Va publicar el seu primer llibre, un breu recull titulat El poeta i el mar, el 1956, que no tenia cap pretensió de denúncia política ni de cap altra espècie i era escrit dins l'estil d'un Simbolisme estilitzat, o enterbolit, per les avantguardes de l'hora, dominades pel Surrealisme. En El poeta i la mina (1966), la denúncia –social, laboral, obrerista- com que hi faci aparició, però compta més encara el to líric, ben adient amb el títol del recull. En el pròleg que vaig escriure pel seu tercer recull, Madona i l'arbre (1970), deia: "la poesia d'En Guillem no ha anat fent salts i bots al compàs de les dictadures de cada moment: ara poesia pura, ara poemes socials, ara hermetismes intel·lectualosos, ara pornografies surrealistes, i tornem a començar. Ha anat fent i lliscant, com aigua de bona deu, etc.". La tasca de poeta de Guillem Fullana es completa amb la seva professió de cantant i autor de les lletres de les seves cançons. Després ha fet teatre, narració breu i tenia començada una novel·la que no deu haver acabat. S'agrada d'usar paraules molt nostrades, com "nadís", "festes colendes", "madona", " a copdescuit", "desaregar". Com molts de mallorquins, s'enllepoleix amb les singularitats de l'idioma, mostrant una certa mentalitat de costumista.

(Jaume Vidal i Alcover: Estudis de literatura catalana contemporània. Barcelona: PUB, 1993, p. 208)

* * *

Al llarg de tot el poemari, Guillem d'Efak ens fa sentir l'escorça del seu arbre, un dels seus símbols recurrents. Amb una infantesa malmenada per la guerra i per la postguerra, i arrabassat d'arrel, de ben petit, de la Guinea Equatorial, enyorarà el ventre de la dona –la mare, la terra–, i potser l'enyorarà per sempre. Aquesta característica que el conforma és present a tot el poemari i, també, a la relació vehement que estableix amb les dones. El símbol universal de l'arbre, que el representa a ell mateix i a la seva vessant masculina, es troba també a versos posteriors, com als del poemari Poeta en bicicleta (1984): "La fusta podrida del meu taüt/era un arbre florit/quan ma mare era verge." A Madona i l'arbre, hi veiem també l'home, que torna arbre fecund de fruits, a cada encontre amorós: "Aquests dos ritmes.../sacsats pel vent/ i esclafint en fruita."

En general, Madona i l'arbre evoca un amor autèntic, lliure, l'amor "del tacte i la saliva"; genuí i fluid "sense inventar, sí, l'hemorràgia". És l'amor que es rebel·la contra l'establert, precisament perquè es reconeix fonamental, necessari i biològic: "i els dos trunyella i ble de la cera dels dies"; "Aquest drama resolt de tenir dos sexes".

Amb tot, al llarg del poemari se'ns mostra l'home que es fa a si mateix i se sap posseïdor d'una naturalesa "que tanmateix sols és de ferro". Al poema setè de "Madona, això no es fa", la marededéu de Bonany parla amb en Guillem, de mare a fill, en un diàleg tendre, desvergonyit i lúcid, en el qual ella s'atribueix l'ànima de ferro, rovellada pel temps, el guix i la pintura. El ferro, element emparentat amb el foc, és resistent i tenaç, però es rovella. Magnètic i amb conductivitat, s'encén i torna mal·leable, però alhora és cada vegada una mica menys fort. Heus aquí la naturalesa de Guillem.

(Elisenda Farré i Secall: "Pròleg", dins Guillem d'Efak: Madona i l'arbre i altres poemaris. Palma: Departament de Cultura, 2005, p. 22-23)