«Un dels seus millors poemes seria "A Catalunya", que sortí el 1879 a l'almanac d'El Isleño i que tornà a publicar el 1880 a la revista literària del republicà El Comercio. És d'un patriotisme plenament renaixentista, ja que no hi manquen els referents històrics, per poder encoratjar Catalunya a demanar l'autonomia: "Los teus drets sagrats demana". Els altres trets identitaris catalans que esmenta són: Montserrat, santa Eulàlia, el paisatge, els llorers literaris, la prosperitat fabril, el ferrocarril i, sobretot, com remarca, la cristiandat. Crida l'atenció com cita dues vegades el tarannà liberal que caracteritza els catalans, al qual no han de renunciar. Aquesta caracterització política, junt amb el cant a la industrialització, explicaria la reedició del poema per la revista republicana d'El Comercio. Aquells versos que canten les xemeneies, els camins de ferro i el progrés català, allunyats del ruralisme idealitzat, ens recordarien els de renaixentistes mallorquins coetanis com "La jove Catalunya" de Josep Tarongí i "La Roqueta" de Mateu Obrador.» 

(Magdalena Alomar i Isabel Peñarrubia: De mi no en fan cas. Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2010, p. 61)

«Un altre grup de poesia —significativament l’únic publicat a les antologies esmentades [antologia de Manuel Sanchis Guarner Els poetes romàntics a Mallorca, 1950 i antologia de Jeroni Rosselló: Poetes balears. Segle XIX. Palma, 1873]— és el que recull els sentiments maternals de Margalida. D’entre aquests cal remarcar "Lo so", "Ja no som mare mesquina!" i "Veu de mare", poemes en què la poeta allibera les temences per la mort dels fills petits. Aquest era un fet habitual, donada l’altíssima mortalitat infantil. A través d’aquestes poesies podem capir com Margalida, que perdé alguns dels seus fills d’uè, té por de tenir un fill únic. Però quan ja té la segona filla és tan feliç que defuig de la síndrome de l’hereu mascle, que imposava a les mares l’entorn social patriarcal.»

(Magdalena Alomar i Isabel Peñarrubia: De mi no en fan cas. Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2010, p. 63)

* * *

«La temàtica de Margalida Caimari és més bé reduïda: el fervor religiós, el sentiment de la maternitat relacionat amb la idealització de la infància i el tema diguem-ne patriòtic. El tema amorós és tocat molt poc, i sempre relacionat amb la família i l'enyorança del marit absent. També va fer poemes de circumstàncies per a amigues o infants, publicats a El Isleño. [...]

A part de nombrosos elements afectius, com els diminutius, les interrogacions i les exclamacions, en els poemes de Margalida Caimari abunden les descripcions i els diàlegs. Una forma estròfica típica és el romanç de set o vuit síl·labes i també l'alternança de versos llargs i curts. Hi són freqüents les rimes assonants o fàcils i també les falses rimes. 

La valoració de la seva obra ha anat des dels bons desitjos a Poetas Baleares, passant per la valoració de l'Arxiduc com un dels poetes més exquisits, destacant-ne la intimitat de les seves produccions líriques, fins a la de Sanchis Guarner, que parla de la seva producció com senzills poemets d'un sentimentalisme ingenu i amable.»

(Catalina Bonnín: Poetes mallorquines del segle XIX. Col·laboració femenina a la Renaixença. Palma: Edicions Can Sifre, 2006, p. 22)