—Què hi feies a Berlín el 1997?
—Hi portava dos anys. El gener del 1997, quan començava amb els Canaris Fosforescents, encara vivia on havia escrit Uh, un pis de Treptow, barri de proletaris acabats de desfer-se del comunisme que em miraven sense saber de quina claveguera o de quin paradís sortia jo. Allà mateix, a la primera cantonada cap a l'altra banda, al lloc on feia quatre dies s'alçava el mur, arran de canal, s'hi havia instal·lat un campament de caravanes i camionetes atrotinades amb tota una tribu de clochards mig hipis i mig dadà que tenien plantades entre els carros unes escultures una mica totèmiques fetes de peces de motors, trossos de nines, etcètera, que eren de primera. Passat el canal començava l'antic Berlín oest, on es trobaven Els cors flamejants i molts altres bars. En molts d'aquests t'hi podies estar tranquil·lament tres hores amb una amiga llegint-vos Kierkegaard l'un a l'altre i no et molestava res ni ningú: s'hi podia escriure bé. També vaig estar freqüentant un parell de biblioteques on podies trobar de tot i endur-t'ho en préstec: velles edicions de Pitarra, el llibre d'Àngel Carmona, una edició de luxe de Joan Ponç i J.V.Foix, per no dir totes les traduccions existents de poesia russa a l'anglès i al francès, a més de l'alemany... tenia tota la literatura del món a l'abast de la mà, de franc i fàcil: a la biblioteca hi consultava el Moll i el Coromines, hi llegia velles edicions de Llull (els proverbis), vaig demanar una cosa de Gracián i me'n van donar un exemplar del XVIII...

També anava a molts recitals de poesia: hi assistia, i hi participava, i me'n demanaven. En vaig fer amb música i sense música, amb traduccions i sense traduccions, amb altres poetes i en solitari... hi havia un grup d'escriptors alemanys amb algun rus i algun anglès que em consideraven el més gran poeta català vivent (és clar que no en coneixien cap més)! Tot això en bicicleta i enmig de les tempestats típiques de la vida amb els uns, els altres i els altres...

—Has viscut a altres llocs?
—A Barcelona, a l'Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham, a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín i a Barcelona.

—Vius com vols a Barcelona?
—Doncs què et diré, sí: pel balcó del davant veig una paret amb finestres i si m'aboco veig uns arbres malaltissos i cotxes que passen, i per darrere veig dues parets amb finestres. Però visc com vull: quan em dóna la gana em desprenc de la gravitació i floto sense escafandre per tots els nivells de la realitat, em desplaço sense esforç a la velocitat de la llum i visc en una mena de paradís amorós on l'única rivalitat és a veure qui repartirà més plaer...

—Notes el pes de les llengües que has viscut en la llengua dels teus poemes?
—Primer els diferents dialectes dins del català oriental: mitja família parla barceloní i mitja parla escalenc (forma peculiar de l'empordanès): primeres visions de lingüística comparada, a la primera infància. Després, el descobriment del català occidental en forma d'uns nens lleidatans a collegi: ràpida consciència del que és un idioma amb totes les seves varietats i dialectes: un univers. Visió grandiosa i intuïtiva de tota la història del català, visió enamorada i penetrant de la seva vida actual. Al costat d'això, el francès, el castellà, l'anglès, el provençal antic, l'alemany, l'italià... no tenen cap pes, són minúsculs cometes fendint la immensitat del meu cel. Em refereixo als idiomes, no a les seves literatures: aquestes sí que se m'han infiltrat pertot arreu. Pel que fa a l'idioma sóc tan permeable com ho són els idiomes mateixos: poc.

—Sembla que parteixis d'una idea o de l'efecte que et fa una imatge, i que en el transcurs de passar-ho a les paraules neixin altres coses (imatges, idees). És així com funcionen els teus poemes? Com et sembla que funcionen?
—No ho sé. Hi ha poemes que semblen fer-se sols i altres que sembla que demanin que els fabriquis tu. A vegades et penses que saps què vols dir i a vegades et penses que no ho saps. La qüestió és que les intuïcions o idees inicials, les imatges o coses que sorgeixen pel camí, i la forma final de l'escrit, quadrin si han de quadrar i si no, doncs no.

—Et fan por els canvis?
—Una mica, i potser més que por és emoció. Per una cosa o altra, per sort o per desgràcia, sempre estic en plena metamorfosi. Un dels meus Coltells (pàg. 92) és una cosa que li deia l'amiga E. a l'amic I. referint-se a mi: Sí sí li tens molt d'afecte / però com vols que s'hi posi / si no li guardes respecte / quan està en metamorfosi. Potser hauria de fer un canvi més i parar de canviar tant. També sabem que hi ha una cosa que no canvia i sense la qual no hi podria haver ni canvis ni res.

