Joan Crexells
1896-1926
Comentaris d'obra
"Amb la mort de Joan Crexells (desembre 1926) perdérem una de les nostres més grans esperances. Era potser el més bo, el més cultivat, el més complet, una de les naturaleses d'home jove (joveníssim) més riques que respirava l'aire d'aquest país. El seu afany de saber el decantava sempre cap a la veritat; vull dir que dintre de la relativitat humana no era ni un frívol ni un pervers. Aquesta vegada la sort ens fou realment adversa i va quedar destruïda una part del nostre esperit. Per a la nostra generació la pèrdua fou molt gran. Les generacions existeixen, i quan se'n perd un element decisiu tots els altres que en formen part se'n ressenten. Tot s'entrelliga, tout se tient. Si Crexells hagués viscut, tots nosaltres, potser, hauríem estat lleugerament o radicalment diferents.
Era un d'aquells homes que fan enveja. Per mi era el contemporani immediat que havia fet el viatge de l'alta cultura. Ara n'havia tot just començat a donar els tresors del retorn. A trenta anys s'havia construït una amplíssima i sòlida base. La seva curiositat, la seva capacitat de lectura, d'absorció, d'integració, havia estat fortíssima. De tots els meus amics, havia estat el menys autodidacte. Havia estat un dels primers a beneficiar-se del considerable sistema cultural creat per Prat de la Riba. Així, havia perdut la mínima quantitat possible de temps. Era ja un home d'una escola normativa i positiva. Coneixia l'estat a què havien arribat els coneixements reals en el seu temps. Tenia una vocació filosòfica molt ben construïda, un contacte directe amb els textos com poques persones de la seva fornada tingueren. Es pot dir que el drama de la joventut de Crexells fou aquest precisament: un cert desequilibri entre els coneixements i els anys, una velocitat d'absorció superior al temps que tenia. Es considerava obligat a dissimular aquest fet, cosa insòlita atesa la temeritat de la joventut, però aquest era el seny que tenia."
(Josep Pla: «Joan Crexells», dins Homenots: Primera sèrie. Barcelona: Destino, 1959, p. 437-438)
Era un d'aquells homes que fan enveja. Per mi era el contemporani immediat que havia fet el viatge de l'alta cultura. Ara n'havia tot just començat a donar els tresors del retorn. A trenta anys s'havia construït una amplíssima i sòlida base. La seva curiositat, la seva capacitat de lectura, d'absorció, d'integració, havia estat fortíssima. De tots els meus amics, havia estat el menys autodidacte. Havia estat un dels primers a beneficiar-se del considerable sistema cultural creat per Prat de la Riba. Així, havia perdut la mínima quantitat possible de temps. Era ja un home d'una escola normativa i positiva. Coneixia l'estat a què havien arribat els coneixements reals en el seu temps. Tenia una vocació filosòfica molt ben construïda, un contacte directe amb els textos com poques persones de la seva fornada tingueren. Es pot dir que el drama de la joventut de Crexells fou aquest precisament: un cert desequilibri entre els coneixements i els anys, una velocitat d'absorció superior al temps que tenia. Es considerava obligat a dissimular aquest fet, cosa insòlita atesa la temeritat de la joventut, però aquest era el seny que tenia."
