Novel·la Narrativa breu Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Estudis sobre l'autor/autora

Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona, 1961) és escriptor, polític i professor universitari.

Els seus textos han oscil·lat entre la creació literària, l’assaig acadèmic i el periodisme, tot renunciant a establir fronteres clares entre gèneres i disciplines. Durant uns quants anys visita zones conflictives del planeta i produeix un extens repertori d’articles de premsa. L’Àfrica, aquella part del món on li sembla que les penes i les alegries són més intenses, és al darrere de les obres Nelson Mandela, l’últim home-déu (1995), La via africana (1998) o El Imperio que nunca existió (2001). Amb Europa sense Embuts (2002), l’autor ens ofereix una visió singular de la societat europea, a partir d’impressions recollides d’interlocutors africans. Precisament, Bosch és professor d’Història d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

En el terreny de la ficció, la novel·la L’Atles Furtiu (1998, que va merèixer el premi Sant Jordi, el consagra entre la crítica i els lectors catalans. Abans ja havia publicat els reculls de narracions Cronicàlia (1986) i Herois d’Azània (1996), però és a partir de la primera novel.la que la seva carrera literària agafa empenta. Escriu Àlia la Sublim (2000) , L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià (2001) i una trilogia èpica: 1714, Set de rei / 1714, Sota la pell del diable / 1714, Toc de vespres (2002). L’any 2004 es consagra amb Les Set Aromes del Món, que mereix el Premi Ramon Llull. La majoria dels seus llibres parteixen d’una forta ambientació històrica però són també, en gran mesura, relats d’aventures, d’intriga i de descoberta viatgera.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Anna Solé per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellà

Alfred Bosch (Barcelona, 1961) es escritor, político y profesor universitario.

Sus textos oscilan entre la creación literaria, el ensayo académico y el periodismo, renunciando a marcar fronteras claras entre géneros y disciplinas. Durante algunos años visitó áreas de conflicto del planeta, produciendo un amplio repertorio de artículos de prensa. África, la parte del mundo que le parece que conjuga las penas y las alegrías más intensas, se encuentra detrás de obras como Nelson Mandela, el último hombre-dios (1995), La vía africana (1998) o El Imperio que nunca existió (2001). En 2002, publica Europa sense Embuts, una visión desinhibida de la realidad europea. Precisamente, Bosch es profesor de Historia de África en la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona.

En el terreno de la ficción, la novela El Atlas Furtivo (1998), la que le mereció el premio Sant Jordi, lo consagra entre la crítica y los lectores. Previamente ya había publicado los libros de relatos Cronicàlia (1986) y Herois d’Azània (1996), pero es a partir de su primera novela, que su carrera literaria arranca con fuerza. Escribe Alia la Sublime (2000) , L’Avi (2001) y una trilogía épica: 1714, Sed de rey / 1714, Bajo la piel del diablo / 1714, Toque de queda (2002). Con Los Siete Aromas del Mundo, Bosch recibe el Premio Ramon Llull 2004 y es reconocido de forma unánime, al poseer los dos mayores galardones de las letras catalanas. La mayoría de sus novelas parten de una fuerte ambientación histórica, pero son igualmente relatos de aventuras, de intriga y de descubrimiento viajero.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Anna Solé para AELC.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

Anglès

Alfred Bosch (Barcelona, 1961), is a writer, politician and university professor.

Alfred Bosch‘s texts move between literary creation, academic essay and journalism, without establishing clear frontiers between genres and disciplines. He spent some years visiting the world’s conflict areas and produced a wide-ranging repertoire of articles for the press. Africa, the part of the world in which he believes that joys and suffering are most intense, is very present as the backdrop to his books Nelson Mandela, l’últim home-déu (Nelson Mandela, the Last of the Titans, 1995), La via Africana (The African Way, 1998) and El Imperio que nunca existió (The Empire That Never Was, 2001). With Europa sense embuts (No-nonsense Europe, 2002), he offers a singular, frank vision of European society through the impressions offered by Africans with whom he spoke. Alfred Bosch is a lecturer in African History at the Pompeu Fabra University of Barcelona.

