’estrella de la pista,
i els caminals s’acosten a les lletres.
Talia de puntetes en la dansa
mou un ventall entre les nits i els dies;
torcen els vents avui la veu dels còmics
i cada mot a dins esdevé cine.

El destí es colga en la foscor del cine,
tota la vida salta per la pista;
de cada mot l’horitzó dels còmics,
el meu amic en féu sement de lletres
on regna l’esperit dels nostres dies
que amb foc i vent dinamità la dansa.

Circ i teatre, music-hall i dansa
branden en amistat junt amb el cine,
en filen un castell i, enllà dels dies,
fan i desfan a l’àmbit d’una pista
mil campaments, i als llibres dringuen lletres
que amb llum descolguen rels d’autors i còmics.

El meu amic va obrir la finestra als còmics;
giravoltava en esmentar la dansa
el pensament, que convertia en lletres.
Trobava el món en els fanals del cine,
sovint mirava els sons dret a la pista
o escoltava els colors dies i dies.

El temps es torna espai cada set dies
i ballen els gegants (portats per còmics).
I s’obre la cortina i veus la pista
on la llum i la fosca van en dansa.
Destria amb un senyal Teatre i Cine
la silueta de les teves lletres.

En el record ets un mirall de lletres
que restarà por molt que passin dies;
més enllà del teatre, el ball i el cine,
l’arbrada del destí farà que els còmics
petgin un dia els límits de la dansa
i tu seràs al centre de la pista.

Perquè, a la pista, tot sedassant lletres,
unies dansa i món al floc dels dies,
artistes, còmics, clowns i gent de cine.

Desembre de 1980.

(Joan Brossa: «Sextina en la mort de Sebastià Gasch», Serra d’Or (Barcelona), núm. 257, febrer 1981, p. 40)

Antologia

«–Perdoni. No és pas de la Societat d’Autors, vostè? Com que veig que apunta coses…

Explicacions. I, tranquil·litzat tot el personal, puc observar sense por. Cap caràcter, el Bar Brasileño. Llarg i estret. La gran cafetera exprés, la nevera, una pianola que sembla un paraigüer de rebedor menestral, tres rengles de taules rectangulars de marbre. I, al fons, el tablao reglamentari amb quatre cadires sense història. A la paret, un mirall immens entre dos cartells de toros esgrogueïts. En un racó, una porteta de vidre amb unes lletres: Peña Mariano. Alguna glòria taurina de la Barceloneta, aquest Mariano. El bar ja està completament ple. La cridòria és imponent. Homes en mànigues de camisa i de samarreta. I dones deformades per uns parteratges tan copiosos com laboriosos. Gris, molt gris. Gens de caràcter mariner. Quina decepció! Dos únics pescadors no poden dibuixar l’ambient que jo cercava. Es veu que per a trobar aquesta atmosfera cal anar més endins, furgar pels carrers del Baluard o de Sevilla, de Nakens o d’Escuder. Allà, potser encara trobaríem algun bar, petit com una capsa de llumins, sense ràdio ni pianola, i en el qual, sota la llum freda d’un llum tort, algun pescador, llunyà i absent, xop d’alcohol com un ble, ha obert la porta dels seus pensaments secrets.

Però silenci. Comença la sessió. El guitarrista, mocador al coll, espardenyes als peus, cabellera grisenca, i el cantador, pantalons blancs, sabates de lona, puro de ral i aire derrotat, han pujat al tablao. Quina tenue, Verge de la Macarena! Som lluny de la indumentària fúnebre i ortodoxa dels niños de postín. El guitarrista fa veure que toca, car rascar les cordes d’aquella manera no és tocar. El cantador fa veure que s’entusiasma i crida al seu company: ¡Así se toca! ¡Vivan los mancos, leche! I comença a cantar: Al ver llorá a mi mare – me soltaron los siviles… – me soltaron un guantaso – en mitá e las narices–. Com destrossa la veu la caçalla! L’únic flamenc que hi ha a la sala s’estira els cabells tràgicament. El segon cantador ja és més presentable: ¡Qué sentimiento me da – de la mujer de la vía! – Tiene siempre que agradar – y demostrar alegría – cuando quisiera llorá–. El segon cantador ja té més estil. L’únic flamenc que hi ha a la sala s’entusiasma: ¡Salero! ¡Viva er paladá! Però la cosa no rutlla prou bé, encara. El cantador carrega el mort al guitarrista. El guitarrista el carrega al cantador. S’acusen mútuament…

Potser que ens n’anéssim. Pensat i dit. Dit i fet. Ho hem endevinat. Perquè a fora fa una fresqueta que enamora…»

(De «Flamencs a la Barceloneta», dins Barcelona de nit. Barcelona: Selecta, 1957)

* * *

«Les persones que tinguin edat i memòria per a recordar-ho, no han oblidat segurament l’actitud adoptada per molta gent davant les primeres obres de Joan Miró. No s’haurà esborrat de la memòria d’aquestes persones la ràbia amb què foren esquitxats els dibuixos de Miró exposats per primera vegada, a les galeries Dalmau del carrer de la Portaferrisa… Totes aquestes persones han de recordar les burles sagnants, la inhumana hostilitat, el tracte cruel que era objecte Joan Miró considerat unànimement com un autèntic foll. Excloent l’esmentat Josep Dalmau i els senyors Manyach i Mompou.»

