Miquel Cardell és poeta, periodista i ciutadà del seu país. Sigui així com sigui, però, aquests tres Cardells no funcionen per separat, sinó que conviuen en un sol Cardell-home que els imposa, més o manco, ordre, cordura i una educació sentimental concreta. A més, el Cardell-home té certes coses a dir-ne, sobre els seus tres indomesticables alter-egos. Coses com les següents.

—Tu neixes a Llucmajor el 1958, és a dir, que creixes en plena segona etapa del règim franquista. Quins records guardes d'aquella època, des de la perspectiva del nin que eres en aquell moment?
—Bé, la primera cosa a dir és que jo no sabia que allò era el franquisme: per a mi allò era, simplement, el món. Pensant-ho bé, però, me n'adon que vaig créixer en un món terriblement viciat i gris. La meva infantesa va transcórrer entre Llucmajor i Petra. Petra era encara el món feudal, amb torrentades de gent a la sortida de missa... La utopia social de mossèn Alcover, per entendre'ns. Llucmajor funcionava aleshores a tocs de sirena de fàbrica de sabates, i oferia una certa vida cultural, més rica i imaginativa que la que ofereix ara, per cert. Tal vegada aquest va ser un primer punt de partida per a mi: na Maria Antònia Salvà, i un cert grup de persones... Em vaig adonar del franquisme a l'escola, quan vaig descobrir que no sentia cap mena de respecte pels meus professors. Eren una guarda d'homes terriblement autoritaris (i, com més progres volien parèixer, pitjor), i que no sabien res, o molt poc, en la majoria de casos, de les matèries que ens impartien. En aquest sentit, seguesc pensant que el franquisme em va fer molt de mal, perquè durant uns anys crucials, en lloc de rebre estímuls per a la meva formació, només se'm van imposar traves. Encara sort del meu entorn familiar, que era bastant sa, i d'un parell de llibres que hi havia per ca nostra...

—De fet, alguna vegada t'he sentit contar que és ben bé d'al·lot que ja entres en contacte amb la poesia, dins un ambient local d'escolamallorquinisme tardà, o de mariantonianisme...
—Més aviat de «mariantonianisme». Hi havia un cert entorn mariantonià, de poetes menors, localíssims: en Pomar, en Xamena... Mon pare mateix, que va escriure teatre i que va mantenir, amb alguns més, una companyia de teatre durant molts anys, i que també era una mica poeta... Escrivia poesies de circumstàncies, en ocasió de festes i reunions socials... I després era jo qui recitava les seves poesies davant la gent. En certa manera, així vaig viure una de les funcions més atàviques de la poesia, com pugui ésser la de recitar-la en un sopar per major alegria dels comensals... Però sí, jo vaig entrar en contacte amb la poesia d'aquesta manera, a cavall entre els residus d'una certa poesia popular i una poesia culta que tampoc no acabava de ser-ho.

—Ja més grandet, te'n vas a estudiar Ciències de la Informació a Barcelona. Suposam un període apassionant de descobertes, del començament del teu activisme cívic, etc.
—Jo ja m'havia deixondit bastant fent el COU a Palma, i fins i tot abans, quan descobria la col·lecció de «Les Illes d'Or», i després García Lorca, i què sé jo... Sí, l'any que jo vaig fer COU van estrenar els nous equips antidisturbis amb nosaltres. I clar, descobries això, que hi havia una dictadura, que els comunistes no eren dimonis, que hi havia una cosa que es deia el Manifest Comunista i una senyora que nomia Marta Heidegger, que s'havia de llegir encara que fos un totxarro, cosa que en aquell moment no deies... Però fora bromes, sí, me'n vaig a estudiar a Barcelona, i això era el millor que li podia passar a un al·lot de divuit anys en aquell temps. De fet, crec que vaig escollir Ciències de la Informació perquè així me n'havia d'anar a Barcelona. Pensa que hi havia un autèntic mite, aquí, amb això d'anar a Barcelona a estudiar, era un tema que sortia a tota la novel·lística mallorquina d'aquells anys. I clar, entre els divuit i els vint-i-dos anys, imagina't el que li passa a una persona. I en aquell temps, que Barcelona era un bullidor...

—De fet, vius la transició a cavall entre Barcelona i Mallorca. Quines diferències i punts de contacte veus en el desenvolupament d'aquest procés en un i altre lloc?
—Més a Barcelona: la meva relació amb Mallorca era, en aquell moment, vacacional i sentimental, més que res. Com deies, és a Barcelona que em ve la cosa del compromís cívic, encara que no m'agradi molt la paraula aquesta. Però és que era una cosa lògica, que la duia l'entorn i el moment, com el posar-se uns calçons de campana.

