Novel·la Narrativa infantil i juvenil Altres Estudis sobre l'autor/autora Narrativa

Esperança Camps

Esperança Camps (Ciutadella, 1964) és escriptora i, fins al seu tancament, periodista de Canal 9 Televisió.

Als quaranta anys inicia una trajectòria literària que sobresurt per la seva regularitat i reconeixement, amb la novel·la Enllà de la mar (2004), premis Joanot Martorell i Crítica dels Escriptors Valencians. Continua amb Quan la lluna escampa els morts (2005), premi Ciutat d’Alzira de Novel·la, Zero graus (2006; 2010) i Eclipsi (2007), guardonada amb el Premi de Narrativa Vicent Andrés Estellés de Burjassot. Més tard apareixen El cos deshabitat (2009), Premi El Lector de l’Odissea; Col·lecció particular (2012), Naufragi a la neu (2012), premis Blai Bellver de Narrativa de Xàtiva i Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia, Vertigen (2014), escrita conjuntament amb Empar Marco, La Cara B (2015), L’illa sense temps (2016), La draga (2017) i Alfabet de futur (2017).

Ha col·laborat en diversos projectes d’escriptura col·lectiva, amb títols com Subsòl (2010) i Dotze bitlles i un bitllot (2010), entre d’altres. També és autora de Dos o tres rams de locura – Ja T’ho Diré (2004), que analitza la trajectòria del grup menorquí de rock; i del recull de narrativa Vull casar-me amb tu i altres acusacions (2010).

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Nausica Solà per a l’AELC.
Actualització: Josep Miàs.
Fotografies: © Prats i Camps / Arxiu personal de l’autora / Arxiu de l’AELC.

Castellano

Castellano

Esperança Camps (Ciutadella, 1964) es escritora y, hasta su cierre, periodista de Canal 9 Televisió.

A los cuarenta años inicia una trayectoria literaria que destaca por su regularidad y reconocimiento, con la novela Enllà de la mar (2004), premios Joanot Martorell y Crítica dels Escriptors Valencians. Continúa con Quan la lluna escampa els morts (2005), premio Ciutat d’Alzira de Novela, Zero graus (2006; 2010) y Eclipsi (2007), galardonada con el Premio de Narrativa Vicent Andrés Estellés de Burjassot. Más tarde aparecen El cos deshabitat (2009), Premio El Lector de l’Odissea; Col·lecció particular (2012), Naufragi a la neu (2012), premios Blai Bellver de Narrativa de Xàtiva y Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia y Vertigen (2014), escrita conjuntamente con Empar Marco.

Ha colaborado en diversos proyectos de escritura colectiva, con títulos como Subsòl (2010) y Dotze bitlles i un bitllot (2010), entre otros. También es autora de Dos o tres rams de locura – Ja T’ho Diré (2004), que analiza la trayectoria del grupo menorquín de rock; y de la recopilación de narrativa Vull casar-me amb tu i altres acusacions (2010).

Es socia de la Asociación de Escritores en Lengua Catalana.

Página elaborada por Nausica Solà para AELC.
Actualización: Josep Miàs.
Fotografías: © Prats i Camps / Archivo personal de la autora / Archivo de la AELC.

English

English Esperança Camps

Esperança Camps (Ciutadella, 1964) is a writer and, until it’s lockout, journalist at the Valencian Canal 9 Television.

At the age of forty she embarked on a literary career, which is notable for its constancy and public recognition. Her first published work was Enllà de la mar (Beyond the Sea, 2004), which was awarded the Joanot Martorell Prize and the Critics’ Prize for Valencian Writers. This was followed by Quan la lluna escampa els morts (When the Moon Scatters the Dead, 2005), winner of the City of Alzira Prize for the Novel; Zero graus (Zero Degrees, 2006; 2010); Eclipsi (Eclipse, 2007), which received the Vicent Andrés Estellés Prize for the Novel; El cos deshabitat (The Uninhabited Body, 2009), winner of the Odissea Readers’ Prize; Col·lecció particular (Private Collection, 2012); Naufragi a la neu (Shipwreck in the Snow, 2012), which received the Blai Bellver Prize from Xàtiva and tha Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Prize, and Vertigen (Vertigo, 2014) co-written with Empar Marco.