His first novel, L’atles furtiu (Furtive Atlas, 1998) received the prestigious Sant Jordi (Saint George) Prize, which established his reputation as a writer among literary critics and readers alike. He had previously published the short-story collections Cronicalia (1986) and Herois d’Azània (Heroes of Azania 1996) but it was after L’atles furtiu that his literary career really took off. He has subsequently written Àlia la sublime (Alia the Sublime, 2000), L’avi, confessions íntimes de Francesc Macià (Grandfather, Intimate Confessions of Francesc Macià, 2001) and an epic trilogy: 1714, Set de rei (1714, Thirst for Royalty); 1714, sota la pell del diable (1714, Under the Devil’s Skin); and 1714, Toc de vespres (1714, Call to Vespers – 2002). With Les set aromes del món (The Seven Aromas of the World), Alfred Bosch received another prestigious award: the Ramon Llull Prize. Most of his books are firmly-grounded, historically speaking but, to a great extent, they are also adventure, suspense and travel stories. He mainly writes in Catalan, and some of his books have been translated into several languages.

He is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Web page by Anna Solé for AELC.
Translation: Julie Wark.
Photographs: Author’s personal files.

Biografia

Alfred Bosch va néixer a Barcelona, en una família nombrosa i estable de l’esquerra de l’Eixample, l’any 1961. De menut va assistir a una escola britànica, prop de Barcelona, on tot l’aprenentatge es feia en anglès. Entre altres coses, doncs, va començar a llegir i escriure en una llengua que no era ni el català (idioma familiar) ni el castellà (únic idioma oficial de l’època). Es pot especular sobre la importància d’aquest fet lingüístic, i algú ha arribat a dir que Bosch escriu de forma poc llatina: amb sentències breus, prioritzant l’acció i els diàlegs per damunt la reflexió abstracta o el barroquisme descriptiu.

Com els seus companys de generació, va viure el darrer franquisme en la infantesa, prou conscient per adonar-se de la privació de llibertats i la persecució de la llengua catalana, però sense compartir frustracions per la pèrdua d’utopies per a les quals no va arribar a lluitar. Un altre fet biogràfic a tenir en compte és la tria dels estudis universitaris, perquè a partir de 1979 es matricula a la Universitat Autònoma de Bellaterra per seguir la carrera d’Història. La passió per les societats de l’ahir, doncs, passa a ser una altra de les seves grans inquietuds. Fins al punt que la major part de la seva obra s’inspira en escenaris més o menys remots.

Mentre estudiava, es va implicar en la fundació de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Aquesta entitat aplegava un col·lectiu lliure de persones que rondaven els vint anys, i que tenien com a inquietud principal la d’obrir-se camí en la creixent normalitat de la literatura catalana. La majoria dels seus components no havien publicat mai res, i potser el punt que els unia era la dificultat de donar-se a conèixer, en un mercat petit i dominat aleshores pels autors consagrats del segle XX i per la generació fresca dels setanta, que gaudia d’una certa complicitat ideològica i del gust per l’experimentació. A diferència dels seus predecessors, doncs, aquesta jove fornada no comptava amb cap etiqueta gremial més enllà del gust per les lletres. La prova n’és l’actual dispersió, estilística i professional, dels antics companys de viatge.

Una de les singularitats de Bosch, ja des d’aquell moment, va ser el trencament de fronteres. La seva afició pels viatges el va portar als cinc continents, en una recerca incansable del drama humà allà on es produïa. En pocs anys, i com a corresponsal freelance, va poder visitar escenaris que, sens dubte, van resultar decisius en el seu procés formatiu. Va passar pels conflictes dels vuitanta a la Sud-àfrica de l’apartheid, a la Indoxina marxista, pel Pròxim Orient de la Intifada i pel Beirut dividit, per l’Iran dels aiatol·làs, per l’Amèrica central de sandinistes i paramilitars, per la Sri Lanka dels tigres tàmils, pels Balcans de la neteja ètnica, i altres indrets en tensió.

Durant aquests anys va escriure en abundància, tot i que va publicar poca ficció. Va retratar les realitats viscudes en un munt d’articles d’anàlisi, entrevistes, cròniques de viatge i opinions. Va col·laborar assíduament al Diari de Barcelona, l’Avui, El Temps, El Periódico i Catalunya Ràdio, d’entre altres. També va col·laborar en algunes antologies de joves narradors, que li van oferir un primer terreny d’experimentació. L’únic llibre propi de creació va ser Cronicàlia, un recull de narracions breus ambientades en diferents èpoques i escenaris del planeta.