Pel que fa al tema de la transició, tal com jo ho vaig viure, em sembla que a Barcelona hi havia una major necessitat de canvi social, perquè es tractava d'una societat més variada, més plural, àgil i movedissa. Mentre que a Mallorca, entre la ressaca de la guerra civil, el caciquisme perpetu a què estan condemnades aquestes illes, i els que estaven ocupats a guanyar diners amb el boom del turisme, em sembla que la transició es va viure absolutament a remolc. Barcelona, en canvi, va ser un dels dos o tres motors principals de la transició, un dels dos o tres llocs de tot l'Estat on més bullia el procés. Encara que ja et dic, jo, per Mallorca, m'hi estava tan poc temps com podia, i no ho podia viure gaire de primera mà.

—Fins a quin punt t'impressionaren, o no, en aquell temps iniciàtics, les grans patums poètiques catalanes que també eren figures cíviques, com Llompart, Espriu, Estellés...?
—La veritat és que aquests homes m'impressionaren molt més per la seva feina estrictament literària que no per la seva tasca política, o cívica. Jo crec que la política és un fet simplement vital, que en principi s'ha de fer en relació a un entorn concret i a un temps concret, més que no en relació a un ideari més o menys abstracte, que em sembla ja un moment posterior. El que passa és que a mi, el que m'interessa d'un poeta és la seva poesia, més que no el compromís polític que pugui adquirir, que en els poetes, fet i fet, més que polític sol ésser un compromís ètic, no tant un compromís partidista. Ara bé, sens dubte, si jo m'he dedicat a dir unes certes coses sobre la meva societat, i a defensar unes coses concretes en oposició a unes altres, és perquè he après, de poetes com els que has esmentat, que cal tenir un cert sentit ètic, i que és convenient, útil i necessari poder-te mirar en el mirall cada dia sense sentir vergonya del que hi vegis.

—Uns anys després s'aprova l'Estatut d'Autonomia... i tots contents?
—L'Estatut d'aquí, dius? No, jo, el major acte polític autonomista que vaig veure va ser la primera Diada de Catalunya després de la mort de Franco, a Barcelona. Era impossible trobar-se allà enmig i no vibrar, amb un milió de persones que clamaven plegats allò de «llibertat, amnistia i estatut d'autonomia». Clar que després veus que el que t'han donat ha estat indult, constitució i café para todos, però en fi... A Mallorca, el procés cap a l'Estatut era un camí que anava de decepció en decepció: aquí sempre hem tingut molt manco del que demanàvem i molt pitjor de com ho demanàvem. I crec que convé recordar qui era qui i on es trobava cadascú, en el moment de lluitar per l'Estatut.

—La pregunta implícita és quina valoració en fas, d'aquesta dotzena llarga d'anys de govern autònom, que és tant com dir de govern canyellista...
—Sí. No sé quin portaveu del PSM —i això no és propaganda— va dir una vegada que, per demanar certes competències perquè després les administràs el govern Cañellas, s'havia d'estimar molt Mallorca. Jo diria que, per viure en un país dominat per aquesta xusma, i no anar-te'n, és necessari estimar-lo moltíssim. Crec que això és un bon resum de la meva opinió sobre el tema.

—Com a periodista, i al cap d'anys d'exercici de la professió, ¿quina incidència real creus que té la figura del periodista dins el teixit social mallorquí?
—Jo pens que la majoria de gent, a Mallorca, rep la seva informació a través dels telediarios de Madrid. I segurament, el que ve després són les ràdios de Madrid, i això crec que ja defineix bastant per on va la cosa. De totes maneres, no vol dir que per a un cert grup de gent, més o menys selectiva i elitista, no pugui ésser d'una altra manera. Tanmateix, però, el que cal no oblidar és que els periodistes, en general, som uns pencaires al servei d'unes empreses que, normalment, ja tenen preses les seves pròpies posicions polítiques i empresarials. En el meu cas, però, he de dir que pràcticament no he rebut pressions a l'hora de fer la meva feina o, si de cas, les que podríem dir mínimes. Contra el que se sol dir, on he vist manco històries d'aquestes ha estat justament a la ràdio pública, a un mitjà públic. I en el diari, com que escric articles sobre llibres de poesia... La veritat, aquest és un tema que no sol aixecar massa pressions ni interessos enfrontats, que diguéssim.

