Lectors
Una obra per al públic adult, bàsicament. Obligat per als addictes al cafè, però també per als amants dels relats viatgers i de l’exotisme. El fons històric no té gaire pes en la novel·la, tot i que marca els decorats que ambienten la narració.
Argument
Un tal Fèlix Dufoy viatja a set racons del món, a la recerca del millor cafè. En realitat, el protagonista busca la seva pròpia identitat. Uns fets misteriosos han sacsejat la seva infantesa, i partir d’aleshores prova de reconciliar-se amb la seva personalitat. El viatge el porta al Londres purità, l’Istanbul dels harems, l’Aràbia feliç, l’Abissínia en convulsió, la Negreria profunda, el París de Voltaire i el Pernambuco colonial. Són set paisatges, però també set històries, set aromes literaris i set indrets llegendaris de la història del cafè.
Tenim alhora un viatge iniciàtic, un culte temàtic i un passeig per les civilitzacions del món. L’obra no reivindica el mestissatge cultural, sinó tot el contrari: reclama la singularitat, les belleses estranyes que converteixen el món en un lloc plural i divers, o sigui ple d’aromes. Les set fragàncies principals serien les que, segons els autors d’època, es condensaven en el cafè, i que a Les Set Aromes del Món són aprofitades per evocar cada un dels escenaris principals: el vinagre a Londres, la menta a Istanbul, la flor a Aràbia, el mesc a Abissínia, l’èter a Negreria, la fetor a París i la càmfora a Pernambuco.
Al final, els set teatres de la novel·la porten a un desenllaç inesperat, que relliga l’acció i els set escenaris, tot resolent els misteris de Fèlix Dufoy.
Personatges
Fèlix Dufoy és el protagonista del relat, i actua com a fil conductor essencial -acompanyat tothora per un protagonista passiu- que és la beguda del cafè. Però aquest personatge fictici no fa de narrador, i mai no parla en primera persona: és descrit per set relators diferents, als set indrets que trepitja. La seva personalitat, doncs, ens apareix canviant i enigmàtica. A cada lloc és batejat de nou (Felis Effendi, Al-Filis, Feli Dafo…), segons les preferències dels seus retratistes, i és només al final d’un joc d’quívocs i confusions, sovint desorientant, que acabem descobrint les grans veritats del personatge.
A cada capítol, els secundaris apareixen i pràcticament desapareixen de la novel·la. Malgrat tot, adquireixen una rellevància fonamental dins del capítol corresponent. Les seves veus descriuen, en primera persona, una part del periple de Fèlix Dufoy, i ho fan amb una cadència, una musicalitat i un estil ben peculiars. Ells són els responsables de les set aromes literàries, tot acolorint el text. Per exemple, la prosa torturada del predicador protestant marca el capítol de Londres; el mercader d’Aràbia usa una recitació que recorda els càntics sufís i la poesia tradicional del Iemen; el pastor ofricà conta una rondalla amb maneres dels pobles Gamo o d’altres cultures orals; l’episodi de París evoca la ironia i l’enginy racionalista del segle de les llums, etc…
Aquesta simfonia de veus singulars conformen una narració d’estils molt diversos, i aporten al llibre una arquitectura literària ben original. Però la recerca, carregada de contenció -el protagonista no vol tastar el cafè-, és el motor del relat, tot forçant-nos a reflexionar sobre els plaers i els anhels humans, que s’allarguen a la inhibició i que moren en la consumació. Les Set Aromes del Món, més que la crònica d’una troballa, és l’elogi d’un llarg camí. Al final, l’epopeia de Fèlix Dufoy i del seu cafè ens haurà arribat a través de set filtres diferents, fins i tot contradictoris, tot oferint-nos una visió plícroma del món de l’època.
Ambientació
Els escenaris de la novel·la són per tant fragmentaris. Però hi ha tres elements comuns, dos dels quals han estat esmentats més amunt: la història del protagonista i les històries del cafè. A més, podem dir que els ambients comparteixen una mateixa època, la que va de finals del segle XVII fins a finals del XVIII. En el teatre europeu, el marc temporal és determinant, ja que cobreix la fase convulsa que va des de la revolució puritana a Anglaterra fins a la Revolució francesa. Ara bé, en latituds més allunyades, rerefons històric és més ambigu, fins que en algun cas, com ara en la rondalla situada a l’Àfrica profunda, resulta gairebé irrellevant. Els decorats de París i Londres ens transporten a un moment històric precís, però l’aire de narrativa històrica va perdent força a mesura que el relat s’allunya d’Europa i, lògicament, perd referents bàsics per al lector corrent.