L’any 1984, la seva vida professional va fer un gir substancial, i es va incorporar als treballs de la candidatura olímpica de Barcelona’92. Després de la nominació, va assumir diverses responsabilitats a l’organització del COOB’92: des de la difusió de l’Olimpíada Cultural, passant pel gabinet de premsa, la política lingüística i les publicacions, fins al moment dels Jocs, en què era adjunt al Conseller Delegat i Secretari del Comitè de Direcció de l’esdeveniment. Van ser anys moguts, que li van permetre viure de prop un moment històric però que van reduir la seva activitat literària a uns mínims també històrics.

Acabats els Jocs, es va reincorporar al món acadèmic, amb el qual no havia tallat del tot els lligams gràcies a la seva activitat en el Centre d’Estudis Africans —del qual va ser-ne President durant vuit anys—. Va marxar a Sud-àfrica per a enllestir la seva tesi doctoral, i l’any 1994 va obtenir el títol de doctor en Història, amb un treball que abordava la trajectòria del Congrés Nacional Africà. De l’estudi se’n va editar una síntesi a l’assaig Nelson Mandela, l’últim home-Déu, que va rebre el premi Carles Rahola de la nit dels Bertrana de Girona. L’any següent va ser contractat com a professor d’Història d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra, institució en la qual encara imparteix docència.

Alfred Bosch continuava dedicant-se a les seves passions: viatjava, estudiava el passat i escrivia, però no ho feia des del terreny de la creació estricta. L’oportunitat va sorgir, precisament, arran de l’estada a Sud-àfrica, on va decidir que totes aquelles vivències, anècdotes i ocurrències que no podia incorporar a un treball universitari les recolliria en anotacions personals. En va sortir el recull de narracions Herois d’Azània, que retrata les contradiccions humanes de la Sud-àfrica de la transició. La galeria de personatges, feta alhora amb ironia i afecte, desfila per una selecció de contes sorprenents que transporten al món dels petits herois quotidians. L’obra va ser guardonada amb el premi Documenta de 1995.

Fruit de les reflexions sobre l’Àfrica negra en general, apareix el llibre La Via Africana, noves identitats, vells estats, que va obtenir el premi Joan Fuster d’assaig a la vetllada dels premis Octubre de 1996. Bosch semblava emergir d’una sequera d’anys sense publicar, i ho feia amb una productivitat notable, que només s’explica si entenem que durant un període d’abstinència havia anat madurant idees i omplint quaderns de notes amb obstinació. El 1997 és l’any de la seva irrupció definitiva en el panorama de les lletres catalanes, quan obté el premi Sant Jordi amb l’Atles Furtiu. A partir d’aleshores, la creació literària ha estat la seva dedicació principal.

Premis

  • Carles Rahola d’Assaig, de la nit literària dels Bertrana de Girona (1994): Nelson Mandela, l’últim home-déu.
  • Documenta de narrativa (1995): Herois d’Azània.
  • Joan Fuster d’assaig, dels Octubre de València (1996): La Via Africana.
  • Sant Jordi de novel·la (1997): L’Atles Furtiu.
  • Néstor Luján de novel·la històrica (2000): L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià.
  • Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes (2004): Les Set Aromes del Món.
  • Premi Prudenci Bertrana (2006): Inquisitio.
  • Carles Rahola d’Assaig, de la nit literària dels Bertrana de Girona (1994): Nelson Mandela, l’últim home-déu.
  • Documenta de narrativa (1995): Herois d’Azània.
  • Joan Fuster d’assaig, dels Octubre de València (1996): La Via Africana.
  • Sant Jordi de novel·la (1997): L’Atles Furtiu.
  • Néstor Luján de novel·la històrica (2000): L’Avi, confessions íntimes de Francesc Macià.
  • Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes (2004): Les Set Aromes del Món.
  • Premi Prudenci Bertrana (2006): Inquisitio.
Coberta de <i>Les Set Aromes del Món</i>.
Coberta de Les Set Aromes del Món.

L’Atles Furtiu.

