19-8-1988: la soledat d'un món perdut

Em desperto amb les primeres llums, tot és silenci. Noto que el cos em fa mal a causa de la postura en què he dormit. Miro el rellotge, són les cinc de la matinada. Surto a l'exterior, el cel és clar, l'aire fresc. Camino fins a una gran roca que sobresurt justament per sobre d'una vall plena d'acàcies, al fons discorre un petit rierol. Allà, assegut, puc observar com a poc a poc es tenyeix el cel de roig, tot just abans de sortir el sol. La soledat és immensa, se sent i es respira. Entre els arbres volen ocells de tots colors que canten al nou dia. Les dunes reflecteixen, més que mai, el seu color taronja, que dóna un aire màgic al paisatge, ho contemplo extasiat, és, senzillament, la pau, la realitat de tots els temps en un sol moment. La incertesa del futur fa que visqui intensament, que m'enlairi per sobre de la meva essència física, com a mortal, i pugui entendre les dimensions de l'univers. M'hi estic molt de temps, no el mesuro.

Ho recullo tot i torno a Goundam. Arribo a la plaça, aleshores solitària, amb la intenció d'obtenir informació. Dono un volt i atreu la meva atenció la gran i bella mesquita, amb mitges llunes coronant les cúpules, sobre elles es veuen nius de cigonyes negres fets amb branques. Més avall, als costats d'un carrer, observo un arbre completament ple de nius penjants, entre ells volen petits ocells grocs i vermells, els teixidors. És tot un espectacle. Torno a la plaça, ara ja hi ha alguns nens. Gràcies a ells sé que l'únic que puc fer per sortir de la població i anar riu avall és... caminar! Així que decideixo caminar.

Un dels nens m'informa que a la rodalia viu un home blanc, un francès. Resto estranyat i li prego que m'hi porti. Efectivament, en una casa de fang amb un pati gran, on hi ha un petit mico lligat, com si fos el guardià, trobo un jove veterinari sans frontières, es diu Henri, se sorprèn molt i em convida a esmorzar. M'explica que és allà perquè a França es pot canviar el servei militar per un any de treball, com a metge o veterinari, a les excolònies franceses, i que ja li queda poc per finalitzar la seva estada en aquell indret perdut. Coneix bé la zona i puc treure'n molta informació. Em parla de la bellesa del llac Fuguiba i dels pobles del voltant, llàstima que no tinc temps per anar-hi, malgrat tot en prenc nota per a una altra vegada. Després me n'acomiado i torno a la sabana semidesèrtica, però abans dono un bolígraf al nen que m'ha acompanyat. Començo a caminar, ara sí que tot és incert. Crec que segueixo el bon camí i sé que no em perdré. Miro endar­rere, Goundam s'allunya. Més a prop les meves petjades es marquen profundament a la sorra. Camino tot el matí, fa molta calor però es pot suportar i el paisatge és extraordinari. Fins ara no m'havia sentit tan endinsat a l'Àfrica, tinc la impressió de ser alguna cosa molt petita, quasi insignificant.

Cap al migdia i alguns quilòmetres més endavant m'aturo al costat d'una acàcia. Aprofito la mica d'ombra i m'assec còmodament a sota. Passen pel meu costat unes dones carregades amb grans feixos de llenya i, darrere seu, un vell dalt d'un ase. Són indígenes que m'observen encuriosits i somriuen. Poc després creua per davant un altre tuareg que porta un mocador al cap amb plaques de metall, un vestit vistós i un cinturó, també metàl·lic, del qual penja una gran espasa. No es gira per mirar-me, sinó que passa altivament. Sí que em saluden dos negres sudànids que, darrere seu, caminen carregats de llenya. Són els seus esclaus, aquí ser esclau és un privilegi, mengen cada dia i tenen casa i posició social. «Ça va!» –em diuen– «Ça va!» –els responc aixecant la mà.

Després de descansar continuo la marxa. Em carrego la motxilla de nou i penjo a la cintura el ganivet tuareg que havia comprat, no és que esperi cap perill, em serveix més com a eina que com a arma de defensa. A més, és una forma de demostrar que tu també tens dignitat i orgull. En el fons són armes simbòliques.

Cap a les dues de la tarda, arribo al lloc on és possible que passi algun vehicle. Estic cansat, així que aprofito de nou l'ombra d'una acàcia per deixar l'equipatge. Em trec les sabates i puc comprovar com es camina de bé sobre la sorra. Vaig a donar un tomb, sento l'aventura del moment, però també que la meva vida val molt poc, podrien matar-me i robar-me, ningú els diria res, ningú no ho sabria, és molt fàcil fer desaparèixer una persona aquí, però ningú no ho farà, ho sé, ho intueixo, i no és perquè jo també vagi armat, sinó perquè aquí es respira primitivisme i prehistòria, això també representa noblesa en l'ésser humà, ho he captat i no tinc gens de por. Encara que no me'n pugui sortir i acabin aquí els meus dies, ho faré amb el cap ben alt.