El pròleg i l’epíleg operen com a aperitiu i postres del gruix de la novel·la, d’entrada per anticipar l’argument, i ja al final per arrodonir-lo. El cos del llibre, dividit en set capítols, és ordenat en funció de la recerca del protagonista. En el clima opressiu i sectari del Londres purità, el jove Fèlix descobreix el cafè, present en l’enrenou d’una gran ciutat plena de temptacions i negocis. Alhora, el protagonista se’ns descobreix com una persona castigada dels rigors del pare i per un misteriós trauma d’infantesa. A Istanbul, la sensualitat de l’Era de les Tulipes ressalta la sexualitat ambígua de Fèlix, i també l’atracció gairebé eròtica del beuratge.
El pas de l’Aràbia Feliç ens remet al misticisme musulmà que, als paratges idíl·lics de la muntanya iemenita, fa des cafè gairebé una religió: però aquesta no serà pas l’opció del protagonista, massa castigat pel fanatisme del pare. La terra alta d’Abissínia, on Fèlix pensa trobar el cafè més autèntic, es revela com un niu de conspiració, sang, guerra i farsa teològica. La figura de la reina mare etíop ens remet a la mare de Fèlix, vital per al desenllaç; però l’arbust del cafè en estat pur ha de ser buscat en les profunditats de l’Àfrica negra. És allà on, en un entorn naturalista i en aparença innocent, encara que carregat de saviesa antiga, la planta ambicionada apareix en la seva condició silvestre.
La recerca de la planta ha completat un cicle, però Fèlix Dufoy no n’ha fet res, i el cert és que li manca reconciliar-se amb ell mateix. Ho fa en l’episodi de París, envoltat pels il·lustrats i les tertúlies dels cafès francesos: i també al Pernambuco colonial, on comencen a instal·lar-se les primeres plantacions a gran escala. Allà, amb l’ajuda d’una fabulosa amiga, s’uneixen l’amor, la troballa i la pau personal. Es desencadena el relat, amb la revelació de les intrigues que ens havien acompanyat al llarg de tot el llibre, i de sobte la història del personatge principal adquireix un significat ben definit.
Suggeriments didàctics>/b>
Els capítols retraten, amb grans contrastos, la progressió del protagonista. Es poden discutir les virtuts i mancances d’aquesta estructura: fa més creïble la figura retratada? Dificulta el seguiment del fil conductor? Quina és la intenció de l’autor darrere aquesta aporta literària, i com resulta?
Podria prendre’s un sol dels personatges i treballar-lo, sobretot d’entre els secundaris. La seva aparença i el seu caràcter vénen molt determinats per l’acció, pels seus orígens i sobretot pel seu propi discurs. La manera de parlar del pare (Justin Defoy), de l’odalisca Hannah l’Hebrea, de Mustafà al-Baqar, etc., ens transporten a universos de sensacions ben singulars. Quines particularitats de llenguatges tenen? A quines realitats literàries, culturals, històriques ens remeten?
Fèlix no parla mai en primera personal, però sí que ho fan els secundaris a cada capítol. Quina força té el relat en primera persona? Per què escull l’autor aquesta opció? Com canviaria la novel·la si el narrador fos el mateix protagonista? Quines possibilitats obriria i quines en tancaria?
Al volum hi ha un mapa que descriu els viatges de Fèlix Dufoy. Es poden resseguir els seus passos i la diversitat de móns per on recala, tot estudiant a fons algun dels escenaris, o diversos d’ells, en l’època descrita o fins i tot en l’actualitat.
L’obra es pot abordar com una simple novel·la d’aventures; com un retrat psicològic; com un quadre d’època; com un compendi de pòlèmiques mèdiques, com un recull sobre el cafè, com una crònica de viatges… Es poden detectar aquests diferents nivells, que seguramen apel·len a lectors diferents, i veure com s’entrellacen. O se’n pot triar un de sol i tractar-lo a fons.
Les Set Aromes del Món és també, en gran mesura, una narració de fons ètic. Els valors i els referents religiosos hi tenen un pes notable. Hi ha personatges cristians, animistes, jueus i musulmans, i tots pateixen la seva tragèdia. El capítol final (Pernambuco) és un cant a uns valors determinats. Podem dir que és una obra moralista? Defensa alguna ètica particular?
Podeu accedir a les crítiques i articles apareguts arran de la publicacio de Les Set Aromes del Món. Manifesteu acords, desacords i comentaris al respecte. Penseu que el paper dels especialistes reflecteix bé la vostra opinió o judici del llibre?
El personatge central ens apareix des del principi investit d’una psicologia complexa. La seva actitud ètica i religiosa, en bona part expressada en relació amb el cafè, és ben curiosa. El seu perfil sexual és ambigu. Com ha presentat l’autor aquests trets del personatge, i com els ha resolt? Fins a quin punt ha aconseguit confonfre el lector, crear complicitats i resoldre els enigmes del protagonista?
_0.webp)
