Cadaqués

«Put forth no more for glory or for gain»,
James Elroy Flecker

1
Quasi dotze anys ja fa que fujo a Cadaqués
On tant he estimat
Estimar, l'ombra de la paraula omple el silenci
Com l'onada que se'n va i torna
I arrossega meduses mortes, tresors caducs.

2
Èpoques que l'home desitjaria daurades
I que en canvi recull de flabiols reticents,
Embolcallades cronologies de calaixera
Contradiccions mal endreçades
Entre perfum de poemes i naftalina i sols ponents.

3
Però florits o tendres, de sentiments tothom n'amaga
Parlar dels meus no és important, és una trampa
Que surt de dintre, que m'acompanya quan ve la nit
I em fa somriure, voltat de copes de bacardí.

4
I després pixo seguint la música que fa la pluja
I estic content o potser trist, poc que ho entenc
D'aquesta terra només demano l'assentiment
La veu anàrquica, dura i arcaica, la força hermètica
Que m'identifica i revifa si bufa el vent
I de bell nou em llença vora les barques dels grans viatges.

(Del llibre Per a un duc Bach escriví música d'orgue, a Weimar. Barcelona: Aymà, 1971, p. 48)

* * *

XX (retrato del autor)

Lleva un jersey blanco y en la mano una taza de té
El sol inunda el balcón, inventa dentro de la taza
Sabe que no debe hacer nada ahora
Ladea un poco la cara para recibir mejor el sol
Deja que el viento juegue con sus cabellos
A sus espaldas solas le mece una canción de Bob Dylan
La ciudad abajo parece que no existe
Por un instante, por un instante único de la tarde
Libre en sus dimensiones, anónimo
Hay que aprender a detenerse y encontrar esos instantes
Recuperarlos tal vez de la infancia
No piensa en nadie muy a fondo, piensa en la belleza
Fuma despacio, contempla cómo el viento dispersa el humo
Pero también percibe los rincones de su cuerpo
Preparados, casi ungidos
Niega la desesperación de cortarse una oreja
Cree que sabrá mantener esta calma ingenua
Respira, reanuda el trabajo interrumpido.

(Del llibre 20 boyards papel maiz. Barcelona: Lumen, 1974)

* * *

5
A VÍCTOR JARA, CANTANT, LI VAN TRENCAR LES MANS. NERUDA, DIPLOMÀTIC EXPERT, VA MORIR ABANS. LA SEVA MORT, PERÒ, NO LA PODEM TROBAR NATURAL. QUAN JA NO HI HAGI ARTISTES, QUAN TOTHOM SIGUI ARTISTA, LA MORT ENS SEMBLARÀ NATURAL I LA CELEBRAREM.

No sabem dir quin menyspreu ni quin fàstic...
se'ns encongeix el budell, fem cara d'àngels
i a la fi només som una taca a les calces.
Aleshores podem llegir tranquil·lament el diari.

(Del llibre Ideari a la recerca de la fruita tendra. Barcelona: Lumen, 1976, p. 13)

* * *

8
Multituds comprimides, engrescades
per un sentiment
que va més enllà del rectangle d'herba
però que només aquí s'autoritza.
Surten uns jugadors vestits de blanc
i un home al meu costat crida
cabrons, fills de puta!
desesperadament.

(Del llibre Ideari a la recerca de la fruita tendra. Barcelona: Lumen, 1976, p. 16)

* * *

Heus aquí un home que dorm i que té malsons. Sap que són malsons, que està dormint, però no arriba a sortir-ne i, en certa manera, malgrat sentir-se atrapat per un seguit de desnivells simultanis, potser s'estima més aquest mal a distància que no pas obrir els ulls.



Algú xucla, algú exigeix que s'identifiqui.



Després clareja. La claror entra per un finestral. La claror és grisa i les siluetes, més enllà del finestral, formen un món atapeït que alhora sembla imprecís. Només una grua altíssima restableix prematurament el sentit de la realitat.



Silenci.
Sota el finestral hi ha un sofà verd. Ajagut al sofà hi ha en Roger, amb camisa i pantalons, descalç, que a poc a poc es desperta.
–Sóc professor –mormola.
La veu té un punt d'angoixa, com un residu que pel fet de ser-ho, ara despert, l'empipa.



Impossible de recuperar l'aura màgica del mot «preceptor» que abans el fascinava, com si li hagués de prometre claustres gòtics o alguna cort provençal.



No hi vol pensar, no pas tan sols perquè ho troba inútil, sinó perquè està acostumat, en moments com aquest, a la presència d'un auditori invisible, les crítiques del qual li inspiren recel.
Sovint Roger sent la necessitat d'increpar aquest auditori, o de puntualitzar certs equívocs.
Ara, però, una lassitud, qui sap si herència d'altres lassituds, l'atura. Es mou feixugament. Els seus membres es ressenten de la incomoditat de la nit que ha passat al sofà.
A més té ressaca.



L'evidència de la ressaca l'arrossega cap a comparacions que ja li són habituals, diria fins i tot vicioses, la futilitat de les quals no ignora, incapaç, però de rebutjar-les. A desgrat, ha de suportar un cop més l'aparició de la puntaire, que és la memòria i que s'obstina a refer el disseny d'uns rampells que sols existiren quan ell estudiava, quan bevia la vinassa més barata i acabava decidint que calia presentar-se a casa de l'estimada i llavors endur-se-la, i vomitava dissimuladament al metro i ho deixava córrer i se n'anava a dormir a la seva cambra rellogat, trontollant i abatut.
Nogensmenys, avui el record d'aquests rampells ja no l'afecta. No m'afecta, insisteix en veu alta. La puntaire gira cua. Avui les ressaques es limiten a una certa consciència flonja d'elles mateixes, sense sentiments explícits. Són més autònomes, més endreçades, són expertes. Provoquen una comparació gairebé mecànica i immediatament l'anul·len. Agombolen. Immunitzen. Vet aquí la maduresa.

(Del llibre Descomposicions. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 11)