—Què et fa por?
—L'únic que me'n fa una mica és dormir al ras en territori de bèsties salvatges, però en un cas així la mateixa por em fa dormir amb un ull obert i per ara no n'hi ha hagut cap que se m'hagi menjat, encara que alguna hi ha estat a punt.

—Quina música escoltes?
—Roc en rol, roc sense rol, roc simfònic, cançó francesa, tecno, italianades, jaç, músiques populars, flamenc, clàssic, cant gregorià, soroll, sardanes, música de guitarra, cantautors catalans, anglesos i nord-americans i algun neo-zelandès, música medieval, Paganini i música de la ràdio: un mestissatge de música ètnica amb música de neteja ètnica. A més de tota la que sento als trens, al metro, a les botigues, als bars, als telèfons d'oficines quan et fan esperar, i la dels veïns. De passada vull dir que em sembla que posar música a les parades de metro, als vagons de tren, etc., és anticonstitucional.

—Recomanes algun lloc de Barcelona?
—Tal com està ara, la plaça de bous de les Arenes, que fa trenta anys que no es fa servir i a dins hi han crescut arbres, arbusts, herbes i herbots i està molt guapa. Però està tancada i tapiada i em sembla que és quasi impossible entrar-hi. No sé si la volen tirar a terra per construir un cercle comercial o què.

—Com vas arribar a la poesia?
—A la poesia jo ja hi era. El que he fet és mantenir-m'hi, no sortir-ne, mirar de no caure mai del tot a la prosa, procurar en la mesura possible viure en vers.

—Hi ha algun estat (d'ànim, de consciència, econòmic, etc.) que t'afavoreixi l'exercici poètic?
—Sí, tots.

—Com et disfressaries d'Enric Casasses?
—Hauria de ser un vestit mig de Peter Pan i mig de Lucky Luke, amb una capa negra d'ermità alquimista, un ganivetot de pirata a la cintura, armilla de bandoler romàntic, corbateta de Buster Keaton, camisa florida a l'estil hipi californià, espardenyes i faixa de casteller, un embut per barret, la daga de la mort en una mà i una flor de card a l'altra. I amb un llapis groc i negre damunt l'orella.

—I de poruc? De truita? D'amor? De valent?
—Per vestir-te de poruc t'has de posar uniforme d'esquinet o de policia anti-disturbis. Per vestir-me de truita no ho veig clar perquè primer s'han de batre els ous... D'amor? Vestit normal, qualsevol cosa. De valent? Ídem, o en pilotes.

(Bego Ricart: "Fes-te senzill / busca el perill. Llegir Enric Casasses", El Tacte que té, núm. 0, març del 2001, p. 4-6)

* * *

[Amb més de vint obres poètiques al darrere, Que dormim? és un dels treballs de Casasses que han nascut de la seva estada berlinesa, del setembre del 1994 al setembre del 1997. Sense voler, diu Casasses, Que dormim? és una obra de repàs vital en què apareix el seu inici com a poeta i un paisatge, el de l'Escala, proper al seu primer poemari, La cosa aquella. Amb Que dormim?, batent de tramuntana, Casasses vola a un altre lloc de la seva trajectòria literària i sentimental. "Destre en mai saber". Així s'autoanomena Enric Casasses Figueres (Barcelona, 1951) en el recull de poemes Cançons d'amor i de revolució. Però aquest petit gran títol no pot amagar que ha guanyat uns quants premis: el de la Crítica de Serra d'Or per La cosa aquella (1991), el de la Crítica de l'Associació de Crítics d'Espanya per No hi érem (1993), el Carles Riba per Calç (1996), l'Ausiàs March per D'equivocar-se així (1997) i el Ciutat de Palma-Joan Alcover per Plaça Raspall (1998).

Casasses ens diu a la conversa, sobre Que dormim?: "Quan una història l'explico ja no l'escric. Les que escric són les que no em surten explicades". Amb l'agenda ben plena de recitals, Casasses ha de trobar temps per dedicar-se als seus projectes, en principi, més imminents. D'una banda, la col·laboració en un llibre, d'unes dues mil pàgines, del poeta mexicà Orlando Guillén (Acayucán, Veracruz, 1945), del qual fa la traducció i el pròleg. Es tracta de Doce poetas catalanes del siglo XX con tres añadiduras, i són: Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Agustí Bartra, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, J.V. Foix, Joan Brossa, Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni. Guillén n'ha traduït un llibre sencer de cadascun. Casasses reblarà l'obra fent un escrit per situar els poetes catalans del segle XX dins la poesia catalana de tots els segles: "Per tant, Llull, March, la cançó popular, Verdaguer i Maragall, aquest és el context de la poesia catalana".

