Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985). Es uno de los escritores más significativos de la posguerra y uno de los poetas catalanes más importantes. Aunque se diera a conocer como narrador, su tardía incursión en la poesía no fue obstáculo para obtener un rápido reconocimiento no sólo en las letras catalanas, sino en la literatura universal. Desempeñó también un papel importante en la recuperación del teatro catalán.

Publicó las novelas El doctor Rip (1931), Laia (1932), los libros de narraciones Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) y Litizia i altres proses (1937), obras que le acreditaron como el narrador más original después del novecentismo. Su obra poética cuenta con los libros Cementiri de Sinera (1946), Les hores y Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955), Les cançons d’Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) y Setmana Santa (1971). Revisó a menudo toda su obra con objeto de alcanzar un corpus bien trabado. Traducido a numerosos idiomas, su nombre fue propuesto a menudo para el Premio Nobel. Fue distinguido con el Premio de Honor de las Letras Catalanas (1972) y recibió la Medalla de Oro de la Generalitat de Catalunya (1980) y la Medalla de Oro de la Ciutat de Barcelona (1982). Fue nombrado Doctor honoris causa por las universidades de Barcelona y de Tolosa del Languedoc. Por su actitud cívica, en 1982 rechazó la Cruz de Alfonso X el Sabio.

Salvador Espriu fue uno de los socios fundadores de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Documentación y textos: Emili Gil y Josep Miàs.
Actualización: Nausica Solà y Josep Miàs para AELC.
Fotografías: © Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu CDESE.

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) is one of Catalonia’s most significant post-war writers and an outstanding poet. Although he first became known as a narrator, his relatively later incursion into poetry was no obstacle to his achieving swift recognition as a poet, not only within the sphere of Catalan letters but also internationally. He also played an important part in the revitalisation of Catalan theatre.

He published novels, El Doctor Rip (1931) and Laia (1932), collections of stories, Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (Ariadna in the Grotesque Labyrinth) (1935), Miratge a Citerea (Mirage in Citerea) (1935), Litizia i altres proses (Litizia and Other Prose) (1937), works which led to his being considered the most original Catalan narrator after the period of Noucentisme (the turn-of-the-century cultural and political movement in Catalonia). Amongst his published collections of poetry are: Cementiri de Sinera (Sinera Cemetery) (1946), Les hores (Hours) and Mrs Death (1952), El caminant i el mur (The Wanderer and the Wall) (1954), Final del laberint (The End of the Labyrinth) (1955), Les cançons d’Ariadna (Songs of Ariadna) (1949), La pell de brau (The Hide of the Bull) (1960), Llibre de Sinera (The Book of Sinera) (1963), and Setmana Santa (Holy Week) (1971). He revised the entirety of his work with the aim of creating a unified corpus. He was translated into many languages and his name frequently appeared amongst those proposed as Nobel laureates. He received the Award of Honour in Catalan Letters in 1972, the City of Barcelona Gold Medal and that of the Generalitat (Autonomous Government of Catalonia) in 1980. He was given honorary doctorates by the universities of Barcelona and Toulouse (Llenguadoc). In 1982 he was awarded but declined to accept the Spanish distinction, the Cross of Alphonse the Wise, because of his civic stand with respect to Catalonia.

Espriu was one of the founding members of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers, AELC).

Documentation: Emili Gil and Josep Miàs.
Up-date: Nausica Solà and Josep Miàs for AELC.
Photographs: © Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu CDESE.
Translation: Julie Wark.

Salvador Espriu neix el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari. La seva família, però, s’estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l’univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.

Una de les seves germanes mor prematurament per complicacions de salut causades pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb jocs, com qualsevol nen, però també amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d’Arenys.

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, en castellà, l’escriu quan només té quinze anys. El 1930 Salvador Espriu aconsegueix el títol de batxiller amb matrícula d’honor i rep el «Premio extraordinario en el grado de bachiller en letras». El mateix any entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Història Antiga, i l’any següent, als divuit anys, publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s’aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l’actriu Núria Espert de protagonista.

El 1933 participa en el viatge organitzat pel govern de la República amb un grup de professors i estudiants a l’Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en la seva obra. És una època de preguerra, amb una societat immersa en conflictes, però també de gran vitalitat cultural i artística, sobretot a Barcelona. Dins d’aquest ambient cultural es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila o Carles Riba.

Publica Aspectes (1934) i Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador, entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. Malauradament la Guerra Civil espanyola estronca la seva brillant carrera universitària: ha d’abandonar la llicenciatura en Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d’Arxius de l’Auditoria de Guerra, on resta fins a l’any 1939.

Un cop acabada la guerra i arran de la mort del seu pare, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, i amb Europa devastada per la Segona Guerra Mundial, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà com l’exili interior. Malgrat que continua la seva feina d’advocat, mai abandona el conreu literari: el 1939 escriu la tragèdia Antígona, inèdita fins a l’any 1955. D’aquesta etapa també sorgeixen obres de teatre com Primera història d’Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) i el seu primer recull de poemes, Cementiri de Sinera (1946), amb el qual inicia les referències al món mític de Sinera (anagrama d’Arenys [de Mar]) a través del qual evoca el món devastat per les guerres, la destrucció de la civilització que és també personal i col·lectiva com a poble. Continua amb les obres Les cançons d’Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955). El seu poemari La pell de brau (1960), que surt publicat esquivant la censura, es converteix en símbol de la resistència cultural catalana contra la repressió de la dictadura franquista.

Les musicacions que fa el cantautor Raimon d’alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització de l’obra de Salvador Espriu, així com les diverses representacions que la Companyia de Teatre Adrià Gual fa de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o més tard, Una altra Fedra, si us plau (1978). Amb la popularitat esdevé ja definitivament, sovint a desgrat seu, poeta del poble, símbol de la lluita contra l’opressió i a favor de la llibertat dels pobles.

El 1980 es publica el primer volum de l’Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d’Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol, amb el qual rep el reconeixement unànime de la crítica espanyola.

El seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel, que haurien hagut d’arribar a l’Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat Doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l’any 1982 rebutja la Creu d’Alfons X el Savi. Membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana des de la seva fundació l’any 1977 –és el seu soci número 4–, és nomenat Soci d’Honor de l’entitat.

Durant els darrers anys de vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Aquesta pulcritud, afegida al valor de la seva obra, el converteix en un model de l’últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península Ibèrica).

El 22 de febrer de 1985, Salvador Espriu mor a Barcelona i és enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera, població que acull des de 1987 el Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu.

El 2003 se celebra a Barcelona i a Arenys de Mar el I Congrés Internacional Salvador Espriu. Deu anys més tard, l’any 2013, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebra l’Any Espriu, amb l’organització del II Congrés Internacional Salvador Espriu a més de nombrosos actes cívics i acadèmics per recordar i homenatjar el que sens dubte és un dels autors cabdals de la literatura catalana i universal del segle XX.