(Josep Pla: «Joan Crexells», dins Homenots: Primera sèrie. Barcelona: Destino, 1959, p. 437-438)
* * *
"Viatger incansable, estudiós sempre, curiós de tot, mai no oblidava el seu país. L'any 1923, per replicar, pobres de nosaltres, al famós Decret contra la llengua catalana, vam constituir a l'Ateneu un Comitè que es proposava de donar dos-cents cursets de llengua i literatura a través de tot el país. Pompeu Fabra ens havia promès de redactar un compendi en deu lliçons, que ens serviria de llibre de text. Crexells formava part d'aquell Comitè. (Vegeu La Publicitat de 4 de novembre de 1923.) Quan se'n va anar, ja en el darrer any de la seva vida, a Polònia, per a uns estudis d'estadística, i abans, quan va especialitzar-se en economia, i va fer unes oposicions a l'Ajuntament de Barcelona i dirigia unes admirables pàgines de finances al nostre diari, va semblar que ens deixava una mica, i en vam sentir recança, com quan Josep Carner, entrat a la carrera consular, va començar de rodar món. ¿Qui ens havia de dir que el 14 de desembre de 1926 hauríem d'aplegar-nos al volt de les seves despulles en aquella 'Maison d'Assistance Française' que hi havia –hi és, encara?– a l'Avinguda de la Verge de Montserrat? Cap corona de flors ni totes les flors de la terra no haurien omplert el buit que aquella mort ens deixava. I els anys han passat. ¿I qui sap avui que la festa dels premis de Santa Llúcia va ésser primer la data del 'Premi Crexells'? ¿I que el 13 de desembre és l'aniversari de la mort d'aquell jove filòsof amic de la poesia?"
(Tomàs Garcés: «Actualitat de Joan Crexells», Serra d'Or (Barcelona), núm. 110, novembre 1968, p. 81-82)
(Tomàs Garcés: «Actualitat de Joan Crexells», Serra d'Or (Barcelona), núm. 110, novembre 1968, p. 81-82)
* * *
"Quan Joan Crexells està a punt de cloure els seus quatre llargs articles en què ha desgranat una a una totes les hipòtesis que se li han presentat [en contra de la viabilitat de la independència de Catalunya], no pot estar-se de dir que «les dades que tenim, poques o moltes, demostren que no hi ha absolutament cap raó per condemnar a mort la Catalunya independent, ans bé que totes les probabilitats són a favor de la seva perfecta viabilitat». D'aquí que es lamenti amargament que tota la política de la Lliga, en darrera instància, hagi estat determinada per un terror «sagrat» a afrontar el tema de les possibilitats de la independència de Catalunya. I afegeix: «Ell [aquest error] és la causa de la vacil·lació constant de la Lliga, tant en la fonamentació teòrica de la pròpia actitud, com en la conducta política. Ell és també la causa de la relativament escassa eficàcia de la seva actuació.» En efecte, Crexells ho veu tot plegat palesament reflectit en el fet que mentre després de la primera guerra mundial gairebé la totalitat dels problemes nacionals plantejats a Europa resten resolts, nosaltres, a causa de la vacil·lació esmentada, no vam obtenir el més mínim avantatge. I acaba exclamant: «Cal que sorgeixi una altra generació de polítics que perdi aquesta por. Sense ella, tots els problemes se simplifiquen, totes les actituds agafen claredat i lògica. I no sols s'acosta la realització dels ideals dels més radicals, sinó que es facilita la consecució dels ideals dels més moderats.»"
(Frederic Ribas: «Joan Crexells: Economista dels anys vint», Serra d'Or (Barcelona), núm. 212, maig 1977, p. 17)
(Frederic Ribas: «Joan Crexells: Economista dels anys vint», Serra d'Or (Barcelona), núm. 212, maig 1977, p. 17)
* * *
"Com a estudiós de la filosofia, Crexells s'inclinava cap a les qüestions lligades amb el coneixement com a tema principal. Això no obstant, no es va lliurar tan creativament en aquesta àrea com en d'altres dimensions del pensament [...]. Amb tot, el Crexells epistemòleg és «innovador» -ja que no «original». Això és pel fet d'haver estat ell l'introductor a Catalunya, i en el context hispànic també, de l'ampli corrent que avui denominem «filosofia de l'anàlisi». Els articles La filosofia de Bertrand Russell (1919) i la tesi doctoral entorn de La verdades absolutas. Ensayo sobre los principios de su lógica y de su conocimiento (1920), especialment, ens parlen de Russell, Whitehead, Peano i Frege, mentre que, més enllà, hom té el neokantisme (García Morente), la fenomenologia (Zubiri, Xirau, Gaos) i l'historicisme (Ortega) com allò de més nou sortit de la filosofia europea. La tesi doctoral de Zubiri, quasi coetani de Crexells, presentada un any després de la d'aquest, estudia encara Husserl, al qual ja havia al·ludit Ortega el 1913. La primera al·lusió a Russell, en canvi, la trobem abans en Crexell, que, al seu torn, l'havia recollit d'alguna escadussera citació, no prou il·lustrada, de D'Ors en el seu «Glosari».
