[Sobre Set blancaneus i un nan] Això era una reina que va tenir set filles que mantenia ocultes del sol per conservar-les blanques com la neu. Tot i la descendència nombrosa, encara necessitaven un príncep hereu (la tradició mana). Però els monarques dormien en habitacions separades, i això posava de molt mal geni el rei. De primer, se'n pujava per les parets; després, per les llànties i els canelobres; i, finalment, s'acostumà a viure dalt dels arbres i en els núvols. Per això, la reina s'encarregarà en persona d'ordir un pla i resoldre el problema successori.

L'atzar ("que sempre apareix quan més se'l necessita") volgué que el corrent del riu deixara a la riba reial un nan de pell fosca. La reina adornà la troballa amb un to de llegenda i el presentà com el digne futur espòs d'una de les filles. L'hereu, per fi. Semblava tenir-ho tot controlat, però no comptava amb la tossuderia del nan ni amb una cort cansada de manipulacions i d'enganys.

L'última obra de Carles Cano, distingida amb els premis Carmesina i Samaruc, se serveix de la ironia i els jocs lingüístics ("T'envia la Providència", "No, senyora, treballe pel meu compte") per bastir una novel·la infantil que fa l'ullet als lectors adults. Un bon títol per compartir en família i riure junts.

(Joan Carles Girbés. "Un clàssic «gamberro»", Levante-EMV, 29 de juny de 2013)

* * *

Carles Cano (València, 1957) acaba de complir trenta anys en el món de la literatura infantil. Un balanç literari que ha deixat més de cinquanta títols en les prestatgeries i més d'una història en les motxilles dels xiquets. País de la infància i viatge imaginari protagonitzat per fades pastisseres, monstres amants del bricolatge o caputxetes transgressores que s'estimen més el negre com a color per al seu uniforme. Un àlbum de criatures entestades a sembrar el caos en l'univers i de maneres i costums poc correctes que ha anat creant en companyia d'il·lustradors com Núria Feijoo, Miguel Calatayud, Carlos Ortín, Oliverio Dumas o Paco Giménez, la seua "cara B" i responsable d'alguns dels seus títols més reeixits. "Vaig començar una mica per atzar en el món de la literatura i de seguida vaig decantar-me per la literatura infantil, segurament perquè era en aquest món on jo creia que podia crear i contar les meues històries" diu Carles Cano. La lectura primerenca de l'obra d'Enric Valor i les seues rondalles va acabar d'assenyalar-li el camí que havia de recórrer. "Llegint la seua obra vaig trobar que aquella era la literatura que jo volia fer". I afegeix, "em va donar l'empenta que em faltava per a acabar d'inclinar-me cap aquest territori literari".

Tres dècades de literatura infantil que han vist, entre altres canvis, l'eclosió de les noves tecnologies, el format digital com a eina de treball i creació i la transformació del món de l'edició i el llibre. "Pel que fa al suport tecnològic aplicat a la literatura infantil, crec que no està encara tan desenvolupat com en el llibre per a adults" assenyala Carles Cano. "És cert que en aquests darrers temps s'estan fent coses noves innovadores, a mig camí entre l'animació i el tradicional àlbum d'imatges, però jo crec que els possibles avantatges creatius i tècnics encara estan per treballar i desenvolupar". "En qualsevol cas, crec que el llibre electrònic ha de ser un col·laborador, mai un substitut, el xiquet ha d'aprendre a gaudir del llibre, descobrir el tacte del paper, tastar els colors, les textures, les tintes, com ho vam fer nosaltres". Un període de temps que ha quedat marcat per l'irrupció de fenòmens com Harry Potter i la seua projecció gegantesca en la literatura infantil. "Gràcies a Harry Potter s'ha creat una nova generació de lectors infantils i a més ha trencat algunes barreres pel que feia al model del llibre infantil" diu Carles Cano. "Fins i tot –continua Cano– ha afavorit de rebot l'èxit d'una saga com El senyor dels anells, que tot junt, ha acabat reviscolant el gènere fantàstic i projectant una nova generació de creadors de literatura juvenil".

