Des de la seva obra en prosa Ariadna al laberint grotesc, passant per Les cançons d’Ariadna i arribant a Mrs. Death, el clarobscur, els elements populars de romanç de cec, la grotesca evocació de tota mena de ninots, titelles, espantaocells, carotes de carnestoltes, van apareixent i reapareixent amb una finalitat ben determinada, la d’acusar i fer viure l’amarga realitat que l’acomodatícia consciència voldria oblidar. Sempre la corda grotesca ha estat polsada per aquesta finalitat més alta: un clam de justícia. Sens dubte, el prisme grotesc produeix un clima literari, i gairebé podríem anomenar-lo un gènere. I és per aixó que, segurament, Espriu ha estat comparat amb autors que han cultivat aquesta vessant literària. Cal dir, però, que l’element grotesc no és mai en Espriu un element ornamental, com ho pot ser en un Valle-Inclán o en un Cela. No és una forma de barroc, sinó un instrument al servei d’una actitud ètica: acusació contra un món injust i fals.
(Maria Aurèlia Capmany. 1963)
* * *
La poesia de Salvador Espriu, com a extensa meditació sobre la mort, s’obre, amb La pell de brau, a un registre civil intens i el poeta de minories selectes es col·loca en la via d’una possible i abastable popularitat.
El poeta, en lloc de recloure’s a la seva Sinera poètica, la mitificació del real Arenys de Mar, se’n va pels camins de la pell de brau: «El brau, en l’arena de Sepharad» és el primer vers del llibre, el qual, dins d’una notable varietat formal, segueix una línia contínua de poema a poema, on domina una intenció moral i cívica a la vegada, amb al·lusions a la «negra nit», però amb una visió de futur optimista i esperançada.
Els poemes VI, XII, XIV i XLVI, de forma abreujada, sintetitzen el sentit del llibre: el pecat original fou un guerra entre germans (VI), que s’ha traduït en una vida de mentides i sense horitzons (XII); la solució cal buscar-la en la justícia, l’honestedat i el treball (XIV), però no en una altra guerra (XLVI).
És un llibre bàsic a la poesia de la postguerra, on els camins poètics assajats i reeixits de Cementiri de Sinera a Final de laberint , serveixen una problemàtica més extensa i, sobretot, més suggestiva. La mort, meditada en abstracte abans, es fa ara real i particularitzada: és la mort que el poeta va conèixer des d’una auditoria durant la guerra: «De la guerra sense victòria entre germans».
La poesia es fa programa cívico-moral, i assoleix, sempre, una altíssima qualitat poètica: «Escolta Sepharad: els homes no poden ser si no lliures».
I l’alliçonament moral continua, sense defallences: «De vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol».
Al món literari d’Espriu, el poble jueu hi té un gran paper. A La pell de brau aquesta constant és un motiu literari important, una forma poètica de provocar un corrent ibèric de germanor i col·laboració amb la finalitat que expressen versos que són com una oració: «Que Sepharad visqui eternament / en l’ordre i en la pau, en el treball, / en la difícil i merescuda / llibertat».
(Josep Faulí. «Els Llibres de la Lletra d’Or», 1968)
* * *
Llibre de Sinera és senyal de plenitud en la trajectòria d’Espriu perquè s’hi fonen com enlloc, potser, l’actitud cívica i l’actitud lírica del poeta. Espriu a l’esmentat pròleg de l’Obra poètica fa observar la relació «estreta» que hi ha entre La pell de brau i Llibre de Sinera, així com llur «íntima connexió» amb la resta de la seva obra. De debò que és així. Però en Llibre de Sinera, —el penúltim llibre de la poesia d’Espriu publicat a la postguerra—, no hi ha cap proposta per formular, en el sentit en què n’hi havia una, el diàleg, a La pell de brau, formulada d’una manera explícita, no sols en un cert nombre de poemes sinó fins i tot en el conjunt, pel fet d’adreçar-se a Sepharad; ara, sense deixar ni poc ni molt el tema cívic, el poeta s’endola i pateix amb el seu poble sense moure-se’n ni un sol moment ni retreure altre argument que la necessitat de sobreviure. De la poesia i la temàtica polítiques hem passat a la poesia de moral de pàtria.
(Joan Triadú. «Llibre de Sinera o la plenitud», Avui, 10 de febrer 1984)
* * *
La Mort ha tingut sempre unes manifestacions populars d’una profunda sensibilitat i d’una considerable càrrega dramàtica. El mateix Esbart de Rubí havia incorporat al seu repertori danses com la del Vetlatori o la Moixiganga de Lleida i havia destacat en la seva escenificació tot el dramatisme que comportaven. Ara, basant-se en els poemes de la Setmana Santa d’Espriu, Enric Majó ha intentat d’encarar dues sensibilitats: per una banda el discurs reflexiu, dens, metafísic i intel·lectual del poeta i, per l’altra, la força dramàtica, la manifestació sentimental i emotiva de la saviesa del poble, el qual, a través del temps, ha sabut conservar en forma de dansa els seus anhels i les seves frustracions. Tot i que l’experiència no és nova, la proposta de Majó-Sans se situa a un nivell poc habitual en el nostre món de l’espectacle i assumeix, amb tota evidència, un risc notable.
(Joaquim Vilà i Folch. «La Mort, Espriu i Majó», Avui, 23 d’octubre 1986)
_0.webp)