L'altre projecte lliga amb la seva estada a Anglaterra durant els anys setanta: "Ara vull desenterrar Audrey Beecham, una poeta anglesa que va morir el 1989. La vaig conèixer el 1975 o el 1976, quan érem a Nottingham; ella em va donar el permís de treball allà. Havia publicat The Coast of Barbary (1957) i tenia un altre llibre fet i acabat, però deia que no el publicava perquè li semblava malament cascar els boscos per un llibre de poemes. Havia estat a la guerra d'Espanya, a finals dels anys trenta. Tots els seus papers ara són en unes caixes a la Universitat de Nottingham i s'ha d'anar allà, desenterrar-ho i publicar-ho aquí amb paper reciclat, per respectar la seva voluntat"].

—Berlín és com el teu segon gran calaix, d'on ha anat sortint publicada la teva obra...
—. ... I la que falta encara! Queda el totxo del Malèvitx, aquesta és de Berlín. Després n'hi ha una d'anterior, el tractat còmic de retòrica.

—¿Vas veure allà la manera de tornar a escriure amb llibertat, després de publicar La cosa aquella?
— Ah!, quan començava a ser una mica conegut, foto el camp a l'anonimat de Berlín, i vinga escriure! En aquest sentit, sí. El que hi tenia era la solitud. Quan em preguntaven "¿estàs aquí de vacances o treballant?", jo deia "exiliat". I era bastant això. Em passava el temps a la biblioteca buscant Malèvitx... Fins a l'últim any no hi vaig conèixer gent, i quan va venir la Mireia ja tenia l'arrencada de l'Uh i no parava d'escriure per tot arreu, en una festa, en un vernissatge de l'artista mig finlandesa Laura Kikauka, apuntant tot el que hi veia o em passava pel cap. Ara, en canvi, estic de joglar full time, més que de trobador. Per escriure tranquil, hauria de suspendre tots els recitals. Però, no..., medito per la carretera. Escric a casa o on sigui, sempre porto la llibreta.

—Que dormim? el conformen la "prosa retallada (i embastada i tot!)" del Cant 27 'Jo també hi era', i a més "dos recullets de poemes d'urgència o d'emergència" anomenats Set poemes per a *** i Songs for Petra...
—El Cant 27 titulat Jo també hi era és Que dormim?, els altres són afegits perquè el llibre faci una mica més de gruix i, a més, perquè aquestes cançons, si no, no sé on les publicaria, no fan un llibre, però van amb el cicle d'aquesta història. El Cant 27 és un tros d'una història que podria començar molt abans i acabar molt després.

—Hi ha un text de Segimon Serrallonga al primer número de la revista 'Al Buit' que diu "Tots els poetes bons són difícils [...] tant si escriuen en vers com en prosa. El que em fa neguit és la prosa trossejada amb ratlletes"? 'Que dormim?' és prosa retallada...
—Ja, per això ho he dit. Perquè sempre ha estat un terme despectiu, aquell que fa veure que allò és vers, però allò no és vers ni és res. Aquí està fet expressament. I, a més, el segle XX és ple de vers lliure i de vegades té música, de vegades no. Que dormim? gairebé podria anar en prosa. És el tic dels poetes de tocar la tecla de retorn de línia.

—¿La cita inicial "Tirar pedres i pescar patellides", de Víctor Català, d'on surt?
—La patellida és un mol·lusc que, segons Fabra, es diu pagellida. I és l'activitat dels nens a l'Escala, saltar roques, buscar patellides i gratonells (crancs). Em sembla que és de La mare balena. Ens fa veure un món de vora mar i és una paraula completament escalenca.

— Fas aparèixer l'esperit del teu avi matern a partir de les seves paraules Que dormim? i, a través de la teva mare, es transforma en tu en figura llegendària, portador de "la llengua dels primers homes"; fins i tot, el poses al mateix nivell d'"aquesta febre del no t'adormis maragallià que diu vigila" i de "Llull, Pujols, l'avi i fins i tot Baudelaire"...
—Exacte, són els que m'han donat la fascinació de la llengua viva, l'avi i els escriptors.

— Vol ser un toc d'avís, o un contrapunt de 'senzillesa expressiva', als poetes 'de l'experiència', als 'del text literari' i als 'catedràtics que no alimenten'?
—No, no vol ser un toc d'avís. El "que dormim?" a mi em ve de natural i directe, no com a reacció contra res. Després, de passada, pot servir per això. Però és de petit que et ve una paraula i no saps ben bé d'on ve, però et queda enganxada. La relació amb el llenguatge la tinc amb aquest avi, Pepitu Figueres, però també amb l'oncle-avi Llorenç, el dels caliquenyos; aquest ens explicava contes, tenia molta xerrera; en canvi, l'avi Figueres era un home més aviat de mesura.