Carles Cano participà del petit boom literari que va suposar l'entrada del valencià a l'ensenyament en la dècada dels vuitanta –la Llei d'ús i ensenyament– que va originar una demanda del llibre infantil. "És indubtable que l'esclat de la literatura infantil en valencià va lligat a l'escola i molts d'aquells autors érem professors o mestres; uns, amb el pas del temps, han desaparegut, i uns altres s'han quedat, i fins i tot, malgrat les dificultats d'un sector tan delicat com l'editorial, han pogut assolir fins i tot una certa professionalització" diu Carles Cano. Títols com Aventures de Potaconill, L'últim dels dracs, Contes rosegats, La festa monstruosa, Ratolí a la selva tropical i d'altres assenyalen aquesta complicitat que s'ha generat entre lector i autor al llarg d'aquestes tres dècades. "Més d'una vegada m'han preguntat "I tu, per què no fas contes per a adults?", i jo sempre els conteste, que també els meus llibres són per adults, el que passa és que no els lligen, jo no m'impose, d'entrada, barreres" diu Cano. "Com passa amb moltes sèries de dibuixos animats i pel·lícules pretesament per a un públic infantil, les fronteres entre lector infantil i el lector adult cada vegada més tendeixen a esvair-se o a difuminar-se" diu Carles Cano.

Aquests dies posa a punt una nova història protagonitzada per La princesa tot pa’mi, un futur conte que en l'elaboració final haurà de passar per algun que altre filtre corrector. "Desgraciadament –diu Cano– hi ha molts que se l'agafen 'amb paper de fumar', vull dir que en el món de l'edició infantil i juvenil es miren els continguts molt sovint amb lupa i això acaba produint una mena d'autocensura en l'escriptor". "Curiosament això passa –continua Cano– mentre que en la televisió o en la pantalla, se celebren i triomfen personatges tan incorrectes com els Simpsons, Pare de Família o Shrek, però com en altres coses, ha d'arribar primer de fora perquè siga finalment acceptat a casa nostra". Carles Cano va estar en la cuina i l'elaboració d'alguns dels programes pioners de la ràdio i de la televisió autonòmiques dedicats al públic infantil. "Ara, m'imagine, que un programa de les característiques del Trencanous igual no seria possible, hi hauria moltes més limitacions, de continguts, creatius, d'expressió". "De vegades –continua Cano– agafe alguns dels guions del programa i jo mateix em sorprenc de les coses que escrivien". Sobre l'actual programació infantil diu que "encara que no n'estic molt al corrent, crec que s'han abandonat les propostes més creatives o arriscades en benefici de productes més conservadors o generalistes".

Carles Cano continua mantenint aquest aspecte infantil reflectit en el seu físic, aquell xiquet que es guardava les estrenes dels padrins per comprar-se alguns títols de la col·lecció infantil de Bruguera on hi havia autors com Jules Verne, Salgari o Robert Louis Stevenson i la seua illa del tresor. Ara, entre fades i monstres en el rebost dels projectes creatius i com una mena d'apostolat pedagògic, li agrada anar contant i escampant històries allà on el criden. "És fonamental despertar el desig o l'apetència de llegir en el xiquet i una de les maneres de promoure-ho és a través de la literatura oral" assenyala Cano. "La relació que es crea entre el mestre narrador, entre el contacontes, i els alumnes és una cosa extraordinària, crec que no hi ha res de semblant, una comunicació que esdevé amb el pas del temps una relació d'afecte meravellosa i, jo diria, inesborrable" comenta Carles Cano. "Recorde –continua Cano– haver-me trobat amb antics alumnes, ara ja convertits en joves adults, i es recordaven dels contes que havíem contat en classe, no es recordaven si els havia suspés o alguna vegada els havia expulsat de l'aula". "Tot el món recorda algun conte que li han contat de menut, i sinó ho recorda, és perquè desgraciadament, no li n'han contat", diu Carles Cano.