—El periodista, és sempre, a la força, un ideòleg?
—Ho ha d'ésser tant si vols com no. Tota notícia es pot mirar almanco des d'un parell de dotzenes de punts de vista. Aleshores, quan poses un titular, estàs d'alguna manera opinant sobre la notícia, valorant-la. Ara bé, hi ha periodistes que són ideòlegs de pèssima categoria. I d'altres que en són voluntàriament, d'ideòlegs: aquells periodistes que es caracteritzen precisament per opinar. Però això jo crec que és necessari: francament, si el poder es deixàs influir pel que diuen, en general, els periodistes -amb totes les excepcions que vulguis, dins un col·lectiu tan ampli i plural- ens veuríem més ben governats que no ens hi veiem ara.

—Es compleix, en general, amb allò de «no permetis que la veritat et xafi una bona notícia»?
—Jo diria que, dins el món del periodisme d'aquí, el que no es permet és que certes veritats indiscretes xafin certs bons negocis. Hi ha gent que vol fer carrera, i que vol prosperar, costi el que costi. I la majoria sembla que ho aconsegueixen.

—Cenyint-nos més a l'àmbit del periodisme cultural, que és el que tu fas, ¿com és que el periodisme cultural mallorquí no sembla sortir, en general, d'una mena de fase d'iniciació, d'improvisació?
—Jo ho he vist canviar, això. Durant un temps vaig detectar una tendència a què la informació de cultura i espectacles, en sentit ampli i per entendre'ns, la fessin els nins de pràctiques o bé periodistes més o menys obscurs en una fase terminal de la seva carrera. Però ara mateix, jo crec que hi ha un parell de professionals bons, que treballen en aquest camp. En el sentit que no et trobes amb aquell que et deia: «I aquest Lluís Salvador, qui era?». A mi, un director de la Ràdio Nacional d'Espanya a les Illes Balears m'hi va enviar, a entrevistar l'Arxiduc Lluís Salvador, no et dic més.

—A partir del seguiment que n'has fet com a periodista, ¿com valores l'evolució del món cultural mallorquí en els últims anys?
—Darrerament estic molt poc segur, sobre aquesta història. Durant molt temps havia sabut relativament, què dir-ne, però... Home, s'han fet coses molt importants, entre el camp públic i el privat. Gent com la Fundació Miró, com Sa Nostra, com La Caixa... han assumit un paper dinamitzador i animador, i l'han realitzat jo crec que prou dignament. Amb les institucions públiques ha passat el que podia passar amb el PP, que té una política cultural nul·la. I el problema no està només en tot el que no fan, sinó en tot el que podria fer-se i ells eviten que es faci, és a dir: en les prioritats que estableixen a l'hora de gastar els duros de què disposen. Cal establir uns criteris, i aquí l'únic criteri sembla, en alguns moments, el de la irracionalitat, i el de retallar de Cultura quan calen diners per a una altra cosa qualsevol. Ara bé, també és cert que anam ben servits en alguns aspectes: concerts de música clàssica, centres d'exposició... També resta el problema d'apropar la gent a aquests centres, però aquest és el problema de pertot arreu... No ho sé, em costa molt ser dogmàtic, en aquest tema, és complicat.

—Tu hi eres quan el PSOE desmantella Ràdio 4. Com vas viure i veure aquella situació?
—La cosa va ser molt senzilla: el director era a Madrid a una reunió, i de sobte se'ns va telefonar i se'ns va dir: «Senyors, avui és l'últim dia de Ràdio 4». Això va ser tot. I després, una altra cosa: que no hi va haver cap tipus de resposta popular. Ens queixam molt d'en Cañellas i del PSOE, però després la gent els vota. I no només els vota, sinó que quan fan un disbarat no diuen res, com no sigui que els facin un club nàutic just davant ca seva i després no puguin fermar la barca: és l'única forma que protestin. Però quan has dedicat dos o tres anys de la teva vida a una feina que et sembla extraordinària i de sobte et diuen: «No, miri, és que això no pot ser», i ningú no hi té res a dir, doncs et sents bastant decebut, la veritat és aquesta.

—La pregunta ingènua: perquè els mitjans de comunicació en català no troben implantació, a Mallorca?
—Els mitjans de comunicació social en general no troben implantació a Mallorca perquè no hi ha poders econòmics ni polítics que vulguin mitjans de comunicació en català. No només això, sinó que els interessa que no n'hi hagi. La prova la tenim en la manca absoluta d'una política explícita de comunicació per part del canyellisme, com no sigui la de gastar molts diners en publicitat a qualsevol banda. No els interessa, no ho volen fer. Perquè no és inviable, avui, un diari en català a Mallorca. Ara, posar un diari en marxa val diners, i no hi ha empresaris que els vulguin posar. I les institucions, ja ho veus: el govern Cañellas no té ni una punyetera emissora de ràdio en català. I si no la té, és senzillament perquè no li dóna la gana. Els sortiria molt més barat que el que gasten en publicitat aquí i allà. De fet, hi ha tota una infraestructura de mitjans de comunicació locals en català que funcionen perfectament, i que són totalment ignorats per part de les institucions.