— Abunden les referències a Caterina Albert i Mercè Rodoreda (dita Rododèndron). En quin moment i com van aparèixer aquestes autores a la teva catedral d'escuradents?
—La Víctor Català molt aviat perquè és de l'Escala i és una figura mítica. La meva mare en té molts llibres dedicats, es coneixien del poble i ma mare, com baixava a la universitat a Barcelona, de vegades havia portat manuscrits de la Víctor als editors. La Rodoreda m'entra més tard. A casa teníem Vint-i-dos contes i llegia allò d'adolescent i em fotia por, era superdur. La meitat no l'entenia, però no per la llengua, sinó humanament. Jo no havia arribat a aquella manera d'entendre el dolor i patir. A poc a poc vaig anar-ho veient. Àngel Carmona deia "Shakespeare, Cervantes i Rodoreda", era el seu eslògan, "i com a cima de la literatura universal, el conte La meva Cristina". Després, El carrer de les Camèlies ja l'he llegit dos o tres cops, i el tornaré a llegir! Fa temps que les narradores estan al primer rengle de la literatura catalana. En poesia, les dones no han començat a entrar per la porta gran, de manera reconeguda, fins a Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel..

—Esmentes Carme Serrallonga com a mestra de literatura...
—Carme Serrallonga era mestra de l'escola. Era genial. Kafka no el va explicar, era un dia de sol, vam sortir al pati i ella se'ns fot a llegir La colònia penitenciària, un conte sobre una màquina de tortura. Tots els nens cagats, teníem 14 anys o així i la senyora aquella, que semblava la directora de l'escola, bé, ho era... Em va quedar gravat i sé què és Kafka perfectament. I el dia que va voler explicar Stendhal va demanar si algú havia llegit La Cartoixa de Parma i aleshores la Clara Riba, la germana del Pau, va dir: "Jo". I li va dir: "Saps quan el Fabrice li diu, que està tancat allà...?", i van començar a comentar la novel·la com si parlessin de la pel·lícula de l'altre dia, explicant-se escenes entre elles dues, i em van agafar unes ganes de llegir aquest llibre... En canvi, dels romàntics alemanys va explicar Heinrich von Kleist, d'aquest en va explicar el suïcidi. I també tots flipats.

— I quin paper han jugat altres mestres com ara Àngel Carmona i el teu pare, Enric Casassas i Simó?
—Són els únics que considero mestres. La Carme Serrallonga és més de nen. Amb el meu pare és més profund, era estar allà amb els seus llibres i els seus escrits, que estan molt bé. Ara s'han publicat els seus poemes A la dula vés (Llibres del Segle). I mestre, mestre directament, el Carmona. Al principi de conèixe'l li vaig fer un retrat en prosa dient: "Tu estaves de clochard a Nova York a l'època que es passejava el Lorca, feies de mariner en aquella nau on anava el Ramon Llull...", li vaig donar el paper i el següent dia que ens trobem em diu: "Aquest no sóc jo: és el teu pare", i em torna el full. Vaig deixar passar un temps i després li vaig fer un retrat que és un sonet, que aquest sí que el va acceptar, plorava, es volia suïcidar i deia: "Ja m'han clissat!". El segon retrat va anar bé. El Carmona em va donar confiança. Era un mestre del sentit de la cultura. El sentit, què vol dir cultura, què vol dir civilització, poesia... L'altre que he trobat a aquest nivell, no com a mestre sinó com a col·lega, és Orlando Guillén. El Carmona, li deies qualsevol cosa de qualsevol tema i et contestava a to, justament, potser amb un tros del César Vallejo o d'un poeta irlandès del segle XIII... Tenia una memòria bestial i recordava tot el que l'havia afectat realment. A mi em va dir que el meu perill era tenir massa èxit, em va avisar. I em va dir: "Algun dia també hauràs de ser lleig"; i després he fet el vers "un dia seré massa i un dia seré xunga", al poema 17 anys.

— Sembles relativitzar allò que ha aportat la teva generació, reduint-ho a "una miqueta de forat en la re-definició o des-definició dels ex-esquemes de bon o mal comportament relatius a tres coses que són l'amor i la procreació i l'aparellar-se"... Què en penses del mite de l'amor lliure o cert donjoanisme imperant?
—Tota aquesta història de l'amor lliure o el donjoanisme és una història que no té solució racional, perquè si en tingués ja no hi hauria ni novel·les ni colobrots. Això toca punts que no estan a l'abast del pur cervell. No hi ha una solució que valgui per a tots, de vegades surten forces que un no se les controla, altres de no se sap on surten... Al poema Un de bonic diu "és amor lliure i com a tal incert" i, al final, "és l'amor lliure i com a tal del cert". Si no és lliure, no és amor. Però, realment és l'únic que ha canviat, s'ha trencat el matrimoni, o es trenca constantment. La gent se separa, s'ajunta. I els mites del segle passat d'anar verge al matrimoni, totes s'han acabat. Per a tothom no, però per a molta gent. De l'amor lliure tinc també unes proses a la Petra que es diuen En va, Em ve i Amb vi. I tracten d'això, de la impossibilitat de dir a dues persones diferents me'n vaig amb tu fins al final. Però la sensació la pots tenir.

