Lectors
La factura amable i planera d’aquesta novel.la la fa apta per a tots els públics. De fet, la millor acollida l’ha tingut entre els lectors més joves, a partir dels 15 anys, i entre la gent gran que sent una inclinació especial per Macià i la seva època. És també adequada per a estimular, a través del retrat humà i literari, l’interès per la política o la història recent de Catalunya.
Argument
El relat parteix d’una ficció alhora arriscada i ambiciosa: unes confessions que suposadament escriu Francesc Macià, el que va ser primer President de la Generalitat republicana, quan es troba a les portes de la mort. La narració és en primera persona, i l’home s’adreça a un personatge misteriós del seu passat, que li serveix d’alter ego, i que en realitat ocupa l’espai del lector com a receptor de la seva pretesa autobiografia. El to és intimista i moral, molt poc ideològic: té la virtut d’allunyar-se radicalment del pamflet polític i, a través de l’esgotament humà del protagonista, apropar-se al que seria la crònica o el judici sentimental d’una vida llegendària.
Dues incògnites mantenen viva la tensió narrativa: per una banda, la identitat de l’interlocutor de Macià, que no es revela fins a mig llibre. I la presència ominosa d’un fet traumàtic, que determina en bona part les accions del protagonista —un infortuni que ell anomena el «mal bitxo», i que no es desvetllarà fins al final. L’estructura de l’obra s’organitza en uns capítols que cobreixen diferents vessants del caràcter de Macià, tot coincidint amb etapes de la seva vida: la innocència, el benestar, la integritat, la impaciència, la fidelitat, el poder… La reflexió hi apareix profunda i cansada, amb l’escepticisme que donen els anys, i amb la reducció de somnis, ambicions i trifulgues a les qualitats humanes essencials.
Com es pot observar, res més lluny de la crònica política o del manual biogràfic. Al capdavall, el període que ocupa més pes narratiu és el del Macià jove i madur, anterior a la vida pública coneguda. És abans dels seixanta anys, lògicament, que l’home forja la seva enigmàtica personalitat, i és allà on la novel.la va a buscar i a reinventar els grans misteris d’una ànima. Això no estalvia els fets trepidants del moment, i alguns quadres històrics memorables: des d’exilis, viatges a la Unió Soviètica i a les Amèriques, fins a la breu eufòria de la República Catalana, passant pel complot de Prats de Molló i resultats electorals inesperats. Però l’èpica històrica ocupa un espai secundari, sotmès al debat psicològic intern del personatge.
Personatges
L’Avi és molt, doncs, una obra d’un sol personatge. L’estil autobiogràfic fa que el tarannà de Macià destaqui per damunt de totes les altres figures que van desfilant al llarg del relat. La fórmula del retrat, tant el més privatiu del narrador com el dels familiars i coneguts ressenyats, obliga a prescindir gairebé del tot de personatges ficticis. L’enginy creatiu, en aquest sentit, no va adreçat a la fabricació de psicologies noves, sinó ben bé a retratar: a dibuixar, amb traços impressionistes, sovint amb caricatures, la gent d’una època.
Macià és un home que, ja al seu temps, va aixecar polèmiques. Va ser acusat de simple, maniqueu, populista, escàs de llums i lacrimogen. Per a d’altres, era un monument a l’heroisme, un mite encarnat i impol.lut. Totes dues visions porten, al capdavall, a imatges planes i marmòries. Una recerca més perspicaç, i també més imparcial, ens mostra una personalitat complicada, plena de contradiccions i de clarobscurs. És el militar passat a insurgent; és l’home domèstic convertit en aventurer; és el polític menys convencional del moment; és seny i rauxa, és alhora un cavaller del XIX i un líder carismàtic del XX.
És aquesta percepció més profunda la que té interès literari. Per descomptat, l’home no era ni un geni de l’intel.lecte ni un ximple, no era ni un heroi de granit ni un ancià ploraner. Probablement tenia alguna cosa de tot plegat, més un munt d’incògnites psicològiques que només la ficció pot completar. L’exercici de penetrar en el seu interior, i recrear unes confessions imaginàries, és un esforç de transfiguració més ambiciós, segons com, que l’habitual fabricació de personatges ficticis.