Una obra per a tots els públics, a partir dels 15 anys. Els lectors més joves poden acusar la càrrega d’erudició —no ben bé de càrrega historicista-, a l’hora de seguir els passatges sobre cartografia, geografia medieval, llegendes de l’època o disputes i conflictes religiosos. En canvi, solen agrair els detalls de vida quotidiana (menjar, vestir, relacions sentimentals i familiars) i el to personal i directe del narrador i protagonista, Jafudà de Cresques. De fet, un dels atractius és l’edat de Jafudà en començar l’aventura, i pot entusiasmar de veure com s’inicia en la vida adulta, en tots els sentits, cap als quinze anys.

Argument

Jafudà és el jove fill de Cresques d’Abraham, un cartògraf jueu de Mallorca. L’acció arrenca quan el rei encarrega al mestre un mapamundi especial -el més bell i savi que mai s’hagi dibuixat. Un bon dia, Cresques comunica als seus la decisió de fer-ne dos, d’Atles: el que els han demanat i un segon, el furtiu, que recollirà les veus més secretes i totes les llegendes del món, aquell món seu del segle XIV. Així ho fan, comptant amb informadors privilegiats, dos dels quals estableixen una relació molt especial amb Jafudà: un armeni cec i una princesa africana. Arribat el moment, el noi rep l’encàrrec de portar els mapes a la cort de Barcelona. Però un d’ells, el furtiu, desapareix, i comença una aventura inquietant i dramàtica per a recuperar el tresor.

El relat no segueix un fil cronològic: els capítols se centren en els sis personatges decisius de la novel·la, que són el mateix protagonista, el seu pare i mestre Cresques, l’armeni Betros, l’escrivà reial Bernat (Metge), la negra Selima i el convers Jaume. La trama va endavant i endarrere, aportant elements a la intriga central, que no es tanca fins al final. Cada capítol té el seu aire particular, doncs, el seu estil i també el seu temps narratiu. Algun dels actors secundaris mereix fins i tot una narració a part, en la veu del personatge en qüestió, que introdueix un ritme i un llenguatge singular. En certa manera es tracta d’una novel.la coral, on l’aventura del narrador fa de nexe entre universos humans ben rics i diversos.

El protagonista mut del llibre és també, segons com, el mateix Atles. En la seva elaboració intervenen tots els que giren al voltant de l’obrador i la família de Cresques; en la intriga que segueix a la pèrdua, personalitats destacades del reialme; i en el desenllaç final, uns i altres. És un mapa fet a cop de relacions humanes i de sentiments, que per a Jafudà compon una autèntica cartografia de les emocions. De mitja novel.la endavant, l’angoixa del narrador per a retrobar l’Atles, sumada al dramatisme de l’època -pesta, guerra, avalots anti-jueus…-, dispara el ritme de la història cap a un desenllaç trepidant, tens i vibrant.

Personatges

Els retrats humans que apareixen a L’Atles Furtiu tenen molt a veure amb la connexió que estableixen amb Jafudà i amb les circumstàncies que envolten el mapamundi.

Cresques d’Abraham és una figura que està documentada hustòricament, com el seu fill Jafudà. Al relat apareix com un pare bondadós, un home de fe i un mestre d’inqüestionable saviesa. Al principi, és el nord i és el sol per al fill, però a poc a poc va apareixent una tensió inevitable. El noi és un humanista en potència, que aprecia la cartografia com a ciència i no pas com a elogi de la creació divina. Quan l’astre del pare declina, i sobretot quan entra en els desvaris de la senectut, Cresques es torna una figura estimable i caduca. La duresa de l’època i dels esdeveniments el depassen. Així, sense alterar el profund afecte que es manté entre tots dos, s’obre una distància que és l’habitual entre pare i fill, però també entre el jueu devot i l’escèptic, entre un progenitor tradicional i un home modern, entre el món medieval i el renaixentista.

Betros fa de segon pare. És un personatge fictici, d’origen armeni, i té la clau per a molts dels secrets que envolten l’Atles. Però no és un erudit, és un vell cec i analfabet que desconfia del coneixement convencional. Amb el seu llenguatge bíblic, que evoca les cadències de la literatura cristiana llevantina, transmet a Jafudà l’amor a la descoberta que el seu pare no li ha pogut passar. Potser té una aparició fugaç en la novel.la, feta a força de confessions des del seu llit de malalt. Però el seu testimoni és crucial, tant per al mapa com per a la intriga o per a la formació del protagonista.