(Carles Gàmez. "El conte contat", El País. Quadern [València], 11 d'abril de 2013)

* * *

Segons llegim a la contraportada de Set blancaneus i un nan –un títol ja significatiu i intencionat– es tracta d'una versió gamberra de Blancaneu i els set nans, només que a l'inrevés: aquí són set les princeses blanques com la neu nascudes, en dos parts múltiples, de la reina Eduarda que aprofita l'arribada d'un nan negre com el sutge en una barca a la deriva pel riu per nomenar-lo successor i obligar-lo a casar-se amb una de les seves filles. Però les coses si li complicaran a la malvada reina i el conte acabarà d'una manera totalment imprevista.

L'element sorpresa al final, així com l'esbojarrament i la transgressió –com ja he insinuat– són dos dels ingredients de l'obra de Carles Cano. Podria afegir-hi encara un ritme àgil i frenètic en alguns moments i la complicitat directa amb el lector jove que deixa anar un somriure a cada pàgina i a cada escena. Tot plegat fa, de la narrativa de Carles Cano, una obra diversa i ben variada dedicada sobretot al conte infantil però també a la poesia i al teatre.

Però el reialme narratiu –si es por dir així– de Carles Cano, allà on l'autor sembla que esdevingui únic amo i senyor és, sens dubte, en el conte. I si el conte és ben esbojarrat, encara millor. Això és el que qualsevol lector pot observar llegint Per un botó, un conte il·lustrat per Joma i que va guanyar l'any 2008 el Premi Hospital Sant Joan de Déú, publicat per La Galera.

Per un botó és un autèntic regal, divertit i ple d'energia que explica les conseqüències nefastes que es produeixen per culpa d'un botó que surt disparat de la camisa del ric i gras senyor Aristòtil, golafre de mena, mentre s'atipava de valent en un dels molts tiberis que organitzava. El ritme trepidant amb què es van explicant totes les incidències i desastres encadenats permeten al lector no sols passar-s'ho bé sinó també somriure a cada pàgina i davant de cada acció. Un treball minuciós, molt ben dissenyat i, com diu Glòria Gorchs en un comentari seu: un llibre intel·ligent que aconsegueix sorprendre'ns. Dues característiques –intel.ligència i sorpresa– que diuen molt a favor dels responsables de l'edició del llibre.

Un dels reculls més trangressor de l'obra de Carles Cano és la col·lecció que va iniciar l'any 1993 i que va arribar a tenir dotze volumets encapçalats tots amb l'expressió "No vull" i que mostraven l'actitud rebel dels nens i nenes davant les diverses situacions de la vida. La col·lecció, publicada per Tàndem edicions, va tenir molt d'èxit i era devorada per lectors ben joves, un mèrit de l'editora, de l'autor i, evidentment, dels il·lustradors Rosa Anna Crespo i Enric Soler.

El tema, doncs, l'oposicionisme infantil, narrat en primera persona pel personatge central, és una constant en tots els volums. Són contes escrits amb molt d'humor i un somriure plàcid davant la sèrie de trifulgues i reaccions que provoca dins la família el seu clar i contundent oposicionisme.

No cal dir que els grans no hi sortim massa ben parats ja que la majoria de les vegades optem per entrar en el joc del nen –que molt sovint és l'única cosa que aquest pretén quan diu un "no"– en lloc d'adoptar una actitud més comprensiva i dialogant. Però són contes divertits que els nens i nenes es llegeixen amb fruició i riuen sovint per sota el nas, encara que ells diguin que "no".

Cano no ha prescindit tampoc de la poesia per ampliar el seu bagatge narratiu i Poemes sense diminutius, il·lustrat per Paco Giménez –tot un luxe, tot sigui dit– és un recull format per 40 poemets repartits en quatre apartats o capítols. El primer apartat es titula "Les estacions" i segueixen "L'escola", "Petit bestiari" i, l'últim, que es titula "De tot un poc".

La característica principal d'aquest poemari, a part dels ingredients que ja són habituals en l'obra de Cano és la complicitat amb el lector jove. Cano no vol versos "amb diminutius" sinó que vol que siguin llegits sense que els lectors s'adonin que estan llegint poesia i, per tant, que sense adonar-se'n es trobin implicats en els diversos i divertits jocs de paraules que l'autor els proposa.