Si la física és el model de la ciència per a un pensador com D'Ors, per a Crexells, altrament, cal cercar-lo en la matemàtica. El problema de la «fonamentació lògica» aparta el nostre autor del positivisme i de l'empirisme clàssics, en els quals troba –com feia el seu mestre Serra i Hunter– un «psicologisme» o relativitat de fons.
[...]
El postulat analític feia Crexells incompatible amb la filosofia «sistemàtica» de D'Ors, Ortgea i l'historicisme que guanyava cada cop més terreny als anys vint. En canvi, fent seu l'exemple, escriurà: «En Bertrand Russell l'interès sistemàtic desapareix per a fer lloc a l'interès purament científic d'examinar els problemes i donar-los solucions no subordinades a altres proposicions del pensament de l'autor, sinó a les condicions donades.» Del que es tracta és de fer front al subjectivisme contemporani –el psicologisme filosòfic, però també l'escepticisme polític d'aquella dècada– sense caure de nou en l'especulació i en el relativisme de la veritat, que ja preocupava Serra i Hunter i inquietava Xirau. «Vivim en una dècada de decadència», escriu Crexells, el 1922. No és estrany, doncs, el deler que sempre l'acompanyà de conèixer i fer conèixer els clàssics, malgrat els «predicadors del classicisme» –de Racine a Mauras, però pensant singularment en D'Ors. Els clàssics ens ajuden, si més no, segons Crexells, a recuperar el sentit de l'objectivitat: en art, en moral, i també en filosofia. «Tinc a gran honor anar endarrerit (...) considero que les idees millors que tinc són les més endarrerides», dirà irònicament. Es proclama, així, «defensor de la filosofia en sentit clàssic», és a dir, quan aquesta admet com a «postulat fonamental» el reconeixement del valor de les ciències «essencialment lògiques». Sàviament, mantindrà que vol per a la filosofia «un llenguatge mancat de ressonàncies», que no provoqui, doncs, «aquella sensació de profunditat tan funesta a la filosofia com a la ciència mateixa»."
(Norbert Bilbeny: «Joan Crexells, la filosofia del nou-cents», dins Filosofia contemporània a Catalunya. Barcelona: El Punt / Edhasa, 1985, p. 321-323)
Si la física és el model de la ciència per a un pensador com D'Ors, per a Crexells, altrament, cal cercar-lo en la matemàtica. El problema de la «fonamentació lògica» aparta el nostre autor del positivisme i de l'empirisme clàssics, en els quals troba –com feia el seu mestre Serra i Hunter– un «psicologisme» o relativitat de fons.
[...]
El postulat analític feia Crexells incompatible amb la filosofia «sistemàtica» de D'Ors, Ortgea i l'historicisme que guanyava cada cop més terreny als anys vint. En canvi, fent seu l'exemple, escriurà: «En Bertrand Russell l'interès sistemàtic desapareix per a fer lloc a l'interès purament científic d'examinar els problemes i donar-los solucions no subordinades a altres proposicions del pensament de l'autor, sinó a les condicions donades.» Del que es tracta és de fer front al subjectivisme contemporani –el psicologisme filosòfic, però també l'escepticisme polític d'aquella dècada– sense caure de nou en l'especulació i en el relativisme de la veritat, que ja preocupava Serra i Hunter i inquietava Xirau. «Vivim en una dècada de decadència», escriu Crexells, el 1922. No és estrany, doncs, el deler que sempre l'acompanyà de conèixer i fer conèixer els clàssics, malgrat els «predicadors del classicisme» –de Racine a Mauras, però pensant singularment en D'Ors. Els clàssics ens ajuden, si més no, segons Crexells, a recuperar el sentit de l'objectivitat: en art, en moral, i també en filosofia. «Tinc a gran honor anar endarrerit (...) considero que les idees millors que tinc són les més endarrerides», dirà irònicament. Es proclama, així, «defensor de la filosofia en sentit clàssic», és a dir, quan aquesta admet com a «postulat fonamental» el reconeixement del valor de les ciències «essencialment lògiques». Sàviament, mantindrà que vol per a la filosofia «un llenguatge mancat de ressonàncies», que no provoqui, doncs, «aquella sensació de profunditat tan funesta a la filosofia com a la ciència mateixa»."