She has also co-authored such works as Subsòl (Subsoil, 2010) and Dotze bitlles i un bitllot (Twelve Skittles and the Big One, 2010), inter alia. Furthermore, she wrote Dos o tres rams de locura – Ja T’ho Diré (Two or Three Bunches of Madness – Ja T’ho Diré, 2004), which analyses the career of the Menorcan rock group «Ja T’ho Diré» as well as the short story collection Vull casar-me amb tu i altres acusacions (I Want to Marry You and Other Accusations, 2010).

She is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

Web page by Nausica Solà for AELC.
Update by Josep Miàs.
Photographs: © Prats i Camps / Author’s personal files / AELC files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Esperança Camps i Barber neix a Ciutadella de Menorca el 21 d’agost de 1964. Com ella recorda: «En aquells anys, l’illa encara no havia començat a rebre l’embat del turisme massiu. Els carrers i carrerons, les festes de Sant Joan, els estius inacabables i salats, la Lambretta i el 600 del pare, el port de Ciutadella, on els seus avis tenien una casa, i les platges blanques» són l’escenari de la seva infantesa.

Va a l’escola de les monges, on aprèn a llegir i a escriure en català. A setè de primària, mossèn Llorenç Olives els descobreix a l’assignatura «Història de Menorca», que en realitat la nostra llengua és alguna cosa més que un «dialecte», com els havien contat des de petits. Aquell curs descobreix les figures de Francesc de Borja Moll, que era de Ciutadella, com ella, del mallorquí Ramon Llull, i Pau Faner i Joan F. López Casasnovas, que ja escriuen i publiquen en català.

Aquesta època també és la del descobriment de la ràdio com un mitjà de comunicació que l’encisa. Als onze o dotze anys decideix que vol ser periodista i treballar a la ràdio.

L’adolescència a Ciutadella coincideix amb la transició democràtica a Espanya. Amb admiració observa l’efervescència política que es viu a l’illa. L’aparició dels partits, les reivindicacions de normalització lingüística, les primeres manifestacions conservacionistes i en contra de l’especulació bèstia del territori. Per l’Esperança Camps són uns anys molt fèrtils a Menorca, amb el sorgiment de grups de teatre, cantautors i poetes conscienciats amb la defensa de la terra, i interessats en la recuperació del patrimoni històric i cultural de l’illa. Són anys fonamentals per al descobriment de la lectura com a plaer inesgotable, com una finestra oberta més enllà dels pocs metres quadrats de l’illa. Carme Riera, Ponç Pons, Mercè Rodoreda, García Márquez, Rulfo, Pedrolo, i tot el que cau a les seues mans o li recomanen els professors…

Entre 1983 i 1988 estudia periodisme a la facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. El mes de gener de 1985 es compleix per fi el seu somni de la ràdio. Comença a treballar a l’emissora Ràdio Sant Cugat, i la primera feina que li encarreguen, en el mateix moment d’aterrar-hi és entrevistar Baltasar Porcel que aquella nit presentava un llibre.

Compatibilitza tota mena de feines a la ràdio amb els estudis, i els estius, quan torna a Ciutadella, treballa a Ràdio Popular de Menorca, que durant molts anys va ser l’única emissora que emetia des de l’illa. Era una feina divertida per a l’estiu, ja que es tractava de punxar música durant set o vuit hores diàries, fer entrar telefonades i entretenir els oients.

L’any 1989 es trasllada a viure a València perquè quan comencen les emissions de la televisió i la ràdio autonòmiques valencianes, aprova les oposicions per a treballar com a redactora a Canal 9 ràdio. I el 1995 aprova unes altres oposicions per a ser redactora a Canal 9 televisió.

Esperança Camps es declara més lectora que escriptora, i potser per això ha començat a escriure novel·la en la maduresa. Algú va dir que som allò que llegim. Ella ho subscriu completament. El 2003 guanya el Premi Joanot Martorell de Narrativa per la primera novel·la, Enllà de la mar (2004), que més tard també és guardonada amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. El 2004 publica Dos o tres rams de locura – Ja T’ho Diré, on analitza la trajectòria del grup menorquí de rock, i rep el Premi Ciutat d’Alzira de Novel·la per Quan la lluna escampa els morts, publicada l’any següent. Ha declarat que les dues novel·les les va escriure ben bé per accident, perquè es va trobar amb uns personatges que la van obligar a contar les seues vides. Diu que escriu per plaer, per passar-s’ho bé, i que s’atura quan veu que comença a patir. Des de llavors la trajectòria novel·lística d’Esperança Camps segueix amb una regularitat i un èxit extraordinaris.

