"Quan la col·legiala va a deixar el llibre al seu prestatge, dalt del tot de la prestatgeria, jo em trobe prop de l'escala. En el moment que la noia és al darrer esglaó, passe per davall i pegue una fugissera mirada per sota les seues faldilles. Les mitges blanques que duu li arriben fins un poc més amunt de les sofrages; després, la nuesa de les cuixes llueix fins el darrera. Em sembla que no duu bragues."

"Pels voltants del Barri Xinès, trobe una jove bagassa, molt prima i amb aspecte de francesa. Em convenç d'anar amb ella a un hotel tot oferint-me de fer-li 'el vici' al meu 'petit' pel mateix preu.

Mentre ho fa –amb vertadera habilitat, bellugant la llengua de manera inefable-, jo li acaricie les natges, passant-li els dits per la clivella del cul –amb els ulls tancats.

Només desitge que acariciar-li el cul. M'emplene les mans amb les seues petites natges, clavant-hi els dits quan en fa ejacular a la seua boca.

Tot així, amb els ulls tancats."

"Els mateixos rituals, els de l'escriptura i els de l'amor.

La reiteració –plenament acordada, totalment codificada, ben coneguda- dels mateixos actes.

Passar la pàgina, vessar la tinta, llevar-li el vestit a la dona, sentir els propis gemecs, el gust buit del final, el silenci, la blancor.

El mateix artifici, el mateix joc de simulacions.
El desig, el plaer, llurs formes.
La mateixa nuditat, i la blancúria tacada. La pulsió, l'èxtasi, el fàºstic.
Reproduir la mateixa còpula, rellegir una pàgina."

(Fragments de Diari de bordell)
 

* * *
 

"Al bar de Rico, Rosa Vermell es va prendre només un Martini. A la barra, és clar, sense ni tan sols asseure's a un tamboret, dempeus. La clientela dels dissabtes no era l'habitual de cada dia. D'aquesta manera, els martinis no feien el mateix gust. A més, eren les set de la vesprada i tampoc no era cas d'accelerar el procés de combinacions alcohòliques del cap de setmana. Ja se sap, després de prendre una copa… només pots anar a prendre una altra, i una altra… i al llit, sola. És clar que si te n'has d'anar a casa, sola, és molt millor dur uns quants combinats dins. O no arribar a tastar el primer Martini, o no parar mai en casa, o no mirar massa amb qui… Els efluvis etílics d'aquell Martini, blanc, dolç, però amb bona cosa de ginebra, l'havien posada una miqueta filosòfica. ¿O es tractava tot just d'un sarcasme autocrític? ¿Com eren, de fet, les filosofades etíliques de Rosa Vermell? Solitàries, això sempre; perquè poques vegades bevia en companyia, o si era així procurava no arribar a la copa del ridícul. Dolces, pensava ella, però amb aquell punt amarg de l'últim glop, sec, com els mateix martinis. De tota manera, al nivell filosòfic arribava de tard en tard, només en dies de baixa pressió atmosfèrica, en setmanes de crisi d'identitat, o a finals de mes, quan fa l'efecte que tot s'ha acabat i que, a més, has de tornar a començar. Habitualment, però, Rosa prenia un màxim de tres martinis de tirada i això quan tenia un bon dia, al bar de Rico, asseguda a un tamboret junt la barra. Ella era bebedora de bar i de barra, que és com es prenen les copes els solitaris que no fan cara de ser-ho. Diuen que les dones acostumen beure a soles, a casa, i els homes al bar, en companyia. A casa, Rosa, sola, preferia els sucs de fruita i el cafè sense sucre. En companyia, l'alcohol era superflu. Si es necessitava alcohol, qui estava de més era la companyia. Si has arribat a casa i no has tastat l'alcohol, ja no paga la pena… Tornava a posar-se filosòfica, i això només amb un Martini. El barman del Rico's se la mirava com esperant que li'n demanara un altre. –Deixa-ho, Riqui –féu Rosa, endevinant-li la intenció–. Estic de servei i amb un en tinc prou… per acarar-me amb el món de la maldat."

(Del llibre Rosa Vermell, detectiva privada)