Ho diu Marta Luna en un bon comentari a la revista Faristol: "[…] Més que parlar de poemes lírics, sembla que hauríem de parlar de joc retòric, de joc amb les paraules i les idees, amb les lletres i els conceptes, amb la realitat i la imaginació. Uns poemes a l'abast dels lectors que no necessitaran d'intermediaris per llegir-los, comprendre'ls i fruir-ne."

Edicions Bromera és una de les poques editorials, potser l'única, que en aquests moments publica una col·lecció de llibres de teatre, un gènere que, en un altre comentari en aquest mateix blog, definia com la parenta pobra de la literatura per a joves.

En aquests moments, la col·lecció de teatre infantil de Bromera ja compta amb trenta-set títols. El número trenta és La gallina que pogué regnar. Tant aquest títol com tota la resta no estan pensats només per la seva lectura sinó també per a la seva posada en escena. Són llibres que disposen d'un apartat final de "Propostes d'escenificació" on es donen pautes i consells molt útils perquè la seva dramatització contingui els ingredients habituals d'una obra de teatre ben atractiva.

La gallina que pogué regnar és, com no podia ser d'altra manera, un text d'humor ple d'escenes que volen parodiar alguns dels contes tradicionals. Molt d'enginy, una subtil barreja d'elements de la cultura actual i un llenguatge molt proper als lectors i, sobretot, als actors i actrius permeten que el públic s'ho passi bé i no sols el públic: els primers que s'hi hauran divertit, durant tot el desenvolupament del procés, hauran estat els alumnes que l'hauran preparat i representat.

Per a Carles Cano el teatre –i tota la literatura– ha de servir per això i més. Ho deixa clar en l'última i emotiva escena de l'obra quan un dels protagonistes expressa: "el que importa no és que aquesta història siga veritat o mentida, sinó que haja servit per a gaudir una estona, per a recordar les rondalles, els contes meravellosos, els 'fairy tales' i per a celebrar la vida i esquivar la mort; perquè cada vegada que riem, que gaudim, apostem per la vida i li traiem la llengua a la mort. Que haja servit per a riure i per a recordar que, sense açò, sense la fantasia, sense la literatura, sense el teatre, seríem molt menys persones i la nostra vida seria infinitament més trista. Això és l'important."

Carles Cano ha escrit una quarantena llarga d'obres on el conte és la seva "enorme debilitat". L'escriptor s'ha anat convertint, des de l'any 1983, que va escriure l'excel·lent i divertit Aventures de Potaconill, en un autor de referència de la literatura catalana per a joves. En aquests moments en què celebrem tants aniversaris, serà bo homenatjar també un autor com Carles Cano que enguany celebra els seus primers trenta anys d'escriptor. Moltes felicitats, Carles!

(Josep M. Aloy. "Carles Cano, autor tant divertit com esbojarrat", Blog Mascaró de Proa, 28 de gener de 2013)

* * *

[Sobre Hi havia una vegada un país que…] Quan es viu en un país tan menut que no hi caben les pistes de tennis i la gent s'ha de conformar a jugar al ping-pong, pot semblar lògic que el rei caiga en la temptació de contractar un assessor de megaprojectes per a buscar-hi solucions. I pot passar que l'assessor propose com a solució envair uns altres països. Carles Cano, un dels autors de referència en l'àmbit de la literatura infantil i juvenil, desplega en aquest llibre una història tan simpàtica com intel·ligent.

(Adolf Beltran. "Recomanem… Hi havia una vegada un país…", El País. Quadern [València], 17 de juny de 2010)

