"Tot és una llarga nit
sense respostes. Tota la vida
un desert fet de paraules
no dites, de silenci amenaçant.
La negació, com una xarxa de
filferro, punxant-nos sempre,
rebutjant els idealistes.
¿Qui va occir la veritat de l'home,
la veritat que jo pregue a tots?
Però ara cal que soterre
esta angoixa sota un mur blanc,
amb una creu de guix damunt
per no oblidar on jau la meua fe.
El plor del món és un engany,
i la joia i el cant de la vida
moriran fent equilibris
a qualsevol circ de la terra,
tots plegats amb el silenci."

("Tot és una llarga nit", del llibre Un món rebel)

* * *

"Tinc al meu cor un formigueig de versos.
Les meues mans formiguegen de versos,
i me les mire tothora i no hi veig res.

Hi ha dies que tem parlar amb els amics
i, fins i tot, tem mossegar el pa i la fruita
per no esvanir el formigueig de versos
que duc sota la pell i a flor de llavis.

Tinc a la gola, al pols, un formigueig de versos,
i a les cames també; aquestes cames
que pels versos em tremolen tan lleument
com si em llevàs de jeure amb un home, ara mateix."

("Conjugació en primera persona", del llibre Conjugació en primera persona)

* * *

"Oh, tu, Sibil·la! que sorprens el desig venjatiu al capitell i al temple, si el vi d'aquest jorn ha emmetzinat els vassalls, deixa volar el corb negre que viu al mateix cau de la mort. Oh, tu, Sibil·la! quan la violència s'eixample pels llits de tots els homes, i els naips s'hagen omplert de floridura i de sal, llança el plom roent sobre les teules del Prostíbul... Solament així rebràs el ceptre i el carbuncle del destí..

La novícia flagel·la la nit amb les seues mans d'ocell blau. Però el claustre s'afona entre dubtes i cilicis. Des del tròpic de Càncer ploràvem un De profundis antic, perquè el laberint rosaci de la mort no s'obrí a nosaltres com una fruita prohibida. Qui desitja tirar els seus anells al foc? Qui demana un èlitre de ferro al Rei nòmada del Nord? Qui trau les màximes del tàlem de Perseu?

Totes les lleis. El contrafur que brolla al regne abismal de les aigües com un tauró de sofre. Ploraré amb la rosada si les canyes es dobleguen al pas del fugitiu. Pot ésser que demà, plomes i rierols no siguen més que una quimera llunyana."

(Poema 4, del llibre Els jeroglífics i la pedra de Rosetta)

* * *

"Jo tindré una mort incolora, com un riu antic sense baladres. I l'atzavara i els núvols i el blindatge fosc del vent, soterraran el meu nom a la cripta azòtica dels faunes. Però un jorn, a l'hora del seny del vaticini, tornarà als meus llavis el suc agredolç de la magrana.

El món és racional i els preceptes del Tora són immutables, però el regne de l'angoixa té el cor d'antracita i una verge que plora junt a la clau i el pany. La mort, serà incolora com el vidre que trobàrem ahir? Serà la mort un vol de maragdes? Jo dataria totes les lletres missives els idus de març, perquè tinc l'ànima plena de focs follets i no puc pastar el pa alís.

Els llavis tenen una mel antiga, com els fulls del Psaltiri. Solitud i tristesa davallen al cor dels homes, i la ressaca -sense possibles ancoratges- s'omple de sal. Tot el magnetisme dels salms s'escampa entre el romànic, i els Cavallers Templaris no poden atalaiar el camí dels Sants Llocs... La sobrevesta blanca és una immensa Creu de sang...

Tu vindràs a nosaltres, ocell negre i petit, que has niat els presagis a la gàrgola trista. Vindràs com un gat mesquer, i no ens n'adonarem de l'averany ni del grafit ni del xiprer fossilitzat. M'han dit que un cirineu camina desmembrant la suor i la fusta, cap a un bosc de palmeres que engrogueixen el cel. Paraules... paraules... Però el símbol i el dogma esclavitzen tot un poble de circumcisos"

(Poema 9, del llibre Els jeroglífics i la pedra de Rosetta)

* * *

"Avui també amb un lluquet
encenc la llenya de la llar,
pose la malta al foc, llesque el pa,
pense una mica en els captaires...

I pas a pas van acostant-se
els fets petits de cada dia
tocats per l'ala de la pena.

La roda de la sènia. El banc
del rem. Pensaments i pensaments
adolorits, que van i tornen
adesiara sense trellat;
tornen i van massa insistents.

Ai, però açò és tan habitual...
tan conegut..., és –si voleu–
tan mansuet..., que gairebé
no em resta el trist recurs del plany."

("Tornen i van sense trellat" del llibre Llibre d'amic e amada)

* * *

"Voldria viure
entre la mar i una badia
algunes nits així,
amb gust de menta;
quan l'enyor de tanta cosa
em despentina l'instint,
i em prem la carn, i me la deixa
olorosa de tu.

Mira com llance
inútilment els somnis.
Mira també,
escampades pel llit,
les filagarses d'aquells moments perduts...
No sé si ploraré demà
perquè la pena,
és massa fonda avui,
per a arrencar-la
estella a estella.

Pero, tot està a punt:
l'artèria oberta;
les mans enceses; el cos
tens i expectant...
i tot és tan a punt,
que la sang se'm clivella!

("La sang se'm clivella" del llibre Llibre d'amic e amada)