—D'un temps cap aquí, treballes també en la crítica literària periodística. ¿Quina mena d'aportació hi vols fer i com et trobes aquest camp de la literatura nostrada?
—Bé, jo hi arrib d'aquella manera. Jo no pretendré mai que el que jo faig al Diario de Mallorca sigui crítica literària, que em sembla una cosa molt més científica i acadèmica. El que jo faig són cròniques de lectura, de llibres que m'han passat per les mans i que m'han interessat, per tal de comunicar aquest interès a algú altre. M'hi vaig aficar per dues o tres raons: perquè havia fet molt poc periodisme escrit i m'interessava fer-ne, perquè et dóna una gran llibertat, i perquè t'obliga a llegir amb una certa atenció i amb uns criteris molt rigorosos, però sense oblidar mai que el que jo vull, en llegir, és passar gust. Ara, pel que fa al panorama d'aquí, hi ha de tot: hi ha gent que m'agrada el que escriu en relació al llibre sobre el qual escriu, hi ha molt de fantasma que es masturba davant un mirall de la manera més desatenta envers el lector... Crec que l'escriptura periodística no ha d'ésser mai autista. I si una cosa em preocupa, és el tema de l'amiguisme i dels tabús, dels escriptors intocables.

—Fins a quin punt el llenguatge i els procediments del periodista radiofònic s'interfereixen amb els del periodista-crític grafòman?
—Bé, jo només som un. Procur adoptar el to adequat a cada cosa que faig, però dins les meves possibilitats. Vull dir que, bé, jo sóc una interferència absoluta, una persona bastant desorganitzada, caòtica i visceral. Però cada cosa té un registre, un moviment, i tu t'hi adaptes així com pots, a partir d'un únic instrument, un únic punt de vista, que és el de la pròpia memòria.

—I el llenguatge del periodista —en conjunt— en relació al del poeta?
—Totalment. El periodista s'interfereix amb el poeta en el sentit que li roba hores, això per començar. Però, a més, quan un escriu poesia usa tot el que té a l'abast, tot el que té dins la memòria. I el que fa com a professional també ho té a l'abast, i també ho té dins els registres memorístics: un gran privilegi del periodista és que té accés a un munt de persones molt interessants de qui pot obtenir, segons l'habilitat i la informació de què disposi, informacions molt valuoses. Entrevistar en Joan Brossa durant tres quarts d'hora, per exemple, és una experiència tremendament reveladora. En aquest sentit, treballar de periodista és una magnífica forma d'anar a escola.

—Tu t'estrenes en poesia amb el llibre Elegia de grumers, amb el qual t'arrengleres amb el neoavantguardisme que aleshores (finals dels 70) maldava per fer oblidar els efectes del realisme històric precedent dins les lletres catalanes... Fins a quin punt era aquell neoavantguardisme conscient de si mateix o bé era conseqüència improvisada d'una certa voluntat general de trencament?
—Em costa parlar pels altres, però em sembla que una certa consciència sí que hi era. Pensa que jo, tot aquell moviment, el vaig conèixer a través de diaris i de revistes, i poca cosa més. Els meus primers substrats avantguardistes foren el descobriment de Lorca a la llibreria de mon pare, als quinze anys, I la conseqüent topada amb el surrealisme i, després, amb el dadaisme. Aleshores, tot aquest moviment que hi havia en els setantes a Mallorca, i també en el continent, per a mi només era una evolució lògica del que havia après en aquests llibres. En el meu cas, era una actitud molt de pensar honestament que el camí de la poesia havia d'ésser aquell: el de trencar uns tabús, tot i que després se n'aixecassin uns altres, que d'això és del que em puc lamentar ara, a posteriori: jo vaig aprendre a estar en contra de la poesia tradicional sense tenir ni idea del que era la poesia tradicional.

—Aquesta etapa culmina amb Magazine, un llibre al meu entendre qualitativament molt superior al seu precedent. La maduresa de l'enfant terrible?
—Una mica sí. Clar, quan vaig escriure Elegia..., jo era un nin de setze anys que vivia a Llucmajor, que era com qui viure dins un cofre tancat, i escrivia a partir d'unes influències, d'uns llibres que m'agradaven. Els anys que separen aquest llibre de Magazine són els anys que vaig a Barcelona, i això significa haver viscut molt més, haver llegit molt més, i també, per què no, haver-ne après. I sí, em sembla que Magazine és un llibre que no està gens malament, i que no em sap gens de greu haver-lo publicat, més aviat al contrari.