Al voltant de Macià, hi ha un primer cor de figures que corresponen al seu petit cercle íntim: l’Eugènia Lamarca, aquella Geni fidel i sòlida que, com a esposa, compensa les seves inseguretats; els fills, que desperten la seva abnegació però també alguna angoixa forta; referents de la infantesa a Vilanova i la Geltrú, sempre de tall tradicional; i amics de l’ànima un pèl llunàtics, com el sogre Agapito, Humbert Torres l’espiritista, o Ventura Gassol l’enamoradís. Una segona constel.lació inclou els coneguts circumstancials, que van canviant i que són en general ben coneguts: Lerroux, Polavieja, Cambó, Pla, Seguí, Companys, Nin, Rovira i Virgili, Cardona, Azaña, Tarradellas… Una autèntica galeria de personalitats de l’època. Aquí el mèrit no és tant la col.lecció com la suposada opinió de Macià, sorprenent i un tant caricaturesca, composada a partir de documents, testimonis i la reconstrucció intuitiva de l’autor.
Ambientació
Aquesta és una novel.la de temps i horitzons oberts, en contra del que pugui semblar. La vida de Macià (1859-1933) permet recórrer el temps que hi ha entre l’Espanya d’Isabel II i la de Franco, com qui diu, i hi ha complicitats de l’autor que projecten les seves observacions a l’actualitat. Per exemple, Macià vaticina que Tarradellas arribarà lluny per ambicions abans que per conviccions: o que Companys serà un gran servidor de Catalunya tot acompanyant-la a la ruïna. Són picades d’ullet entre autor i lector, que atorguen al protagonista una improbable virtut oracular.
Quant als paisatges, l’obra va obrint progressivament espais. La primera meitat apel.la als paisatges casolans: la Vilanova dels indianos, les Borges Blanques de l’oli, les casernes on destinaven el Macià oficial, la finca pairal de Vallmanya i l’entorn de Lleida. De sobte, el protagonista fa un gir vital, ja de gran, i l’aventurer i rodamón ens porta al Madrid dels partits dinàstics, a les trinxeres de la primera guerra mundial, a la flamant República portuguesa, a l’exili europeu, al Moscou soviètic i a un trepidant periple per terres americanes —Buenos Aires, l’Havana, Nova York… Fins que Macià torna a casa i, de manera fulgurant, es fa amb el lideratge de la Catalunya republicana. L’home sembla rejovenir a mesura que passen els anys, i les postals de la seva vida prenen velocitat fins arribar a l’esclat final. No li manca romanticisme, perquè el personatge, d’alguna manera, avança de derrota en derrota fins a la victòria.
A l’hora de transportar el lector, el decorat minuciós té un relleu que sovint eclipsa la seqüència del fet històric. Els àpats, la vestimenta o fins i tot detalls com la manera de rentar-se o d’afaitar-se, ens acosten a la vida quotidiana de l’època. La inquietud del mateix Macià pels avenços tècnics (ell era oficial del cos d’enginyeria) ens remeten a un moment en que el progrés científic era gairebé un dogma de fe. Això permet que les escenes s’acompanyin de curiositats com el primer telègraf, el primer tren, el primer telèfon, la primera ràdio, el primer cotxe o el primer avió. El pas del temps, doncs, té en la tecnologia el seu referent visual constant, tot vivint el seu esclat a l’entorn d’esdeveniments estel.lars com les dues Exposicions Universals de Barcelona (1888 i 1929).
Al capdavall, aquest entorn d’imatges i de sensacions ens situen al protagonista en el seu món. Però van més enllà, perquè ens ajuden a esbossar un esperit inquiet i sensible, a voltes torturat. El resultat és, com dèiem, el retrat d’una figura que apareix alhora tendra, magnètica i contradictòria. És aquesta òptica la que magnifica la dimensió humana de Macià i la que ens ajuda a entendre perquè es va convertir, probablement, en el polític català més estimat de tots els temps.
