"Tot i que el seu caràcter polièdric, no hi ha dubte que el pilar central de tota l'obra de Tomàs Garcés és la poesia. Una poesia que, a hores d'ara, no crec que hagi estat a bastament llegida; els seus poemes haurien de ser molt més coneguts del que ho són per part del gran públic, com ja ho foren en els seus inicis, i d'una manera semblant a com els poetes geòrgics anglesos ho foren durant els anys deu i vint al seu país. La poesia de Garcés reuneix tots els requisits a fi de poder ser apreciada per un públic molt ampli. Massa cops se'ns ha dit que la poesia del nostre temps no podia sinó ser abstrusa. [...] El fet és, però, que tota la poesia de Garcés, des de les primiceres Vint cançons fins als poemes d'Escrit a terra -un ampli ventall de més de seixanta anys-, s'alça com un esplèndid monument a la claror, en el seu doble sentit: claror en tant que diürnitat i lluminositat, i claror en tant que transparència, però una transparència acollidora, profunda i càlida com les aigües d'aquell mar "esquitxat de cabretes" on tan sovint ha deposat el seu esguard.

Tanmateix, l'èxit del seu primer llibre -sí, èxit, car d'èxit s'han de qualificar les tres edicions en menys d'un any que se'n feren- fou tal que, a parer meu, eclipsà en certa manera tota la seva producció posterior. Per sempre més, Garcés fou el poeta de les Vint cançons, un llibre esplèndid i gosaria dir que únic en aquell context, però al cap i a la fi la primera fita d'una singladura que en tindria deu més, i que evolucionaria de manera ben interessant i personal. Encara ara sorprèn la vigència, la capacitat de desvetllar emocions significatives i adollar-nos un ric cabal de ritmes i imatges, d'aquell seu primer llibre. És un llibre que ens arriba intacte, incontaminat, amb tota la seva frescor primigènia, com si fos acabat d'escriure ara mateix. Sorprèn també el seu grau de maduresa: ben poques vegades, i només cal que pensem en alguns dels grans noms de la nostra poesia d'aquest segle i d'aquella època, un primer llibre ha assolit amb tanta naturalitat, amb una facilitat tan elegant, la seva justa expressió, una vitalitat i alhora una contenció tan sàviament equilibrades i dosificades. És, certament, un d'aquests llibres que tenen quelcom de miracle, de do, de regal dels temps. Al darrera, ens diu el mateix poeta, hi havia una comesa ben clara: "Fondre creació personal i formes populars en una poesia nova."

(Àlex Susanna. "Tomàs Garcés premi d'Honor, un monument a la claror", Serra d'Or (Barcelona), núm. 405, Setembre 1993)

* * *

"El món poètic de Tomàs Garcés és com un paisatge. Com un paisatge mironià, enumeratiu, enciclopèdic, aparentment infantil d'una manera volguda; infantívol, potser caldria dir. D'una espontaneïtat controlada, semblantment al pintor de Mont-roig. Un paisatge presidit per una gran masia, perquè és un paisatge domèstic, social, on no hi falta res, ni tan sols la lluna, encara que sigui de dia, a ple sol. Una lluna feixuga, enlluernada pels coets de la nit de Sant Joan, d'aquella nit que, com escrivia bellament un infant en un llibre commemoratiu dels 25 anys de la seva escola, "és la nit que té més colors de l'any"; una lluna que penja sobre el paisatge domèstic com una roda d'un castell de focs. [...]

És el paisatge de Tomàs Garcés que se'ns fa pur i transparent. Amb una ingenuïtat culta, com un jo líric i intranscendent. L'obra de Tomàs Garcés ja pertany al món dels clàssics. El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes és un reconeixement a l'obra i a la trajectòria vital i patriòtica d'aquest poeta."

(Joan Maria Pujals. "L'esguard del paisatge. Lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes", Serra d'Or (Barcelona), núm. 405, maig del 1993)

* * *

"En comentar la poesia de Tomàs Garcés i fer-ho prenent per model els dos primers llibres, Vint cançons i L'ombra del lledoner, amb els quals el poeta es donà a conèixer, no ha estat prou remarcat el caràcter elegíac del romanç com a forma d'expressió lírica. El present no hi regna tot sol, com immutable i vàlid per ell mateix, sinó que hi és ja com a testimoni del passat, i el poema diu la consciència d'aquest passat. Així en la cançó la forma és lleu però el sentit li dóna la gravetat elegíaca del dolor que preveu. D'altra banda, el neopopularisme és un reflex formal, en el cas de Garcés, de l'exaltació jove de la bellesa de la vida, vista, aquesta bellesa, en desfilada, i presentada, doncs, com a fugitiva. El moviment i el ritme connaturals de la forma de cançó oposen així l'alegria gairebé adolescent, despreocupada, inherent al vers, a la seva efímera presència.