Bernat és un retrat lliure del conegut escriptor i cortesà Bernat Metge. Com a home de palau, s’encarrega d’usar el jove protagonista i els seus mapes d’acord amb els seus interessos -i el que ell interpreta com a prioritats del reialme. Correspon al renaixentista radical: culte i refinat, descregut, ambiciós i manipulador. Maquiavèl·lic en sentit estricte, vaja. El salva la seva enorme sensibilitat artística, ja que és l’únic que pot apreciar, més enllà dels cartògrafs, el valor de l’Atles secret. Potser per això es permet jugar, amb gran astúcia, amb el que ell sap que constitueix un autèntic tresor -o una arma fatal.

El gran amor de Jafudà és Selima, una figura inventada. Ella arriba a Mallorca com a esclava, portada en un llarg viatge des del seu imperi del Mali. Cresques la compra perquè sospita que podrà contribuir a completar la part africana dels mapes, i així s’esdevindrà. Malgrat la seva condició captiva, porta la marca aristocràtica al rostre, i té una bellesa i un tarannà que de seguida enlluernen el jove Jafudà. Les seves evocacions del país d’origen, que contenen la màgia de l’oralitat recurrent i èpica, deixen al protagonista sense alè. I marquen la seva conducta a la segona part del llibre, on l’enamorament líric contrasta amb la tragèdia d’un genocidi.

Sobre Jaume el convers no en podem dir gran cosa sense revelar el desenllaç de la novel·la. Només diguem que representa la nostàlgia per un paradís que no tenia cabuda en la creació, tal com demostra la catàstrofe final. Esmentem, també, altres personatges que no resulten tan decisius en la narració però que hi aporten un color humà notable. La mare de Jafudà, Setaddar, és una dona que ocupa el seu lloc discret en una societat tradicional, però que és capaç d’obrar amb una fortalesa envejable. Samuel, l’orfe que la família es veu obligada a adoptar, és el jove ressentit i detestable que posa a prova la paciència de tots. Hanini és una matrona cridanera, jueva ortodoxa i sogra de Jafudà; la seva filla, i esposa designada per al protagonista, fa poc més que complir un trist paper.

A tots aquests, hi podem afegir el concert de prínceps, eclesiàstics, homes de lletres i pobladors dels calls jueus que componen el pintoresc paisatge humà de L’Atles furtiu.

Ambientació

L’escenari de partida de la novel.la és el call jueu de Ciutat de Mallorca: un món tancat i conflictiu, que té el magnetisme de tots els espais humans extingits. Un altre personatge silent de l’obra és l’illa en general, càlida i marinera i oberta al món, però també conflictiva per la seva explosivitat social. Els grups humans que cohabiten a Mallorca comprenen els cristians —tant senyors com vassalls-, els jueus, i els esclaus, tant sarraïns com circassians. Són comunitats que s’entenen quan cal, i que també són capaces de barallar-se a mort. No podem parlar ben bé d’un univers multi-cultural, sinó d’un món estamentari on la mobilitat social és escassa.

Les peripècies del narrador ens porten fora de Mallorca, a la Barcelona medieval i el seu rerepaís. Allà hi trobem el poder reial, que se sobreposa a una societat comparable a la de Mallorca. Però a través dels mapes i dels personatges secundaris, disposem també d’una visió del món conegut d’aleshores que ens permet viatjar gairebé sense fronteres. Les disputes entre regnes cristians i el Papat són presents en la vessant diplomàtica de la vida de palau. Les evocacions poètiques de terres remotes brollen, sobretot, dels llavis de Betros i de Selima: el primer pel que fa a l’orient de la seda, les espècies i la lluminositat dels àrabs, i la segona en relació amb les llegendes del món trans-saharià.