Persegueixo alguns insectes sorollosos, són divertits. Veig al fons uns llenyataires. Més a prop, una acàcia amb nius d'ocells. Ho observo tot, les plantes, el terra, les pedres, tot, és la màgia del coneixement enfront de la novetat i sento més ganes de viure que mai. A uns cinquanta metres passa un home sobre d'un ase i tres dones xerren darrere seu, com si no hagués passat el temps per a aquesta gent, viuen igual que centúries.
Són ja prop de les cinc de la tarda quan torno a l'acàcia on hi ha la meva motxilla, mai l'havia perduda de vista. Trec l'harmònica i m'assec, el seu so se sent clar dins la soledat i el silenci que m'envolta, el sol ja es pon i el cel s'ha tenyit de vermell. Crec que aquesta nit dormiré aquí... m'agrada. Les velles cançons que van sortint de la meva harmònica recorden que el meu origen és en un altre món, molt diferent i llunyà, penso, i amb els pensaments ve l'enyorança, com una tristor profunda dins del meu cor, però al mateix temps una alegria de viure la vida que et fa conscient de la teva existència i que, més enllà del teu cos, t'emporta a les terres dels Déus, on no hi ha ni temps ni espai... i em vénen ganes de parlar amb algú i m'adono que estic sol, però no més sol que a Europa, a Catalunya o a Barcelona, quan m'envoltaven tantes persones. Per aquesta raó em sento fort i res no em podrà aturar.

Poc després sento un soroll llunyà, sembla d'un vehicle. Així és. Apareix una camioneta vella avançant, entre ziga-zagues i derrapades, per la sorra. Faig senyal per aturar-la. Ho fa. Pujo darrere i sortim, són les sis de la tarda. El lloc on m'assec és molt incòmode i, a més, fem uns salts impressionants, vaig d'un cantó a l'altre. Malgrat tot aprofito les darreres llums per observar el paisatge. Passem primer per un bosc d'eufòrbies gegants i llacunes verdes, després voregem una immensa planúria d'un verd blavós molt fort. Al fons s'hi veuen muntanyes negres que contrasten amb el blau del cel. De vegades els salts que faig són de dos o tres pams i la caiguda, sobre el ferro, no és gens agradable, però el xofer segueix anant com un boig. De cop s'atura i recollim un individu amb cara de pocs amics, va brut i des­endreçat, puja darrere, amb mi. Ni em saluda ni diu res. A més, el conductor, rient, comenta que vagi amb cura perquè és un lladre. No sé si és broma o no, però no em fa gens de gràcia i no me'n refio gens.

Torno a distreure'm amb l'entorn i puc veure que ens segueixen desenes de ratpenats. Cada vegada es veuen més arbres per tot arreu. Passant prop d'una llacuna veig un home que s'està banyant, el puc distingir malgrat la foscúria i el negre de la seva pell, surt de l'aigua entre la soledat i el silenci, com un avantpassat prehistòric. Més endavant, apareixen ramats de vaques africanes, amb banyes molt llargues, algunes semblen zebús. Poc després ens endinsem en un bosc de grans acàcies on dormen centenars d'aligots i esparvers, surten volant espantats pel soroll del vehicle. Les seves siluetes queden retallades al cel crepuscular tot just per sobre meu, és un espectacle misteriós i extraordinari.

A la fi i ja de nit arribem a Tonka. M'acomiado de l'amable xofer i del seu company, i veig allunyar-se l'home que era amb mi darrere. Li pregunto si realment és un lladre, el xofer respon que sí, que n'hi ha molts, per la qual cosa és perillós dormir a l'aire lliure. M'aconsella que ho faci prop de la policia. M'informo d'on és i hi vaig. Es tracta d'una petita cabana feta d'espart i pals, a l'exterior hi ha un llum de petroli, significa un racó de claror dins d'una nit increïblement fosca. El lloc sembla tret d'una pel·lícula de terror. Surt un policia alt i gras, té un cert aire que recorda l'Idi Amin Dada. Només puc distingir bé el blanc dels ulls i les dents. Mira el meu passaport una bona estona, full per full, sembla molt meticulós. Quan em demana on és el visat d'entrada a Mali, que tenia justament davant, m'assabento que no sap llegir... fa bé el seu paper! Me'l torna i em diu que puc dormir a la vora del camí, que prop de la policia ningú em farà res. Vaig cap allà.

L'indret és molt incòmode. El terra dur i ple de pedretes, a més hi ha mosquits. Em sembla que no podré descansar gaire aquesta nit. Amb la motxilla ben agafada, el ganivet sota la roba que faig servir de coixí i el sac obert em disposo a dormir... si puc. Contemplo els meus voltants, sóc enmig de la més absoluta foscúria. Sento el pas de persones i animals a prop, al camí. Aquí parlen poc, mai criden. No entenc per què es mouen tant a la nit, sembla que no dormin. Tot resulta un xic estrany i misteriós, no estic gens segur, intentaré descansar... però amb un ull obert.

© Ferran del Campo i Jordà

(Fragment del llibre Travessia per l'Àfrica occidental. Crònica d'un viatge en solitari, 1994; 2017)