Assumpció Cantalozella i Mas neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), en el si d'una família d'impressors. La seva mare havia fet la carrera de piano al Conservatori Municipal, a Barcelona, amb professors com Millet i Blai Net.

Comença a escriure de ben joveneta, per efecte de les lectures dels llibres catalans d'abans del franquisme que la família conservava com un tresor. Llibres de Folch i Torres, col·leccions de contes curts. Més tard, memoritza poemes de Mn. Cinto, de les primeres edicions, lectura diària de la seva àvia, que ara l'escriptora conserva al lloc d'honor de la seva extensa biblioteca. La biblioteca dels avis, a part de les col·leccions del Patufet, tenia llibres que la fascinaven, com era el cas d'Els Nens de la meva Escala o Alícia al país de les Meravelles. A l'ambient familiar hi era sempre present "el llibre". «A casa, el vespre del diumenge, el nostre pare ens llegia en veu alta o ens explicava contes», comenta l'escriptora, que recorda com si fossin contes "En Sigfrid amb la fulla", i el "Cirano de Bergerach". La biblioteca s'incrementarà amb tota l'obra de Jules Verne, els premis Nadal, etc., ara en literatura en llengua castellana. La música del piano va barrejar-se amb la lectura.

La biblioteca de la seva ciutat, un edifici modernista amb la bibliotecària procedent de l'escola de Bibliotecàries (1930-1939), influí sempre més en la formació literària d'Assumpció Cantalozella. Hi va llegir la Divina Comèdia en versió d'en Josep Maria de Sagarra (1936). Recorda una anècdota de les que fan Història. Un dia, la bibliotecària, Montserrat Noguera, li diu, «t'ensenyaré una cosa, però no en parlis a ningú». Va sortir amb un llibre amb olor de vell, obert per una pàgina que deia, "al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor". És d'en Pitarra, va dir. Aquesta era la gent que ens van passar la torxa, recorda.

Aquesta anècdota i la música de la mare, sobretot de Chopin, Beethoven i Shubert, forma part de la seva novel·la La pluja d'estels.

Des dels divuit anys, passa diverses temporades a França i, tot seguit, treu el certificat d'Estudis de Francès, de l'Escola d'Idiomes, que era ubicada a Madrid. De l'època francesa escriurà més tard la novel·la Les campanes de Sant Serní. Tots aquests anys seguia estudis de piano amb la professora Sor Josefina, i va fer la teoria i virtuosisme al Conservatori de Girona, depenent del Liceu. L'any 1968, amb una colla de joves, creen la revista Ressò de Santa Coloma de Farners, que va dirigir Joaquim Trias. Ressò és ben viva i popular fins ara mateix.

Tot seguit es trasllada a viure a Girona on fa la llicenciatura de Filologia hispànica, menció en llengua catalana. S'hi especialista en Història de la llengua, amb Modest Prats, i també en Història de Catalunya amb en Joaquim Nadal, Reglà, Barceló, Jorba, etc.

Continua els estudis de filologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, sota el mestratge, entre altres, de Joaquim Molas, amb qui fa la literatura de les Avantguardes i la literatura popular. A Girona inicia la seva trajectòria com a periodista: treballa durant un temps al setmanari Presència, com a secretària de redacció, i fa de corresponsal del Mundo Diario. Juntament amb Just Casero, Quim Domingo, Pius Pujades, Jordi Comas, David Marca i d'altres, funden, el 1979, El Punt Diari, pel qual encara ara col·labora amb columnes d'opinió de manera assídua. Paral·lelament ha col·laborat a diverses revistes comarcals amb articles literaris i d'opinió, com ara la Revista de Girona.

Als trenta-vuit anys escriu Esgraons d'hores lentes, una novel·la que apareix en fascicles. Aconsellada per Joaquim Molas, la reescriu i la publica el 1982 sota el títol d'Escubidú, crònica novel·lada de la ciutat de Girona a les darreries del franquisme. Dos anys després, apareix la seva segona novel·la, Sauló. Ambdues a Pòrtic. En un encontre d'escriptors en què participa per aquesta època, coneix altres autors de l'anomenada «generació literària dels setanta», a través dels quals entra en contacte amb l'ambient literari barceloní. Fruit de la ràpida connexió que va tenir amb aquest grup, entra a formar part del mític col·lectiu d'escriptors Ofèlia Dracs, amb els quals participa en el recull de relats Bocatto di cardinale (1985) i, posteriorment, Misteri de reina (1994).

Al mateix temps també forma part del grup de narradors gironins Lletrasset, que, per iniciativa d'El Punt Diari, publiquen un seguit de novel·les de gènere. Amb aquest projecte apareix la novel·la breu de temàtica amorosa Amor a la Platja d'Aro (1987). Publica a Columna la novel·la de realisme social La ciutat (1990), i continua amb La visita de Truda (1993) i Les campanes de Sant Serní (1996) –inspirada per una de les seves estades a França. En aquestes novel·les, Assumpció Cantalozella ambienta la seva narrativa en els anys del franquisme i de la transició, i destaca per la detallada recreació d'atmosferes i pels afinats retrats psicològics, que aconsegueix a través d'una escriptura elaborada i poètica.