En connexió amb l’Atles, trobem referències constants a la ciència medieval. De fet, l’Atles reial, el que respon a l’encàrrec de la corona, és un mapamundi autèntic: va ser enllestit el 1375, es custodia encara avui als arxius francesos i és conegut com l’Atles Català. L’autoria és atribuida a l’obrador de Cresques. Resulta difícil saber fins a quin punt els cartògrafs medievals eren autèntics intel·lectuals: hi ha qui diu que eren més aviat il.lustradors i copiadors de luxe. En qualsevol cas, l’elaboració del mapa serveix de pretext per a parlar de les cròniques de viatge d’aleshores, de les tècniques marineres i dels avenços astrològics. Que la gent informada del moment creia en l’esfericitat de la terra, per exemple, és fora de dubte -el pròleg de l’Atles Català, l’autèntic, ho diu ben clar.

El període històric que decora l’acció és el de finals del segle XIV, concretament entre l’elaboració de l’Atles (1375) i els avalots anti-jueus de 1391. La corona d’Aragó viu el seu moment de màxim esplendor, amb un imperi mediterrani que va des d’alguna plaça magribina fins al Partenó d’Atenes. El relat comença sota el regnat del vell Pere el Cerimoniós, i es tanca sota el del seu fill Joan el Caçador. Coincideix amb els anys en que la glòria de la dinastia ja ha iniciat una forta decadència, a resultes de les pestes cícliques que delmen la població, de la inflació monetària, de les guerres amb Castella i Gènova, i també dels motins contra els calls. Aquests darrers episodis liquiden no només certa imatge de pluralitat: també amenacen riqueses culturals com el fulgor de l’escola mallorquina de cartografia.

La descripció de costums i usos socials arrodoneixen els decorats. Se’ns parla dels ropatges nobles, dels mercats d’esclaus, dels àpats interminables dels patricis, dels jocs florals, de l’atmosfera als banys jueus… Entrarem a sinagogues i catedrals, a leproseries i a palaus; viatjarem en galeres i a l’esquena d’ases; assistirem a linxaments i a casoris; tindrem cura dels apestats i farem l’amor al so del Càntic dels càntics. Ens posarem a la pell de Jafudà, en definitiva, i més que viure allò que realment va viure ell, ens passejarem per un món imaginat que podia haver existit.

  • La narració es basa en capítols que retraten els personatges principals de la novel.la. Es poden discutir les virtuts i mancances d’aquesta estructura: fa més creïbles les figures retratades? Dificulta el seguiment del fil conductor? La tècnica obliga a trencar la cronologia dels fets, i composa un argument amb retrocessos temporals i petits relats dins del relat. Quina és la intenció de l’autor darrere aquesta aposta literària, i com resulta? Per als més joves, es recomana l’elaboració d’un guió de lectura per a situar la cadena de fets amb precisió.
  • Es pot treballar un sol dels personatges, sobretot d’entre els més importants. La seva aparença i el seu caràcter vénen molt determinats per l’acció, pels seus orígens i sobretot pel seu propi discurs. La manera de parlar de Cresques o de Bernat, però sobretot les de Selima i de Betros, ens transporten a universos de sensacions ben singulars. Quines particularitats de llenguatge tenen? A quines realitats literàries, culturals, històriques ens remeten?
  • Els contrastos entre pare i fill —Cresques i Jafudà- són ideals per a extrapolar-los a conflictes generacionals de l’època actual. ¿Com evoluciona la seva relació i, sobretot, la visió que té el jove del seu pare? S’hi pot sobreposar a aquest contrast la diferència de mentalitat entre l’un i l’altre, perquè el pare és antic (medieval, teològic, creient) i el fill és modern (renaixentista, humanista, descregut).
  • El relat és sempre en primera persona, a través del protagonista o dels seus coneguts. Quina força té el relat en primera persona? És el que se’n diu la tècnica del narrador omniscient, prou experimentada en creació literària. Per què escull l’autor aquesta opció, i com seria la narració si fos en tercera persona?
  • Es pot fer l’exercici de seguir passatges del llibre, anècdotes i escenes a través de la consulta d’un facsímil de l’Atles Català. Localitzar les llegendes i les il.luminacions que s’esmenten pot resultar gairebé un joc de descoberta geogràfica. Hi ha també reproduccions accessibles per internet i trencaclosques que poden ser adquirits.
  • L’obra té diverses vessants i plans de lectura. Es pot abordar com una simple novel.la d’aventures; com una galeria de retrats psicològics; com un retrat d’una època; com un compendi de ciència antiga, com una crònica de viatges… Es poden detectar aquests diferents nivells, que segurament apel.len a lectors diferents, i veure com s’entrellacen. O se’n pot triar un de sol i tractar-lo a fons.
  • L’Atles Furtiu és també, en gran mesura, una narració de fons ètic. Els valors i els referents religiosos hi tenen un pes notable. Hi ha personatges cristians, jueus i musulmans, i tots pateixen la seva tragèdia. El capítol final és un cant a uns valors determinats. Podem dir que és una obra moralista? Defensa alguna ètica particular?
  • Consulteu les crítiques i articles apareguts arran de la publicació de l’Atles furtiu. Manifesteu acords, desacords i comentaris al respecte. Penseu que l’opinió dels especialistes reflecteix bé la vostra opinió o judici del llibre?
    • Coberta de L'Atles Furtiu
    Coberta de L'Atles Furtiu
    Coberta de L'Atles Furtiu (edició en castellà)
    Coberta de L'Atles Furtiu (edició en castellà)
    Coberta de L'Atles Furtiu (edició en portuguès)
    Coberta de L'Atles Furtiu (edició en portuguès)