— "Vaig haver de necessitar tornar / a créixer i arribar / i tot a fer-me o a sentir-me home / perquè el món tornés a ser-hi / perquè el tros de país fos meu i prou de nou". Quina relació té el teu creixement amb el paisatge?
—Això és el creixement meu, purament. L'Escala era el meu món, quan era nen: allà tenia la cova del gran pirata, les gàbies dels pirates petits, el camí dels contrabandistes, teníem tot el territori nostre, era genial. Però un dia, brrruah! Passeig Marítim, totes aquelles roques a prendre vent, el camí dels contrabandistes ja no existeix, els estenedors que eren supermàgics on les dones cosien les xarxes... Van trencar el món, jo no ho volia veure, no volia ser-hi, no hi érem. I en créixer hi he tornat, m'ho he mirat i ara l'Escala és això. I jo també hi era.

— ¿Consideres l'amor a la terra, a la llengua i a les dones els teus temes principals?
—No són temes, són les que m'han criat, fet, parit. Amb això de la terra, la pedreta mexicana és igual d'important que la pedreta catalana que vaig recollir de la muntanya, sóc de tot arreu. Tot el que trepitgi és casa meva. Tota aquesta història del país que no existeix és un embolic, t'obliga a ser nacionalista perquè els altres et van escanyant. El nacionalisme és una malaltia que es cura amb la independència, frase de Bernard Shaw; que també diu que si França hagués estat sotmesa a Anglaterra, tota l'energia dels Diderot i els Voltaire s'hauria dedicat a putejar els anglesos en comptes d'obrir camí com estaven fent. És a dir, el rotllo opressiu aquest és una xupada d'energia que et foten de més a més, de propina. Però sí, jo conec aquest terreny i especialment aquest tros i estic amb aquesta llengua. És molt diferent escriure ésser després d'Ausiàs March, que ser després de Quevedo. No vol dir el mateix. A part de la música, que també és diferent. Cada llengua té la seva evolució independent, amb les seves mirades i contactes amb les veïnes. Que el Dante hagués decidit escriure l'italià d'aquella manera és una història, i el fet que el Llull escrivís prosa en català, n'és una altra. Llavors, tota la resta, tota l'evolució posterior, queda marcada.

— La terra, la llengua... i les dones?
—La Petra surt amb el nom perquè d'alguna manera la seva passada per la terra o per la meva vida no actua al nivell normal sinó al nivell de l'art, com si fos una representació o una performance vital. Ella és l'àngel caigut, però les ales són enormes; jo la vull ajudar a portar-les, però són enormes, pesen molt. I aleshores un dia vola sense avisar. Les dones i els dies, que diu Ferrater. No sé com ho veuen elles, per a mi són éssers humans però diferents. Porten el fil de les generacions a dins del cos, són "el fosc laboratori de la meravella". Tenen a veure amb la inspiració, que se'n diu.

—Què és important per fer, del poema dit, una forma d'art?
—Aquesta forma d'art és la poesia, existeix des del primer dia. El poema és dit, de sempre. És el llenguatge: si no hi ha entonació, no hi ha poema. I hi ha el gest i tot. És el llenguatge tal com és. Surt del cos humà. La paraula, i parlar, és la matèria feta font "perquè font és".

(Helena Morén Alegret:, "La paraula, i parlar, és la matèria feta font", Avui, 19 de desembre del 2002)

* * *

— La poesia és com l'aigua, que no deixa de sonar mentre s'arrossega entre les pedres?
—A certs llocs llisca en silenci, en altres salta, entre les pedres, i canta i les fa cantar, i les arrossega amb tanta determinació que acaba fent que el món tingui forma de valls i muntanyes. A més, al costat de l'aigua hi ha les plantes, que se la xuclen, i donen forma a la successió del temps per poder créixer, fullar, florar i granar (Llull). Les plantes determinen el temps, i l'aigua l'espai: avall, els rius, que segueixen la llei de la gravetat, i a dalt els núvols, que hi pugen a cavall.

— So i poesia és com bellesa i veritat?
—Si voleu dir una proporció, que el so és a la poesia com la bellesa a la veritat, doncs: no. El so, la línia, el color, l'entonació, el significat, la imatge, la sintaxi, el pensament, el sentiment... tots conflueixen a formar la bellesa que irradia indissoluble de la veritat.

