[…] és veritat que Castellet va ser molt important per a la literatura castellana. La influència, posem per cas, dels Nueve novísimos, va ser molt gran, no sé si en som del tot conscients. I La hora del lector és molt important, potser de les coses que més, de les que va fer.

Però en el moment de la seva mort, allò que més s'ha valorat d'en Castellet ha estat la seva immensa feina editorial i crítica, i també l'escriptura memorialística, que va molt lligada a la seva feina d'editor. I això ho va fer en el món de la literatura catalana. A partir dels seixanta, la seva decisió, la seva aposta i el seu compromís amb la literatura catalana va ser total.

(Joaquim Molas: [en una entrevista de Vicenç Villatoro a Joaquim Molas] "Joaquim Molas: 'Amb en Castellet, volíem que la cultura catalana guanyés el carrer'", El Temps, 21 de gener de 2014)

* * *

Parlar de Josep Maria Castellet és trobar-lo sempre present a la segona meitat del segle XX espanyol. Des dels anys quaranta a Laye, publicació oficial dels dissidents falangistes del moment a Barcelona; a Ínsula, publicació oficiosa dels altres dissidents a la resta de l'Espanya d'aquells temps; també a Serra d'Or, on una catalanitat catòlica assaja de trobar una possibilitat expressiva directa al bell mig del desert unidireccional franquista.

Ja instal·lats a la segona meitat dels cinquanta, una societat no engatjada amb els dominis ideològics estrictes imperants pugna per un compromís polític evident, atesa la circumstància internacional; calia entendre que la literatura ha de ser testimoni de les realitats des de les quals sorgeix. Castellet hi serà present amb el seu estudi Veinte años de poesía española. Antología 1939-1959. Amb aquest llibre s'intenta fer front comú amb tots entre tots, posant de manifest que hi ha una literatura realista espanyola que res té a veure amb les dolceses del cor i dels esforços desinteressats, que tot té un sentit perquè raja de la realitat que en aquell moment polític no brolla amb fluïdesa.

Quedava una altra cosa per fer, que la realitat catalana pogués tenir cos i presència. Castellet intenta converses, més o menys reeixides, entre poetes catalans i castellans, uns sense possibilitats d'expressió, els altres podent, si s'escau, plantar cara a les autoritats competents. El resultat d'aquesta segona aparició important de Castellet –feta en col·laboració amb Joaquim Molas– és l'antològica Poesia catalana del segle XX. Castellet ha esdevingut l'home clau per trobar-se a ambdues parts. La creació d'Edicions 62, de la qual poc després esdevindrà director, serà un ideal de navegació del tipus aquell que Vázquez Montalbán deia: "contra Franco vivíamos mejor". Al Bocaccio serà on s'oficiarà l'entesa, batejada amb el nom de Gauche Divine.

(Arnau Puig. "Ser present en tota circumstància", El Punt. Avui, 10 de gener de 2014, p. 31)

* * *

Durant el decenni dels seixanta, viatjà per l'estranger i conegué els nous corrents crítics: estructuralisme, psicoanàlisi... S'havia acabat així el període dogmàtic de Castellet, marcat per "la crisi de tota una generació que s'havia imposat la literatura com una feina de combat polític i que, a la vista dels resultats, s'adonà que bàsicament es tractava de fer literatura, i bona literatura". Les influències en ell dels nous corrents de la crítica literària es poden constatar al pròleg de l'Obra poètica de Salvador Espriu (1968): llavors Castellet havia comprès "en primer lloc, que la major part dels mètodes esmentats són més aviat complementaris que excloents i, en segon, que moltes vegades és millor deixar-se dirigir per les exigències internes de les obres que intentem analitzar que no pas per una metodologia rígida i uniformitzadora que, generalment, acaba per empobrir el mateix mètode.

(Jaume Medina. "La crítica literària i la història de la literatura", dins Riquer / Comas / Molas, Història de la literatura catalana, vol. 11. Barcelona: Ariel, 1988)

* * *

La lectura i la descoberta dels pensadors marxistes —Lukács fonamentalment— foren un element determinant del canvi de la intenció social de la literatura del moment. Castellet, en funció dels pròlegs i les antologies publicades aquells anys, en primer lloc Veinte años de poesía española (1960), ampliat després a Un cuarto de siglo de poesía española (1966) i Poesia catalana del segle XX (1963), en col·laboració amb Joaquim Molas i primer llibre important seu en català, assumirà la condició de teòric de l'anomenat "realisme històric" que, en català, troba la formulació a Poesia, realisme, història (1965). Partint dels conceptes clàssics de Marx i Engels, el pensament de Lukács i el "realisme històric", se centra en la defensa de tres categories essencials: el concepte de "realisme" com a reflex social i el de "tipicitat" i "totalitat".

L'esgotament i les repeticions del clixé temàtic i formal comportaran la crisi del moviment. La reacció de Castellet fou una etapa de lectura i silenci. El pròleg a l'Obra poètica de Salvador Espriu, datat el desembre de 1967 i que aparegué el 1968, assenyala un nou canvi de mètode i actitud crítica. Per una banda, s'inicia un procés d'autocrítica, present a textos de l'època, com el pròleg a l'antologia Nueve novísimos (1970), llibre on el crític pretén assenyalar els nous camins de la jove poesia castellana després del realisme.

(Diccionari de la literatura catalana. Barcelona: Edicions 62, 1979)

* * *

Una primera observació sobre aquest procés crític ens permet assenyalar tres etapes en cada una de les quals domina una intencionalitat crítica diferent. Les tres etapes, lògicament, no es produeixen d'una manera aïllada, és a dir, no hi ha una ruptura entre l'una i l'altra, sinó una transició. La primera correspondria a una intencionalitat objectivista; la segona, a una intencionalitat sociologista, i la tercera, a una intencionalitat descriptiva. Objectivisme, Sociologisme i Descriptivisme són, per tant, les tres etapes que assenyalem en aquesta primera aproximació a l'evolució de l'obra de J. M. Castellet. Cada una de les tres comporta, alhora, una subdivisió en tres subetapes que correspondrien als tres moments:

a. Gènesi i Formació.
b. Plantejament. Exposició i Desenvolupament.
c. Transició.

Cronològicament, malgrat les dificultats que això comporta, ens arriscaríem a establir aquests límits probables.

I Etapa. Objectivisme, 1950-1958.
II Etapa. Sociologisme, 1958-1968.
III Etapa. Descriptivisme dialèctic, 1968-

És evident que cada una de les tres està orientada per uns principis i per una teoria crítica diferents. A la primera etapa, on es mostra un interès principal pel gènere novel.la, hi predomina una base formal que, segons l'orientació de l'època, respon a l'anomenat "behaviorisme". A la segona, la més extensa i polèmica de l'autor, on es produeix un canvi d'interès a favor del gènere de la poesia, la crítica és clarament ideològica i respon a l'anomenat "realisme històric". A la tercera etapa, en què continua l'interès pel gènere de la poesia (...) es produeix un retorn a posicions d'anàlisi formal, encara que de signe diferent al de la primera etapa. Adoptant actituds de la crítica estructuralista, des d'una posició eclèctica, oberta i no programàtica, Castellet centra el seu treball en una operació de descomposició, descripció i informació sobre l'obra analitzada.

(Àlex Broch. "Primer Castellet". Fragment d'un estudi sobre l'obra crítica de Josep M. Castellet. Serra d'Or, núm. 219, novembre 1977, p. 35-37)