    Vincles

    Comentaris d'obra

    En totes les persones que he conegut, llevat d’una sola, hi he vist el rostre del mal. Només en Gaietà Ripoll he pogut comprovar l’absència del maligne.» Aquestes paraules semblen estar fetes a mida per encetar una novel·la, però no: es troben a la pàgina 214 d’Inquisitio, la darrera obra guanyadora del Premi Prudenci Bertrana 2006. 

    Qui parla és en Llorenç Ramo, un escolapi de la València de principis del segle XIX. Ramo, investit de diversos càrrecs influents dins l’Església, es veu immers en un afer que el desconhorta profundament: l’inici d’un procés inqui- sitorial contra Gaietà Ripoll, un humil mestre d’escola que instrueix els fills dels llauradors de Russafa. El primer d’aquests se sent de seguida vinculat anímicament i intel·lectualment a Don Gaietà, un home amb una personalitat i unes creences que conviden a l’amis- tat, i farà l’impossible per alliberar-lo, cosa per la qual inicia un periple fas- cinant per una València a cavall entre la ruralia i la modernitat. Els protago- nistes existiren realment. 

    L’obra és una vertadera joia. Segurament serà qualificada de novel·la històrica —un binomi contra-dictori?—, i si hi ha un mèrit en ella és el de crear-nos la il·lusió que va ser escrita el 1825. I, és clar, això s’aconsegueix amb un gran treball en dos fronts: un llenguatge característic i una medul·la documental sòlida. Pel que fa al llenguatge, l’autor utilitza amb destresa diverses armes: un registre col·loquial realista, sense abusar dels fàcils «xe» o «collons»; una terminolo- gia culta molt encertada, especialment la pertanyent al camp eclesiàstic; una interessant capacitat per fer que els membres del clergat amollen llatinades oportunes i fins i tot iròniques; i, al contrari del que alguns li retreuen, unes estructures literàries treballades, estimulants i mai simplistes o fruit de la improvisació. 

    Pel que fa al treball documental, l’obra compleix amb escreix les seues obligacions de gènere. Per a qualsevol que duga la ciutat de València al cor, o al fetge, o on més convinga, la novel·la ha de presentar ensems l’al·licient del reconeixement i el del descobriment. Els ponts, les presons, el riu, els carrers, el mercat, estan retratats amb ull antic, del XIX, no del XXI. Tant és així que se citen espais que han desaparegut, o han canviat de nom, amb tanta naturalitat que en un instant ens veiem passejant pel carrer Cavallers amb els saragüells plens de pols. I, com passa sovint, el relat acaba excitant la nostra curiositat, com per deixar de llegir i fer cap al centre de la capital per resseguir aquells indrets esmentats. 