A Zero graus explora el llenguatge literari a través de les diferents variants dialectals del català, el 2006 en la variant valenciana i el 2010 reescrita en la varietat menorquina. Encara el 2006 rep el Premi de Narrativa Vicent Andrés Estellés de Burjassot per la novel·la Eclipsi (2007), i dos anys després el Premi El Lector de l’Odissea per El cos deshabitat (2009). L’any 2010 publica, a Palma, un recull de narrativa i prosa poètica sota el títol de Vull casar-me amb tu i altres acusacions. Segueix amb la novel·la breu Col·lecció particular, que apareix el 2012, i a finals del mateix any publica Naufragi en la neu, premiada amb el Premi Blai Bellver de Narrativa de Xàtiva, i amb el Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia de creació literària, el 2014. També el 2014 publica la novel·la Vertigen, escrita conjuntament amb Empar Marco, al segell de nova creació Sembra Llibres.

Esperança Camps ha col·laborat en diversos projectes d’escriptura col·lectiva, amb títols com Subsòl (2010), amb el pseudònim Unai Siset, darrere el qual hi ha un col·lectiu d’escriptors del País Valencià nascut el 2009; o Dotze bitlles i un bitllot (2010), fruit de la Trobada d’Escriptors als Pirineus de l’any 2009, entre d’altres.

El 2015 és nomenada Consellera de Participació, Transparència i Cultura del Govern de les Illes Balears, càrrec que ocupa fins a l’abril de 2016.

Esperança Camps de petita, 1965.
Esperança Camps de petita, 1965.
A Cala Galdana, Menorca, 1969.
A Cala Galdana, Menorca, 1969.
Vora el mar al nord de Menorca, novembre 2004.
Vora el mar al nord de Menorca, novembre 2004.
Entrevista a Ribera Televisió, març 2005.
Entrevista a Ribera Televisió, març 2005.
Amb els altres guardonats als XV Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, Castelló de la Plana, 3 de juny 2005.
Amb els altres guardonats als XV Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, Castelló de la Plana, 3 de juny 2005.

Premis

  • Joanot Martorell de Narrativa (2003): Enllà de la mar.
  • Ciutat d’Alzira de Novel·la (2004): Quan la lluna escampa els morts.
  • Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians de Narrativa (2005): Enllà de la mar.
  • Premi de Narrativa Vicent Andrés Estellés de Burjassot (2006): Eclipsi.
  • Premi El Lector de l’Odissea (2008): El cos deshabitat.
  • Premi Blai Bellver de Narrativa de Xàtiva (2011): Naufragi a la neu.
  • Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia de creació literària (2014): Naufragi a la neu.

    • Lliurament dels Premis Ciutat d'Alzira 2004.
    Lliurament dels Premis Ciutat d'Alzira 2004.

    Quan la lluna escampa els morts.

    La lluna és testimoni d’un tràgic accident de trànsit. Un osset de peluix blau estripat sobre l’asfalt acompanya les quatre víctimes mortals enmig d’un paisatge desolador. Mentrestant, en un dels barris més marginals de València, assistim a la desfilada d’unes altres víctimes, perdedors amb un destí comú sense eixida en un escenari que podria ser qualsevol dels forats que amaguen les grans ciutats. I, com molts, el Carlos i la Vanessa somien escapar del barri, dels problemes, dels orígens. És el mateix que diuen tots, però ells estan decidits a aconseguir-ho.

