Joaquim Folguera entrà al món de les lletres catalanes amb la publicació de poemes i crítiques literàries al Diari de Sabadell des del gener de 1913. A Sabadell mateix organitzà, l'estiu de 1915, una exposició d'Art Nou Català que fou tot un revulsiu per una ciutat de cultura ancorada al passat. Aquestes activitats, juntament amb els orígens familiars (el seu pare, Manuel Folguera, era un dels prohoms del catalanisme renaixentista encara persistent en aquests primers decennis del segle XX), el posaren en contacte amb Josep M. López-Picó i altres capitostos del Noucentisme. Ja a finals del mateix 1915 i havent traslladat la residència a Barcelona, Folguera esdevenia, comptant només vint-i-dos anys, el codirector de La Revista, plataforma des de la qual exerciria, entre moltes altres, l'activitat d'introductor de la poesia estrangera més recent i de crític d'art i literatura catalana. Fou en aquests mateixos anys que un jove poeta sarrianenc, J. V. Foix, començaria a obrir-se pas en les lletres catalanes col·laborant a La Revista molt probablement per incitació de Folguera. Es tractava de la primera evidència pública d'una de les amistats més fructíferes que hi ha hagut per a la literatura catalana: ambdós poetes compartiren un mateix ascendent cultural, uns mateixos gustos literaris, una mateixa idea de cultura i política, i participaren en les mateixes plataformes culturals. Una amistat intel·lectual que quedà parcialment truncada amb la mort prematura de Folguera el febrer de 1919. Parcialment, perquè tot i aquesta circumstància insalvable en la vida real, J. V. Foix continuà el seu particular diàleg amb un Folguera immortalitzat com a personatge literari propi. «A la memòria de Joaquim Folguera» dedicà el seu primer llibre, Gertrudis (1927); «l'aparició mig borrosa de la figura d'En Joaquim Folguera» és la clau d'interpretació de la darrera prosa del seu darrer llibre, Cròniques de l'ultrason (1985). Entre els primers textos de Foix i aquest darrer, la figura literària del poeta mort en plena joventut esdevingué un element clau per a la definició de la pròpia posició poètica i política. Es tracta d'un acte molt premeditat i ple de sentit si tenim en compte que la poètica foixiana neix i resta per sempre indissolublement lligada als anys de formació compartits amb Joaquim Folguera.

Nascuts el mateix any, 1893, Joaquim Folguera i J. V. Foix es formaren durant el Noucentisme. Ambdós hi respongueren amb una certa afiliació –més evident en el cas de Folguera–, però en el camp de l'estètica literària ambdós representaren la reconducció dels models que els escriptors noucentistes havien potenciat cap a noves direccions clarament contraposades a les que prenien altres joves poetes del moment com Salvat-Papasseit. Partint de l'arbitrarisme noucentista (en el cas de Folguera després d'unes provatures simbolistes i decadentistes que abandonà ben aviat per seguir l'exemple de Carner), començaren a introduir a Catalunya, en un procés que pot resseguir-se en les seves col·laboracions a La Revista, diverses teories poètiques identificades o properes al procés de modernització literària que en altres cultures europees intentava superar l'herència simbolista.

(Jordi Marrugat. "Joaquim Folguera i J. V. Foix: dos poetes al servei d'un projecte literari i polític (1915-1931)", Estudis Romànics, núm. 31, 2009, p. 219-220)

* * *

Aquests poetes, bons seguidors del mestratge de Poe, creien relativament en la inspiració; però sí creien en les possibilitats de la poesia per tal de concretar, d'expressar, una experiència interior i espiritual. El món dels somnis gaudia d'una consideració especial, perquè permetia de materialitzar aquest designi d'arrels platòniques. Com deia Marià Manent, tot citant Arthur Symons: "Són visions de somni. Però visions precises; car els somnis són precisos, i només esdevenen vagues quan ens despertem." En aquest ambient de concentració lírica i de recerca d'unes formes expressives més pures, es despertà una atracció renovellada per la poesia popular, perquè tenia unes característiques –sobrietat verbal, musicalitat, lirisme– que l'atansaven molt al model que volien imposar per la poesia culta. Tomàs Garcés fou celebrat com a poeta neopopularista, és a dir, per una versió fortament intel·lectualitzada del gènere, però també hi tenien un lloc poetes com Josep M. de Sagarra o Ventura Gassol, amb unes imitacions més fidels, que s'atansaven considerablement al model inicial. La preocupació tècnica, a més, era present tothora entre aquests escriptors i això es traduir en una rigorositat formal –d'herència noucentista–, i en una voluntat investigadora.

(Enric Bou. "La poesia postsimbolista (1915-1936)", dins Riquer, Comas, Molas: Història de la literatura catalana, v. 9, p. 222)

* * *

[...] el valor de la seva obra crítica es concentra en el llibre Les noves valors de la poesia catalana (1919). Perquè, juntament amb l'Antologia de poetes catalans moderns (1914) d'Alexandre Plana, és un llibre important pel que té d'opinió noucentista sobre el passat literari, i perquè manifesta les bones condicions de crític de Folguera, en la selecció de poetes, i en els comentaris que dedica a cadascun d'ells, és a dir, com a judici crític del present. En la "Nota preliminar" precisava els criteris pels que s'havia regit la seva selecció: "Aquí parlarem només dels poetes catalans que aporten a la lírica universal un patrimoni inèdit i de l'atmosfera literària catalana dins la qual s'han generat." En la seva selecció in clou poetes consagrats -Carner, Guerau de Liost, López-Picó-, alguns per raons circumstancials (Eugeni d'Ors), i d'altres de molt joves, que encara no havien tingut ocasió de desenvolupar totes les capacitats, però que amb el temps esdevindrien dels més significatius de la seva generació: Sagarra, Riba i Arderiu. Segons Carles Riba, Folguera compartí dues tasques –la crítica i l'artística– amb una notable solidesa. El seu interès fou, monotemàticament, la poesia. Les noves valors... no ens atrau per raons metodològiques o per l'organització material del treball, sinó per la selecció dels poetes que estudia, i pel valor històric d'aquesta.

(Enric Bou. "La poesia postsimbolista (1915-1936) - Joaquim Folguera", dins Riquer, Comas, Molas: Història de la literatura catalana, v. 9, p. 229)