— La regressió és l'inevitable camí de la literatura?
—No. Al contrari. Per començar, no sé què és, la regressió. Recular? Tornar a la pedra vella del paleolític, als ritmes rics dels cromanyons? Això sí que seria una regressió interessant. D'altra banda, anar endarrere en el temps espiritualment és impossible perquè l'esperit (o la consciència o el cervell o com vulguis dir-ne) viu sempre en el present. El present no s'ha acabat mai, no s'acaba mai, no s'acabarà mai.

—I la llibertat, perd les claus com l'esperit? O rau en un dels dos pols –que tu posaves de relleu a El poble del costat– sobre el fet d'escriure: suar o vomitar / pefar o acariciar?
—La llibertat, quan perd les claus, s'inventa ganxos de lladre: rossinyols, palanques, filferros, motllos, imants, el que sigui... i obre. O, si no, doncs s'inventa paraules màgiques, fa aparèixer camps antigravitatoris, provoca situacions inexplicables, mira de reüll... i també passa.

—On van a parar els poetes oblidats?
—A l'aura dels poemes que es recorden. Que són diferents a cada època i en cada moment, però els poetes oblidats van passant de l'aura d'un poema a l'aura d'un altre i no moren mai.

—I els que no els està permès ni tan sols l'oblit?
—Diuen que Hölderlin va acabar boig però no ho era: estava intentant convertir-se en un poeta-ni-tan-sols-oblidat, volia mirar de ser com un que gairebé no és ni poeta. Que va ser quan va escriure els poemes més senzills i sensats del seu temps i el nostre.

—L'ànsia de transcendència pot engolir el present i empobrir la qualitat literària?
—Sí. Però l'ànsia d'intranscendència encara és pitjor. O sigui que el problema deu estar en això, en l'ànsia. […]

—T'hem pogut escoltar en molts recitals, en solitari o acompanyat de la música de Pascal Comelade, també has escrit obres de teatre, i tens una extens obra poètica publicada. Són formes diferenciades de comunicació o més aviat les fronteres queden difuminades en un sol llenguatge amb matisos expressius?
—Dibuixo molt, també. […]

—La línia que estan seguint poetes joves catalans sovint duu a identificar-los com a "seguidors de Casasses". Es tracta d'un llegat comparable al que tu has rebut, per exemple, de Vinyoli?.
—No. La marca de Vinyoli ha sigut més, en mi, com una cosa sorda, fonda, lentament assimilada i digerida fins a fer-se irreconeixible, de la mateixa manera que en la meva carn i en la meva pell no s'hi reconeix l'enciam que he menjat. Ara, això dels meus 'seguidors' s'assemblaria més, si de cas, al llegat que em va venir de Ferrater al primer moment de llegir-lo: un to, una cadència, unes sortides gairebé impertinents o descarades, un atreviment vocabulístic, una crítica ferotge sobreentesa. En la major part es tracta de trets bastant externs o superficials. Una altra cosa és la coincidència que tinc amb uns quants poetes d'ara per una sèrie de coses que inevitablement compartim. Estem en la mateixa aventura, ens hem endinsat a la mateixa selva, però cadascú avança per camins propis. Per exemple, no penso que Camacho Grau sigui cap seguidor meu. És a dir, ho és tant com jo sóc seguidor seu, i com tots dos ho som dels ritmes del present de sempre en l'avui d'avui. La interrelació amb ell, i amb algun altre (pocs), és perfectament mútua. No es tracta de llegats rebuts sinó de diàlegs en presència. D'alguna manera, emperò, s'ha de dir que amb Vinyoli, i amb altres morts, també hi ha diàleg, i quan demà el llegeixi ja no em dirà ben bé el mateix que ahir, o no em farà el mateix efecte i hi reaccionaré d'una manera nova. Ja ho veuràs.

(Irene Tarrés:, "Entrevista", Divers. Revista Internacional de Poesia, núm. 2, primer quatrimestre de 2006, p. 2-5)

* * *

— Abans del que publica llibres va existir l'Enric Casasses que volia fer alguna cosa als escenaris...
—Eren els anys setanta quan vaig començar a escriure en vers. Abans escrivia poesia també, però en prosa. El vers era per a mi una cosa esotèrica fins aleshores. D'aquella època són La cosa aquella i poemes com "L'amor ho cura tot". Ho tenia tot dins el pensament. Recordo que tornava a casa tard, de matinada, i caminant pels carrers deserts sentia els poemes en veu alta dins el cap Amb això que arriba el Pope, en Jordi Pope, i amb tres o quatre amics més, al bar de la cantonada, vam decidir que muntàvem un recital. El bar era La Figuera del carrer Progrés de Gràcia, cuina "xileno-catalana". Com és natural, per La Figuera hi passaven escriptors sud-americans, com l'Orlando Guillén. A partir d'aquí les actuacions es van anar succeint i a poc a poc l'escenari s'anava fent gran sota els peus. […]