    Coberta del llibre Quan la lluna escampa els morts.
    Coberta del llibre Quan la lluna escampa els morts.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    El cos deshabitat comença amb una obertura que recorda Em dic vermell d’Orhan Pamuk. Acaba de faltar en un accident el narrador i des de la mort inicia el seu relat. És un bon colp d’efecte que Esperança Camps sap aprofitar i fer créixer. Ja tenim un jugador. A continuació, ens presenta l’altre, la dona, trasbalsada, que seguirem en les reaccions posteriors a la tragèdia: la vetla, el soterrament i la soledat i els pes de la casa deserta. Tots dos repassen la pel·lícula de la seua vida. La novel·la s’encadena com una combat a dues veus que escenifiquen les discòrdies, el desamor, que defineixen la seua relació, però malgrat això aconsegueixen una certa manera de conviure –és un dir– sense ferir-se –també és un dir. Una comèdia de grans efectes teatrals, que permet a cadascú fer la seua. Si més no, és això el que pensen. Són com el cel i la terra: ell, escriptor, exprogre i descurat, viu obsedit pel món de paraules i arrossega un amor de joventut no correspost. Ella, per contra, fuig dels compromisos i de furgar massa en les preguntes serioses, i la fascinen les convencions socials, el glamour, la sensació vital de les formes. Tot i la voluntat, no poden escapar del ressentiment i dels retrets. La seua relació deixa al descobert tot un seguit de pors i d’impotències que fan que els dos es troben relativament còmodes en el coixí de la impostura.

    Una altra esfera temàtica és la literatura, la dèria i el goig per escriure, que té com a contrapartida la desesperació dels moments de sequera. No hi falten els dubtes i la interrogació sobre el sentit de tot plegat, ja que plana sobre el novel·lista la pregunta indefugible de si la seua obra no deu ser una mentida immensa, perquè moltes de les vivències i de les intensitats que ha fabricat no tradueixen una experiència viscuda, sinó buits i desitjos no acomplerts. L’eix clau és la mort, ja que és l’estat –o el no-estat– des d’on parla el narrador: ens descriu les sensacions físiques i anímiques, els contactes amb la mort al llarg de la vida, com s’imaginava que seria el col·lapse definitiu i la realitat última, que res no té a veure amb la prevista. El fet de ser sense ser el fa agosarat i li permet dir les coses de manera directa; gaudeix, ara, de ser cruel amb ell i amb els altres. Gran part de la credibilitat de la novel·la és fer viable la veu des de la mort, i l’autora se’n surt bé, ja que l’estira i la manipula amb convicció i desimboltura. […]

    En l’obra d’Esperança Camps veiem una progressió fantàstica i comprovem que es troba a gust en la pell i en la ment d’un personatge. En aquesta novel·la s’encara amb situacions de complexitat extraordinària. Alguns lectors potser dubtaran de l’ús que hi fa d’una qüestió tan difícil com és el nazisme, que només toca per damunt. Afortunadament El cos deshabitat aposta també per altres eixides que ajuden a mantenir la trama. El més valuós del llibre és, sens dubte, una prosa que té molla i un estil amb nervi, capaços de donar prou consistència als personatges. L’autora és eficaç a l’hora de pautar la història, de dominar la tensió, ja que la puja, l’atura, la reprén i la carrega de graus segons convé al dramatisme de la història. En definitiva, El cos deshabitat és una novel·la que juga molt bé a contar una història que roda amb naturalitat amb l’objectiu d’aconseguir els seus fins.

    (Francesc Calafat. «Ser sense ser», El País. Quadern [València], 5 de març de 2009, p. 2)
     

    * * *
     

    «La vida pot esdevenir ben dramàtica, però hom pot arribar a contar-la sense dramatisme. Així ens ho ha explicat Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964) amb la seua opera prima Enllà de la mar. Un relat colpidor que, amb un to directe i realista —en tercera persona o amb monòlegs— destria en la «ment sàvia» d’una dona lluitadora «quins records ha de projectar en cada moment». Per sobreviure a les ruptures i a una malaltia, per il·lusionar-se i per entreveure el futur, na Clara es trasllada constantment a la infantesa, en un relat cromàtic i gens lineal. […]

    Aquesta riquesa de vida, de gents i de parles que conflueixen en la història: Menorca, Barcelona i València —no només la ciutat burgesa de l’Eixample, sinó també l’expressió del Cabanyal en boca de na Luisa, dona de fer feines i contrapunt vital de na Clara— es fon en una barreja intel·ligent i reeixida. Una diversitat de registres lingüístics que Esperança Camps, lectora voraç, contrasta amb harmonia, alhora que deixa sortir a la superfície una veu poètica prometedora, amagada darrere la prosa. Una veu que admira i hi reconeix els mestres: Ponç Pons, Martí i Pol o Gil de Biedma (…), els versos dels quals apareixen intercalats amb els pensaments de na Clara, com una font de vida i de salvació.»