(Norbert Bilbeny: «Joan Crexells, la filosofia del nou-cents», dins Filosofia contemporània a Catalunya. Barcelona: El Punt / Edhasa, 1985, p. 321-323)
* * *
"Quins són aquests trets de l'obra de Crexells que reflecteixen i resumeixen la nostra (o, si més no, la meva) relació amb la realitat que ens envolta? Es tracta, dit prou matusserament, de:
–L'admiració i el respecte per la complexitat d'allò real; d'una realitat que no pot mai ser «resolta» en els seus presumptes elements essencials, però tampoc «absolta» del seu llast.
–L'entusiasme i la lleialtat envers allò que tenen de circumstancial, d'híbrid i d'escadusser les coses i fins i tot les idees o els ideals més sublims.
–La consciència i la cura per la precarietat d'allò que hem assolit, i que si per una banda no cal donar mai «per descomptat», tampoc no podem prendre mai alegrement com una etapa o un graó a ser «superat».
«Us ofega l'estètica»: heus ací el retret pròpiament contradictori que ens feia Unamuno. Car, com negar-nos en la superfície mateixa de les imatges, dels sons i de les formes? Podem ofegar-nos, certament, quan ens cabussem fins al fons dels fenòmens per tal d'extreure'n la hipotètica essència –ontològica, psicològica, etc.–, però de cap manera en aquest món d'aparences que mai no perden la seva «tensió superficial» per a resoldre'ls en el seu concepte i anar a parar, ja dissoltes, al si de les idees substancials. Mai, doncs, no ens perdrem en les profunditats deliqüescents si mirem de no oblidar, com ens recorda Crexells, que «cal respectar totes les emocions que dóna l'element irreductible a conceptes» de la realitat i de la vida, i si, des d'aquest respecte «estètic» per les superfícies, entenem com ell els fenòmens lingüístics i nacionals.»"
(Xavier Rubert de Ventós: «Crexells», Serra d'Or (Barcelona), núm. 451-452, juliol-agost 1997, p. 73)
–L'admiració i el respecte per la complexitat d'allò real; d'una realitat que no pot mai ser «resolta» en els seus presumptes elements essencials, però tampoc «absolta» del seu llast.
–L'entusiasme i la lleialtat envers allò que tenen de circumstancial, d'híbrid i d'escadusser les coses i fins i tot les idees o els ideals més sublims.
–La consciència i la cura per la precarietat d'allò que hem assolit, i que si per una banda no cal donar mai «per descomptat», tampoc no podem prendre mai alegrement com una etapa o un graó a ser «superat».
«Us ofega l'estètica»: heus ací el retret pròpiament contradictori que ens feia Unamuno. Car, com negar-nos en la superfície mateixa de les imatges, dels sons i de les formes? Podem ofegar-nos, certament, quan ens cabussem fins al fons dels fenòmens per tal d'extreure'n la hipotètica essència –ontològica, psicològica, etc.–, però de cap manera en aquest món d'aparences que mai no perden la seva «tensió superficial» per a resoldre'ls en el seu concepte i anar a parar, ja dissoltes, al si de les idees substancials. Mai, doncs, no ens perdrem en les profunditats deliqüescents si mirem de no oblidar, com ens recorda Crexells, que «cal respectar totes les emocions que dóna l'element irreductible a conceptes» de la realitat i de la vida, i si, des d'aquest respecte «estètic» per les superfícies, entenem com ell els fenòmens lingüístics i nacionals.»"
(Xavier Rubert de Ventós: «Crexells», Serra d'Or (Barcelona), núm. 451-452, juliol-agost 1997, p. 73)