* * *

Fa uns anys, en una entrevista que li vaig fer per a la revista CLIJ, ja vaig qualificar Carles Cano com un contacontes imaginatiu. I ho vaig fer en un sentit doble. D'una banda, com a excel·lent narrador oral, tal com hem pogut comprovar tots els qui l'hem escoltat en un acte públic o, encara més, els qui hem tingut la sort de coincidir amb ell en qualsevol encontre privat i gaudir d'alguns acudits que conta magistralment. I, de l'altra, com a autor de literatura infantil caracteritzat per l'escriptura d'unes narracions, amb una trama i una estructura tradicional només en aparença, que es modernitzen amb l'ús d'uns recursos estilístics actuals que arriben, fins i tot, a l'avantguardisme i, sovint, amb la transformació –o transgressió– de la història original amb una imaginació creativa envejable, com, per exemple, amb obres com Llegendes del Sol i la Lluna, La fada pastissera o L'últim dels dracs, entre altres. Potser, per això, s'ha convertit en un dels escriptors valencians de literatura infantil més coneguts fora del nostre estricte àmbit autonòmic.

Es tracta d'una fama que li és del tot merescuda. No debades, Carles Cano s'inicià en el conreu de la narrativa infantil fa molts anys i sent molt jove. Concretament l'any 1983, amb Les aventures de Potaconill. Però també, cal advertir-ho, la seua ha estat una trajectòria ascendent i gens conformista, com ho demostra la constant recerca de temes, d'estils i de recursos usats en els relats que ha escrit, sovint tenint a la ment les il·lustracions que havien de complementar-los. En aquest últim aspecte, cal destacar la simbiosi modèlica que els textos de Carles Cano han fet sempre amb els dibuixos de Paco Giménez, amb qui ha compartit autoria en la majoria dels llibres que ha publicat. I precisament per tot això, potser, no ens ha sorprès el rumb pres per l'autor en dues de les obres últimes que ha publicat: Poemes sense diminutius, a la col·lecció «El Micalet Galàctic» de Bromera, i 40 elefants mariners, premiada amb el XV Concurs de Narrativa Infantil de Meliana 2006 i editada per l'Institut Municipal de Cultura de l'esmentada ciutat.

De fet, les dues són fruit de la culminació lògica d'una obra que s'ha centrat cada vegada més en les possibilitats expressives de la paraula, en el seu aspecte més imaginatiu, en detriment, potser, de la construcció d'una trama narrativa complexa amb un desenllaç final adequadament resolt. Ben mirat, Carles Cano no ha estat mai un narrador d'històries llargues, però, per contra, ha dominat amb enginy i mestria la creació de personatges fantàstics, la descripció d'escenes i la identificació del lector amb el món màgic de la infància. Per tant, era lògic que intentara, més prompte o més tard, d'una banda, el gènere poètic i, de l'altra, el relat curt i la descripció breu de personatges. Tant en un gènere com en l'altre, Carles Cano havia de provar les possibilitats expressives que li oferien els recursos estilístics que, fins aleshores, millor ha emprat i, a jutjar pel resultat, ha aconseguit superar-se'n.

A Poemes sense diminutius, per exemple, trobem un ric repertori de composicions tradicionals, al costat de poemes més innovadors en què el joc verbal i, fins i tot, visual juga un paper primordial. És a dir, de nou integrades dues corrents estètiques que es poden resumir en dues paraules, tradició i modernitat, visibles també temàticament, ja que el llibre s'estructura en quatre parts encapçalades per uns títols bastant descriptius del contingut dels poemes que inclouen –«Del Sol, la Lluna i les estacions», «De l'escola», «Petit bestiari (Amb 2 flors de regal)» i «De tot un poc»–, però que, en el tractament de cada un dels poemes, prenen un enfocament allunyat de la poesia infantil més tradicional. Un tractament dels continguts que es perfecciona i arriba a la millor orfebreria literària en els textos de 40 elefants mariners, una obra de microrelats –dins la tradició d'Augusto Monterroso– que descriuen quaranta tipus diferents d'elefants relacionats amb el mar i que esdevenen una metàfora dels desitjos, les il·lusions i les esperances d'una gran part de la humanitat. Una obra, en definitiva, per a ser llegida a qualsevol edat –amb el regal extraordinari de les il·lustracions magnífiques de 41 il·lustradors coneguts– i que consagra Carles Cano com un autèntic prestidigitador de paraules.

(Josep Antoni Fluixà. "Carles Cano, un prestidigitador de paraules", Caràcters, núm. 41, octubre de 2007, p. 46)