El cinema ha tingut un pes important, segons reconeix la mateixa autora, en el procés de creació dels seus mons literaris: «quan inicio una novel·la em comporto mentalment com si, amb un objectiu a les mans, anés filmant una escena, uns personatges. Fins al punt que, sovint, els espais físics concrets on s'esdevé una acció els vaig descobrint amb l'objectiu. I l'objectiu m'obre una porta i m'ensenya una estança que jo no havia vist mai. I l'estança conté uns objectes a dins, un mobiliari, unes parets. I de cop l'objectiu m'enfoca un racó de l'estança amb què no comptava, un racó inesperat. Ara em fita un personatge, s'hi apropa, se centra en el seu rostre, en els ulls. Tinc un primer pla definitiu. I no s'atura aquí, l'objectiu, sinó que penetra dins el cervell del personatge i en capta les oscil·lacions, veu què pensa, què sent, què imagina... Després, l'objectiu se separa de nou i m'allunya el personatge i me'l retorna de mica en mica al mig de l'escena i me'l confon finalment amb el marc físic, figura perduda enmig mig dels objectes.» (Revista de Girona, 1996).

La següent novel·la, La pluja d'estels (2001), és finalista del Premi Carlemany i repesenta un canvi de registre en la narrativa de l'autora, que coincideix amb l'inici de la seva relació professional amb l'editiorial Proa. La novel·la centra l'acció a la dècada de 1930, i construeix una història d'amor, passions i venjances enmig dels conflictes ideològics i socials que marcaren la societat catalana en els anys de la República i de la Guerra Civil.

El 2003 enceta un nou cicle narratiu, que centra l'interès en la novel·la de temàtica històrica, amb molt bona acollida per part del públic i la crítica. Comença amb El falcó del comte (2003), finalista del Premi Sant Jordi, en què recula fins al segle XI, per centrar la trama novel·lesca en les intrigues cortesanes a l'època d'Ermessenda. Continua amb les novel·les Corpus de Sang (2004), Premi Pere Calders, sobre la revolta catalana dels segadors de 1640; i El retorn d'Hug Roger (2007), basada en la vida de l'últim comte del Pallars el darrer tram del segle XV. L'atracció d'Assumpció Cantalozella per aquests períodes històrics respon a l'interès per reflectir les passions humanes que provoquen els moments històrics convulsos. A través d'aquestes passions humanes, l'autora acosta als lectors els mites històrics del país, reflectint la manera com vivien i representant-los com a personatges de carn i ossos.

Les seves darreres novel·les són L'amor secret del rei En Jaume (2010), que narra la història d'amor entre el príncep Jaume i Aurembiaix, entre intrigues successòries i crims d'Estat; i El confident dels reis (2012), novel·la que abarca el temps del rei Pere I i el naixement del seu fill Jaume fins a la conquesta de l'illa de Mallorca.

Cal destacar, també, que l'autora ha compaginat, des de sempre, el món de l'ensenyament amb el de l'escriptura, el del periodisme i amb l'activisme polític, que l'ha portat a treballar des de l'esquerra en més d'un projecte polític. Del 1991 al 2003 s'involucra en política local, a l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners durant dotze anys i vuit anys com a consellera al Consell Comarcal de la Selva.

Forma part del grup que inicià les consultes populars del 2009, a Santa Coloma de Farners, i pertany al grup fundador de l'assemblea territorial de l'ANC, "Farners per la Independència", en la qual participa activament.

Assumpció Cantalozella manté una intensa activitat visitant clubs de lectura, i en xerrades i tertúlies literàries. Aquestes trobades amb els seus lectors l'animen a seguir escrivint perquè, en paraules seves, «el que em fa feliç és veure que, tot i que passin alguns anys entre novel·la i novel·la, la meva obra no ha deixat mai d'estar ben viva».

Es confessa heterodoxa, en literatura, en cinema. I consumeix tan bon teatre com pot. L'entusiasmen els futuristes, els simbolistes, Proust, el Joyce d' Els dublinesos. I bona part de l'Ulises, sobretot pel que fa referència a la escriptura automàtica. L'existencialisme, especialment Sartre, sempre ha estat recurrent en la seva vida des que el va descobrir als temps de França.

Dels autors catalans, a part dels medievals, ressalta els humanistes com són el Bernat Metge de Lo somni, i tot Ausiàs March.

Des de la Renaixença fins a l'actualitat, n'aprecia bona part de Jacint Verdaguer, Maragall, el Narcís Oller de La febre d'or, la Rodoreda de Mirall trencat, l'obra de Vilallonga, sobretot Bearn. Dels contemporanis prefereix no esmentar-ne cap, per no ferir a ningú.