—Agafada l'experiència dels poemes dits al públic, llavors és quan apareix la possibilitat de publicar-los en forma de llibre.
— Sí, l'ordre va ser aquest. A partir d'aquests recitals m'apareixen un dia dos crítics, que són en David Castillo i en Julià Guillamon, i em diuen "això s'ha de publicar". Jo no hi pensava, en aquesta possibilitat. Fins aleshores m'havia presentat a algun premi i no m'havien fet cap cas, la veritat...

—Castillo i Guillamon et duen, doncs, al teu primer editor, Xavier Folch, a Empúries.
—Sí. En Guillamon va ser qui em va arreglar la cita. I jo m'hi vaig presentar amb cinc o sis reculls que ja tenia acabats. I en Folch em va dir "començarem per aquest i després farem aquest altre..." I així vam anar fent. Vam començar per La cosa aquella. Publicava el meu primer llibre a quaranta anys, era el 1991. Abans, això meu només era escriure i escriure i que em llegissin els tres o quatre amics, la meva germana Maria. I un llibre publicat permet esperar una resposta més objectiva.

—Les crítiques van ser bones.
—Sí, molt bones. Em van donar el premi Crítica "Serra d'Or", també, que va ser el primer. […]

—Tornem als llibres. Em deies que la resposta dels crítics cap als primers volums va ser molt bona. Com et va arribar la resposta del públic?.
—Pel que fa als crítics, al cap del temps he après a no refiar-me tant del que diuen, perquè un crític sempre diu el que toca al moment que toca. El seu paper o parer pot canviar amb els anys. Hi ha algunes crítiques que sí que vénen amb una bona lectura i una bona reflexió al darrere, però tampoc no n'hi ha tantes. Ara, tenir un llibre publicat i que el públic el pugui llegir i així conèixer-te, això és molt important. Un lector et ve al cap dels anys parlant-te potser d'un llibre que ha llegit ara però que es va publicar fa dotze anys... Jo tinc la sensació que aquesta espècie rara que són els lectors la tinc força a favor. El públic que ve a veure'm als recitals pot ser que m'hagi llegit o no, però si ara recito un poema meu o d'en Papasseit hi ha molta gent que se'l sap. Quan vaig començar no era gens així...

— Com t'ho agafes això que els lectors et vinguin a conèixer?
—Per a qualsevol que escriu és una cosa que agraeixes, però també arriba un punt que t'inflaries massa. La qüestió és no veure com un pes tota aquesta gent que sembla que et fotin cas... Jo creia que això que feia era una cosa solitària. Saber que allò que fas agrada a la gent et desperta una mena de responsabilitat. Ara, per amor també et poden arribar a ofegar, que diu aquell... De sobte et demanen recitar aquí, allà i més enllà, escriure tal cosa, anar a tal lloc... Al final només viuria per a allò que em demanen que faci. Al capdavall he anat dient que no i així poder anar fent la meva. Fer les coses lentament, que anessin sortint, m'ha anat molt bé. Els escenaris i els recitals vaig començar-los a trenta anys; a publicar llibres, com ja t'he dit, a quaranta. I, a cinquanta, a fer de literat i exhumar cadàvers literaris.

—Et refereixes a les edicions noves dels llibres de Vallmitjana o d'Eduard Girbal o, per exemple, del poemari Perles de Jacint Verdaguer, sobre el Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull?
—Sí. Aquesta és una altra via. Es tracta d'autors i llibres introbables que és llàstima que no els tinguem a l'abast. Vallmitjana, el conec de fa anys, havia llegit Sota Montjuic i d'altres llibres, però em pensava que era un escriptor dolent perquè comentant-ho amb l'un i l'altre em deien "això, vols dir?". I jo pensava que a mi m'agradava. Fins que un dia vaig escriure un article i em va trucar en Josep Cots, de les Edicions 1984, i em va proposar "l'exhumació" dels títols de Vallmitjana. L'últim a sortir ha estat Albí. Eduard Girbal i Jaume el vaig descobrir més tard. En vaig trobar un volum que havia estat del meu avi, me'l vaig llegir i vaig caure de cul. Com que estava força acostumat a remenar i buscar coses en llibreters de vell, no em va ser difícil trobar-ne un altre. I, aprofitant que ara em fan una mica de cas, he començat a parlar den Girbal, d'en Vallmitjana, i he ajudat a fer que tornin a sortir els seus llibres. Trobo curiós que es parli, per exemple, de reeditar Solitud rebaixant-ne el llenguatge, perquè el lector d'avui ho tingui més fàcil. S'edita La tragèdia de Cal Pere Llarg de Girbal, que és tot en llenguatge de muntanya, i s'exhaureix l'edició... Qui té ganes de llegir, llegeix. Joan Margarit ha dit que si un lector ha de recórrer al diccionari per entendre la seva poesia, ell haurà fracassat. Podríem dir, doncs, que Ausiàs Marc, Góngora... són uns fracassats.

