Jo recordava que cap al final havia vist la ciutat molt grisa de pols, o també grisa del color dels uniformes, i a més a més plena de grans muntanyes de runa i carrers esbotzats. Però al meu davant no hi havia res de tot això. Les runes havien desaparegut o com a mínim havien estat acuradament netejades, ja no ocupaven els carrers. En comptes d'això, a les vores dels carrers hi havia un gran nombre de cotxes de colors, un nombre pràcticament infinit, que devien ser automòbils, però eren més petits, i en canvi feia l'efecte que tots haguessin estat dissenyats per les indústries Messerschmidt, de tan futuristes que semblaven. Les cases estaven pintades de nou, en colors diversos que de vegades em recordaven les llaminadures de la meva joventut. Confesso que em vaig marejar una mica. La meva mirada buscava alguna cosa que em resultés familiar. Vaig veure un banc sobre una franja verda a l'altre costat de la calçada, vaig avançar unes quantes passes, i no m'avergonyeixo de dir que potser feien un efecte lleugerament insegur. Vaig sentir un repic, el xerric de gomes que frenaven sobre asfalt, i llavors algú em va escridassar.

—Escolta, tu, paio! Que no t'hi guipes?

—Jo... jo li prego que em disculpi... —em vaig sentir dir a mi mateix, espantat i alleujat alhora. Al meu costat hi havia aturat un ciclista, com a mínim aquesta visió em resultava comparativament familiar, i a més a més per partida doble. Continuàvem en guerra, el ciclista portava com a protecció un casc que de segur havia quedat molt afectat pels atacs rebuts, de fet estava completament foradat.

—Com és que vas pel món d'aquesta manera?

—Jo... Disculpi’m... em penso... em penso que m'hauria d'asseure una mica.

—Valdria més que te n'anessis a clapar. I una bona estona!

Vaig aconseguir arribar fins al banc, probablement estava una mica pàl·lid quan m'hi vaig deixar caure. Tampoc aquest home encara força jove no semblava haver-me reconegut. Tampoc en aquest cas no hi havia hagut cap Salutació Alemanya, la seva reacció semblava gairebé la mateixa que si hagués topat contra un vianant vulgar i corrent qualsevol. I aquesta manca de disciplina semblava la pràctica generalitzada arreu: un senyor de mitjana edat va passar vora meu tot bellugant el cap, i una dama voluminosa amb un cotxet de nen futurista; també aquest element m'era familiar, però no va ser pas suficient per oferir una sortida a la meva situació desesperada. Jo m'havia posat dret, m'havia apropat a ella tot esforçant-me per mantenir-me ferm.

—Dispensi, potser la meva pregunta la sorprendrà, però jo... necessito saber de seguida el camí més curt fins a la Cancelleria del Reich.

(Fragment del llibre Ha tornat, de Timur Vermes [traducció de Pilar Estelrich]. Barcelona: Columna, 2013, p. 15-16)