En un període de poc més o menys dos anys, Tomàs Garcés es trobà amb cinc edicions publicades dels seus dos primers llibres esmentats, Vint cançons (1922), L'ombra del lledoner (1924). A la tercera edició, Vint cançons porta el famós pròleg de Carles Riba, on el poeta-crític ja parla del "somni novell" i del caràcter "essencialment jovenívol" del recull, per a reprendre el tema "tractes amb el poble" que havia afrontat un parell d'anys abans en un assaig sobre un llibre de López-Picó. A la correspondència entre aquest darrer i Riba hi ha prou constància de la preocupació que els envaïa davant els senyals que observaven d'intents de retorn al que Riba anomena "un segon Romanticisme" fet de passivitat, pintoresquisme i improvisació. Però ni el llenguatge, ni els ritmes, ni l'actitud general davant la realitat no són equiparables, en aquesta poesia, segons Riba, a la poesia pròpiament popular, la qual no ofereix res de paral·lel. Si Garcés és llegit, doncs, és perquè el poble ha pujat fins a la seva poesia i no que la seva poesia hagi davallat fins al poble."

(Joan Triadú. "De l'elegia al somni", Serra d'Or. (Barcelona), núm. 394)

* * *

"Aquest llibre, publicat per Editorial Polígrafa el 1971, com diu Marià Manent a Serra d'Or (març de 1972), és 'un recull de poemes dissemblants i inconnexos'. Una nota anònima, que justifica l'obra, afirma que el llibre ve a confirmar 'sense disfressa' que és poesia de circumstàncies. [...]

No obstant aquesta dispersió de temes, Manent afirma que al capdavall el llibre fa la impressió d'unitat, segurament a causa de la força de l'estil del poeta. I hi afegeix que 'unes dormes vàries i subtils, amb inesperades rimes o sobtades aparicions d'un vers blanc, s'adapten a aquesta multiplicitat d'imaginacions i d'estímuls'.

En un comentari a Destino (25.XII.1971) Pere Gimferrer evoca els mèrits d'aquest llibre: 'Diafanidad y elegante sencillez en el lenguaje, capacidad de evolución y sugestión sensorial, dominio de los recursos clásicos y de la estilización de rimos y motivos de la poesía popular, fortuna en el poema corto, en la leve pincelada, variedad en la paleta.' I remarca que ha sorgit un grup de poetes nous que sens dubte s'interessaran per l'obra de Garcés.

En una columna també a Destino (I.XII.1971), Joan Teixidor retroba a Plec de poemes 'el aire de una vieja canción', que després es barrejà amb formes cultes: 'Ahora con Plec de poemes se repite esta misteriosa conjunción de elementos' i tornen la música i velles imatges, la darrera maduresa que crea una pàtina i tot ren un accent més melangiós. Ho és, diriam el poema Als morts de la muntanya, tan emotiu. I encara hi trobem més descripcions de llocs: un cementiri de l'Aspre, el pont de Brooklin, l'Alguer, Heidelberg, Poblet, les Salines d'Eivissa, Formentera... [...]

(Albert Manent. "Plec de poemes", Tomàs Garcés. Entre l'avantguarda i el noucentisme. Barcelona: Edicions 62, 2001)

* * *

"En cloure el cicle poètic de Garcés, considero que val la pena d'oferir al lector el seu concepte de la poesia, al qual s'ha referit ça i lla, i que es concreta molt en una entrevista amb Robert Saladrigas Monólogo con Tomàs Garcés (Destino, 19.II.1972). Entre els papers del poeta hi ha la versió original catalana de la qual esmento dos paràgrafs fonamentals: 'Què és per a mi, la poesia? Em vénen ganes de dir, com García Lorca a Gerardo Diego, quan aquest li demana una formulació de la seva poètica per a la famosa antologia Poesía española, que un poeta no pot dir res de la Poesia, que això cal deixar-ho al crítics i professors (...) De fet, el que és per a mi la poesia proven de dir-ho els meus versos. Canto i prou. No, prou, no. Perquè al poeta, com a l'amant, sempre li queda una paraula per dir. I de vegades sent la pruïja d'expressar-se en prosa. De fer més clar i entenedor el que ha volgut dir en vers. D'aquí vénen els meus pròlegs a Vints cançons, al Caçador, a La nit de Sant Joan. I els escrits, i no publicats, potser per pudor, i perquè cal que els versos es defensin sols, per a Grèvol i molsa i per a Plec de poemes. Que la meva poesia ja és prou clara? Qui sap! En tota poesia, per clara que sigui, hi ha un fons de misteri que només Déu entén, per dir-ho amb les paraules atribuïdes a Browning. Caldria, per a comprendre de debò un poema, conèixer l'emoció que va dictar-lo. I això s'oblida. L'autor mateix no oblida... És fàcil de recordar la circumstància que va actuar de detonador de l'explosiu poètic. I encara més les circumstàncies en què un poema va ser escrit. L'emoció inicial, qui sap on para, ni tan sols com era. És irreproduïble. D'aquí ve la dificultat de refer un poema (penso en el cas de Carner) si no és empeltant-hi una nova emoció.' [...]"

(Albert Manent. "Obres completes: Poesia i prosa", Tomàs Garcés. Entre l'avantguarda i el noucentisme. Barcelona: Edicions 62, 2001)