—És cert que aquesta és terra de poetes? Tu què hi dius?
—En aquest país, ja fa un temps que sacseges una figuera i en cauen tres poetes... Aixeques una pedra i en surten dos.

—Per què passa, això?
—En aquest país, la protagonista és la llengua. Potser en lloc de Catalunya ens hauríem de dir Llenguacatalana, com van fer al Llenguadoc. Em sembla que de poetes n'hi ha a tot arreu, però el cas és que de Joan Maragall cap aquí n'hi ha hagut tants i de tan bons que la terra continua produint poetes bons, mitjans i dolents sense parar. El segle XX ha estat gairebé un segle d'or de la poesia catalana: Palau i Fabre, Pere Quart, Espriu, Blai Bonet... un munt. I ara mateix n'hi ha moltíssims. El que passa és que, a banda dels que hem anat sortint als papers o hem fet soroll, els nous, ho tenen una mica negre... però han d'aguantar.

(Xenia Bussé:, "Enric Casasses, amb els lectors a favor", Serra d'Or, núm. 576, desembre del 2007, p. 65-67)

* * *

—És un dels poetes de l’antologia que es prepara en alemany de cara a Frankfurt, juntament amb Escofet, Sunyol i Pons. Quina utilitat tenen aquestes antologies?
—Poquíssima. Som els quatre que vam anar a un recital de Munic. Ens van demanar els poemes per traduir. En aquest cas les traduccions estan bé. Però en general les traduccions fetes així cuita-corrents perquè hi ha un recital a Varsòvia o a Torí no serveixen de res. Costa molt de temps traduir un poema breu.

—Quin paper pot jugar la poesia en una fira com la de Frankfurt?
—La poesia és el més fort d'una cultura. A Alemanya, si no tenen Joan Maragall des de l'escola, com hi tenen Baudelaire o Leopardi, no en poden entendre res, de la cultura europea.

—Després de l'experiència de Guadalajara, com veu la Fira de Frankfurt?
— La Fira és folklore comercial. Si Catalunya apostés fort per la seva literatura i el seu art, seria el gran negoci per a tothom. Hi ha un corpus importantíssim, viu. No és una cosa de més a més. És una literatura, com la francesa o la italiana. No som una comunitat històrica: som una realitat compacta, única, un univers. Això no es juga en una fira d’editors: és una qüestió de vida o vida.

—¿Creu que la literatura catalana anirà guanyant en el seu reconeixement europeu?
—No. Europa no vol reconèixer que som una literatura important, i que ho som des del temps de Llull. No acceptaran mai que s'hagin equivocat així, els fa vergonya. Prefereixen folkloritzar-nos, sobretot França i Espanya, que són els que sí que saben que hi som, des de sempre.

—Què pensa quan no troba un llibre seu, més o menys recent, en una llibreria?
—Tota la dinàmica editorial és difícil d'entendre. No se sap què volen. No pensen ni en els escriptors ni en els lectors, ni tan sols en els diners. Però la poesia se'n va sortint i arriba, d'una manera o altra, a pesar d'això i d'allò. La poesia, si la col·loques als prestatges de les llibreries, a poc a poc es va venent, sempre: no passa de moda.

—Quines són les virtuts de la prosa retallada?
—Una cosa és el ritme del llenguatge i una altra és el canvi de línia, que també et
marca, en la lectura. La distribució de les línies, del pas de ratlla, també és una figura de la retòrica. Jo jugo amb tot. També faig síl·labes comptades. I músiques contemporànies.

—¿Una última reflexió sobre la poesia de l'experiència?
—La qüestió és que parlin de la vida, no que es limitin a explicar-me la seva. Ausiàs March diu de l'experiència "que de les arts és la que més profita".

—Alguns crítics parlen d'una certa violència en el seu ús del llenguatge.
—La societat actual, al nivell de la comunicació, és molt violenta: la consuminicació: agressió lingüística constant, del pot de llet a la parada del
metro. La poesia pot semblar violenta, però és l'única forma de llenguatge que no
ho és: no t'obliga a comprar res. Que fumis o no fumis, és cosa teva.

(Noemí Bibolas: "La catalana, és una poesia com la francesa", Avui. Cultura, 15 de febrer del 2007, p. 8-9)