—Magazine apareix a la col·lecció 'Guaret', que dirigia Damià Huguet. Com recordes el complex circuit d'iniciatives i col·leccions poètiques independents i més o manco underground dels 70 i 80?
—Aleshores ens semblava una cosa fins i tot normal, però, vista amb el temps, em sembla una experiència molt interessant i molt intensa, molt com el que eren aquells anys. Eren anys de transició, en què les normes velles ja no servien i encara no n'havien inventat de noves per fer-nos la punyeta. Ara bé, la meva relació més estreta en aquest món era amb en Damià Huguet, tot i que vaig conèixer també en Rafel Jaume, i a través seu n'Andreu Vidal, i... sí, vaig arribar a conèixer gairebé tothom d'aquells cercles, però no m'hi feia gaire: jo era a Barcelona, i allà sí que no tenia cap mena de contacte amb el món cultural i literari que hi pogués haver, anava molt en solitari, jo. Ja et dic, amb qui em vaig relacionar més d'aquell món va ser amb en Damià Huguet, un poeta que, per cert, m'interessa molt, i que crec que ha fet un treball poètic de primer ordre, tant pel que fa al tractament de la llengua com al desenvolupament d'una poètica pròpia.

—Anys de silenci i, el 90, apareix Instamàtic, un llibre com a mínim mal de situar i de classificar en el conjunt de la teva obra poètica i en el context del seu moment...
—Jo és que a això dels contextos poètics no m'hi havia aproximat molt fins ara, que llegesc d'una manera un poc més metòdica i que m'inform més del que fan els meus coetanis. Però jo havia anat sempre molt per lliure. Instamàtic és un llibre que començ a escriure en acabar Magazine, però que es va anar allargant i allargant, fins que, més que no acabar-lo, vaig abandonar-lo, i que potser no va arribar a assolir allò que s'havia proposat: una mena d'oratori sobre l'home perdut en la societat dels renous i dels mitjans de comunicació. Al final, és un poc el resultat de la ressaca de Magazine, però en el qual també ja hi ha alguns poemes que en certa mesura prefiguren el que vendrà després.

— Tebeo (1992) i Material de calendari (1993) formen una mena de 'bloc realista', en què un llibre és la rauxa i l'altre és el seny, respectivament.
—Aparentment, un és el seny i l'altre la rauxa. Jo també sempre ho havia pensat així, però no és tan senzill. Tebeo, efectivament, és escrit en una rauxa, però és escrit després de Material de calendari, tot i que es publicàs abans. Material... és com tornar aprendre a caminar després d'haver jagut molt de temps. És una recol·lecció de petites il·luminacions, de fragments, quasi una col·lecció d'hai-kus, o un dietari. Però Tebeo, essent una rauxa, va ser una rauxa que tot d'una va definir les seves normes de joc. Es més compacte, formalment, més ben organitzat. En conjunt, és un poema sobre la vida a la Mallorca contemporània, i un joc formal que a mi em va resultar apassionant, molt gratificant.

—Sota la volta de ferro, inèdit encara, sembla transcendir els referents temàtics més realistes d'aquests dos darrers llibres cap a esferes de to més metafísic, ontològic...
—Sota la volta de ferro va ser un llibre sorgit d'una forma bastant involuntària, a partir d'un poema concret, que era una reflexió sobre el silenci, la qual em va dur a una reflexió sobre la poesia, que és probablement el contrari del silenci, per a un poeta. I sobre aquesta oposició, varen anar sorgint una sèrie de poemes que em varen marcar una línia. És un llibre més de tesi, més assagístic, en contrapunt amb Material de calendari, que era més dietarístic. Un llibre que vol basar-se més en la reflexió sobre uns motius més abstractes i no tant lligats a un paisatge concret, tot i que aquest paisatge sempre acabi fent aparició: temes com el del silenci, l'escriptura, el pas del temps i la mort, que és la forma definitiva del silenci. És un llibre amb una certa arrel teòrica del romanticisme, pel que fa a la preocupació per la composició artística i la seva naturalesa, una preocupació que al capdavall em sembla que és una constant, al llarg de la història de la poesia moderna.

(Sebastià Alzamora. "Miquel Cardell: retrat del poeta com a ésser viu", Lluc, núm. 784, gener-febrer de 1995, p. 7-11)