Suggeriments didàctics
La intriga es basa en dos aspectes enigmàtics del relat, connectats amb els records privats de Macià. Un d’ells és revelat a mitja narració, i l’altre no es descobreix fins al final. Es pot debatre la importància de la tècnica usada, com afecta el retrat psicològic del protagonista i com altera la visió que podem tenir d’ell.
Un altre exercici consistiria en abordar els personatges secundaris. Gairebé tots són figures documentades, i bona part són localitzables a qualsevol enciclopèdia o manual. No seria difícil elegir-ne unes quantes i comprovar com la seva supeditació a les opinions de Macià, la seva transformació en caricatura o les emocions que ens desperten arriben a contrastar amb els retrats neutres de les biografies oficials. És a dir, avaluar les virtuts i defectes d’un tractament literari en comparació amb un de ciència social.
La veu de Macià domina la narració, en aquell to íntim i confidencial que permet el gènere epistolar. Es tracta d’una fórmula força corrent en novel.la històrica, que entre altres coses busca reforçar la privacitat i la confidencialitat de la lectura. El contrast amb altres obres pot ser d’interès, així com l’estudi de la seva aplicació i els resultats en aquesta novel.la. Per exemple: ¿fins a quin punt l’ús d’un alter ego ocult, més enllà d’introduir un element de misteri al relat, fa que el lector se senti al.ludit i privilegiat en les confidències de Macià?
Realitat i ficció: en el fons, es tracta d’un llibre que aborda grans fets i personatges documentats. No hi ha cap dada de pes, tant sobre la biografia de Macià com sobre els seus companys de viatge o l’època històrica, que sigui inventada. Quin és, per tant, el pes de la ficció? Apuntem-ne alguns: la suposició que el protagonista va escriure les confessions esmentades; els seus sentiments i emocions més enllà dels fets documentats; o la creació d’escenes, diàlegs i accions versemblants. En aquest sentit, més que una construcció fidel d’allò que es va esdevenir, ens trobem davant d’una reconstrucció del que raonablement podria haver estat.
Un dels atractius del llibre és la seva estructura, per capítols, a partir de trets universals de la personalitat humana. Els episodis de la vida de Macià giren al voltant de reflexions sobre el seu propi caràcter. Els judicis acaben sent tan morals com difícils, contradictoris i vacil.lants. I tenen la virtut d’emmarcar-se en vivències concretes. El lector podria intentar de fer un exercici semblant, a partir d’un o diversos trets (innocència, integritat, solitud, impaciència, fidelitat…), usant la seva pròpia persona o la d’algú conegut.
Les possibilitats per a aprofitar el relat en una recerca de tipus històric, més o menys modesta, són molt àmplies. Des del tractament més obvi d’episodis o processos destacats (Solidaritat Catalana, la conflictivitat social, el catalanisme, Prats de Molló, la República…), fins a l’evolució de la societat mundial o catalana en els seus aspectes més quotidians.
Un exercici semblant es podria abordar des de la perspectiva de la història de la ciència, a la vista de les inquietuds científiques del protagonista. ¿Podem dir que aquell tombant de segle és una època única i irrepetible, en el terreny de les innovacions tecnològiques i de l’aparent canvi radical de paisatge? Podríem aplicar el mateix al nostre tombant de segle, el que passa del XX al XXI? La tecnologia, els invents, també ens han fet viure en un món radicalment transformat?
Consulteu els retalls de premsa sobre L’Avi. En aquest cas, realment, ens trobem amb opinions molt extremes, des del qui desqualifica el llibre fins el qui l’elogia. Per què desperta passions la novel.la, a favor o en contra? Obeeix això a consideracions literàries, morals, ideològiques? Quina coincidència pot tenir el lector amb les opinions expressades pels experts?
_0.webp)