(De L’expansió de l’art català al món. Barcelona: Impremta Clarasó, 1953)

* * *

«Avui, dilluns dia 24 d’abril, fa tres setmanes que sortírem de Toulouse i tres mesos que abandonàrem Barcelona. […] El que enyoro, i de valent, és Barcelona. El record de Barcelona continua torturant-me. «Mari Crû», la inoblidable cançó que he sentit per ràdio al Café de l’Avenir, m’ha fet naufragar en una nostàlgia finíssima que no té preu. «La dansa del foc», tocada al piano per Rodríguez-Mata, m’ha fet esgarrifar d’enyorança. I aquestes sensacions són tan bones que, insensible a la cadència canalla d’una jueva voluptuosa que ballava tangos amb un espanyol empeltat d’argentí, he buscat adeleradament records en cada volta de disc durant el ball de dissabte al castell, en aquells moments en què les camping-girls l’inunden de sensualitat animal. Records! N’he buscat àvidament en cada volta de disc. N’he trobat en «Garuda» –aquella Blanca Negri!–. N’he trobat en «Ramona» –aquell Harry Flemming!–. Massa pocs, però…

He continuat anant al llit a les nou. Es veu que encara no ha arribat l’hora de tornar-me a submergir en l’agitació de les nits elèctriques –aquelles cadires de la Rambla… aquell Gran Kursaal!…–. Jo que esperava amb neguit que s’acabés la guerra per a tornar-me a lliurar al noctambulisme intensiu! ¿Quan podré abandonar l’habitud, contractada a Barcelona durant la guerra, d’anar-me’n a jóc com les gallines? Nits de Barcelona! Cada dia les trobo a faltar amb més vehemència.»

(D’Etapes d’una nova vida: Diari d’un exili. Barcelona: Quaderns Crema, 2002)

* * *

«Divendres, 14 de juny…

Després de vuit hores d’un son de bèstia extenuada, em va despertar un cop donat a la porta de la cambra del meu hotel del carrer de Chevert, al costat de l’Escola Militar.

–Ils sont là!– em digué amb dramàtica simplicitat l’única criada que no havia abandonat l’hotel.

Ils sont là!…

Cataclisme prodigiós, inevitable, previst. Així, doncs, és veritat… Aquest cel matinal que contemplo en un estat de semiinconsciència, cel travessat per les orenetes com cada dia, ja no és un cel francès… Em vesteixo amb precipitació. Baixo les escales volant. En el vestíbul, dos catalans, refugiats ambdós, cremen acceleradament papers, documents, llibres, que tiren a l’estufa amb gest nerviós. Surto al carrer. La bandera alemanya ja ha estat hissada a l’Escola Militar, a la Torre Eiffel…

L’atmosfera està carregada d’angoixa. París, completament buit, és una ciutat morta. El silenci, més pesat que mai, oprimeix el pit, impedeix de respirar.

Hi ha encara alguns fugitius, ressagats i disseminats, però el carrer està desert i les voreres devastades. Hauríeu dit l’endemà d’una revolució. Curiosa impressió de l’ocell presoner a la gàbia. Tot està tancat, blindat, una ciutat morta, pestífera, i, a tots els balcons, les persianes closes, que refusen, que renuncien, que diuen «no, no, no!!!».»

(De París, 1940. Barcelona: Selecta, 1956)

* * *

«Grock no ha tingut èxit a Madrid. El seu art, fet de fineses, no ha pogut travessar la impermeabilitat del públic madrileny, envilit per les vulgaritats que els seus autors i actors còmics preferits li ofereixen inlassablement. […] Quant al circ, el públic espanyol rebutja Grock i adora els vulgaríssims Pompoff i Teddy. Precisament, acabem de rebre una lletra d’Alady, datada a Múrcia […] i afegeix que Teddy, amargat, despistat, no es cansa de dir i redir que ell és millor que Grock, que fa moltes més coses que l’ex-company d’Umberto Guilleaume, dit Antonet. Aquestes pretensions desmesurades, exhibides amb tant d’impudor, aquesta idea vanitosa de la seva pròpia persona, la tenen gairebé tots els artistes de circ i music-hall peninsulars. […] Malgrat el fracàs de Grock a Madrid, i malgrat els èxits que durant molts anys han obtingut Pompoff i Teddy a la pista del circ Price, aquests són molt inferiors a aquell. Grock és tan dissortat i tan humà com Charlie Chaplin. El tacte exquisit, la finor espiritual, la mesura de Grock, les seves múltiples inflexions de veu i el seu gest meravellós, la seva fantasia i la seva inspiració, la complexitat del seu joc amarat de matisos i subtileses, no poden ser compresos per un públic que s’enterneix davant la banalitat, la insensibilitat i la grolleria dels matussers Pompoff i Teddy.»

(De «Grock a Barcelona», dins Sebastià Gasch, el gust pel circ (Antologia de textos). Tarragona: El Mèdol, 1998)

Sebastià Gasch observa La Chunga acompanyada a la guitarra per Ramón Gómez, al bar Flores de Mayo. ©Col·lecció Emili Gasch
Sebastià Gasch observa La Chunga acompanyada a la guitarra per Ramón Gómez, al bar Flores de Mayo. ©Col·lecció Emili Gasch