    (Lourdes Toledo. «El paradís perdut», Lletres Valencianes, núm. 12, 2004, p. 31)

    Presentació del llibre <i>Enllà de la mar</i> a la Casa Joan Fuster, Sueca, abril del 2004.
    Presentació del llibre Enllà de la mar a la Casa Joan Fuster, Sueca, abril del 2004.

    Entrevistes

    —Les referències a la poesia hi són constants: versos de Gil de Biedma, de Ponç Pons, de Martí i Pol…són un recurs per a endolcir la narració?
    —La poesia, i també la música, és un dels refugis que troba na Clara quan està en crisi. Totes les poesies que cite i els poetes que mencione m’agraden i m’ajuden a sostindre la història. No tenia intenció de donar-li aqueix to poètic que alguns lectors hi descobreixen. Només em vaig proposar l’exercici físic d’escriure. Tornar a aprendre a usar les subordinades, els adjectius, els dos punts, els punts i comes, que en periodisme televisió no s’usen i acabes tenint por d’atrofiar-te.

    —Creu que la seua condició d’illenca, com la de Carme Riera, determina un cert estil de personatges?
    —La condició d’illencs marca molt. Potser sí que hi ha un cert aire en els personatges dels escriptors de les illes que els fa assemblar-se, però no sabria qualificar-los. Tal vegada com d’arrelats estan a la terra, com projecten la seua soledat, o es decanten més cap a la introspecció. Però per a mi no és el mateix ser de Mallorca que de Menorca o de Formentera. A Menorca no hi ha molt a mirar: la mar i tu. Els personatges de Riera en Cap al Cel Obert són molt d’illa, i també els de la mallorquina Antònia Vicens, sobre tot en 39 graus a l’ombra. Però fixa’t que Pau Faner, de Ciutadella, els anys vuitanta feia novel·les del tipus realisme màgic, i tot era una explosió de color i de llum.

    —Com s’expliquen les varietats dialectals que es reflecteixen en la novel·la? Pel fet de ser l’autora menorquina, estudiant a Barcelona i resident a València?
    —Em semblava que si un personatge era de Barcelona havia de parlar barceloní i si era de València, valencià. I na Clara no podia expressar-se, rumiar els seus sentiments, d’una altra manera que no fóra en menorquí. Per a mi els personatges són persones, me’ls crec molt, i no els veia parlant amb una varietat del català diferent a la seua. La Luisa, per exemple, és un personatge del Cabanyal fet de moltes dones valencianes. Jo no en conec cap de dona menorquina amb les seues característiques, oberta, extravertida, amb un pragmatisme molt d’ací. D’altra banda, a mi no em costa fer aquest canvi de registre perquè l’use en la vida quotidiana. Amb els meus pares i familiars de Menorca no parle igual que amb el meu company que és de Carcaixent.

    —És una manera d’enriquir la llengua?
    —Algun lector m’ha dit que sí, però la meua intenció no era enriquir. També hi ha el perill de fer una cosa massa costumista. En aquest aspecte m’he mirat en l’espill de Carme Riera, perquè ella ho aconsegueix perfectament, això de sumar les formes dialectals. Ella és realment valenta, conjuga tots els verbs en balear escriga el que escriga.

    —Es diu que el primer llibre és el més autobiogràfic.
    —Supose que no és el mateix un primer llibre als 20 anys d’edat que a prop dels 40. A Clara Llabrés li he regalat els meus escenaris, el color de l’aigua de les platges menorquines, la Facultat de Periodisme i el carrer de Rocafort de Barcelona, on jo vaig estudiar i on vaig viure. També li he regalat els records de la meua infantesa, que va ser bastant més feliç que la seua. Però res més, la resta és ficció.

    —Escenaris urbans i problemes actuals. En això coincideixen una gran part de les novel·les que s’estrenen aquesta primavera.
    —Hi ha hagut massa novel·la històrica. Si ara no escrivim de les ciutats i del nostre temps, d’ací a vint-i-cinc anys, què llegirà la gent de com era la ciutat i la societat del començament del segle XXI? Què se n’haurà de dir, que encara s’escrivia de dos segles enrere?

    (Empar Marco. Fragment de l’entrevista «Si ara no escrivim del nostre temps, què llegiran d’ací a 25 anys de com era la societat?», El País. Quadern, 22 d’abril de 2004)