    (Joan Manuel Matoses. “Amb treball, als estels”, Caràcters, núm. 39, abril 2007, p. 20)

    * * *

    Alfred Bosh és un narrador hàbil, documentat i intel·ligent i hi ha dos aspectes en la com- posició de Les set aromes del món que cal remarcar perquè són dos dels grans mèrits d’aquesta novel·la. En primer lloc, la pluralitat de narradors, que doten l’obra d’una estructura complexa però molt original. Els set escenaris de l’obra tenen, cadascun, un narrador diferent: Justin Dufoy (Soho londinenc), Quislar Agassi (l’harem d’Istanbul), Mustafà, el Traginer (Aràbia Feliç), Mag- dala (Abissínia); Tonjo (Negreria), Monsieur De Chirac (París) i Rosa Fortaleza (Pernambuco). A més, cada narrador explicarà la seva història, la seva imatge de Fèlix, el qual tindrà per a cadascun d’ells un nom dife- rent: Fèlix, Felis Effendi, Al-Filis, Filas, Feli Dafo, Félicien i Fèlix. I com a colofó, la narra- ció queda embolcallada pel re- lat d’un altre narrador, Antoni de Gilabert, nascut a Barcelo- na, que a través de la Rosa Fortaleza descobrirà els secrets de Fèlix i es beneficiarà de la descoberta d’una excel·lent planta de cafè. 

    En segon lloc, Alfred Bosch dota cadascun dels relats d’un estil, un ambient i una atmos- fera pròpies: la sensualitat i la màgia d’Istanbul; la poètica persa de l’Aràbia Feliç; l’ances- tralitat de Negreria; la França il·lustrada, racional però tam-bé despietada; la sensibilitat i la musicalitat de Pernambuco… 

    (David Caminada. “Una tassa de deliciós café”. Avui. Cultura, 1 d’abril de 2004, p. 9)

    * * *

    Amb L’avi. Francesc Macià. Una vida de llegenda (Columna, 2000), premi Nèstor Luján de novel·la històrica 2000, Alfred Bosch s’endinsava en un arriscat retrat literari d’un dels grans personatges del passat recent, i en forma de confessions personals, la novel·la ens oferia una imatge tendra i carismàtica de Macià. I amb L’atles furtiu (Columna, 1998) obtenia el prestigiós premi Sant Jordi 1997 i es convertia en un dels novel·listes més reconeguts, acceptats i llegits dels últims anys en novel·lar la vida de Jafudà Cresques, un cartògraf mallorquí de l’Edat Mitjana. 

    John Sinclair és el protagonista d’aquesta historia [1714. Set de rei], una de les poques invencions de Bosch per a una novel·la que té una clara pretensió historicista i que comença amb l’anunci de Lluís XIV proclamant el seu nét Felip de Bor- bó com a legítim hereu de la monarquia espanyola. 

    (Francesc Guerrero i Borrull. “Bon cap de falç”. Avui. Cultura, 20 de desembre de 2001. P.10)

     

    Entrevistes

    —Quin és el seu model de novel·la?
    —Faig les novel·les que m’agraden. L’ambientació i el viatge són elements importants. I també el viatge en el temps, perquè és un impossible. Si la narrativa històrica s’hagués de considerar un gènere, no la consideraria un subgènere sinó un supragènere, perquè incrementa la mística del relat.

    —Quina importància dóna als ingredients que conformen la novel·la: estructura, acció, psicologia, lèxic?
    —Tinc una tendència a complicar-me la vida a l’hora de definir l’arquitectura. I també amb la psicologia dels personatges. Però ho combino amb un relat que arribi fàcilment al lector. Si pots substituir l’ús de l’adjectivació per un diàleg, millor. I si pots substituir el diàleg per l’acció, millor.

    —Quina és la seva opinió sobre els best sellers?
    —M’encanta que els meus llibres es venguin. En el sentit estricte, no em genera cap urticària. Sovint best seller s’utilitza com a retret. Ningú vol que el posin en aquest sac. Els llibres han d’estar al servei del lector i no a la inversa.

    —Quan ha tocat personatges històrics propers, com ara Rafael Casanova i Francesc Macià, hi ha hagut polèmica. Per què?
    —Hi ha una certa paranoia. He intentat abordar temes amb normalitat com es faria en qualsevol altre lloc del món. El millor que pot passar amb els mites és que se’n parli.

    —Diu que té ganes de deixar la novel·la històrica?
    —Els vells amics no els abandono. Tindria ganes d’entrar en el territori utòpic, no tant en la ciència-ficció com en l’àmbit social i la política-ficció. La màquina del temps em té el cor robat. Però ara em toca descansar.

    —La trilogia sobre el 1714 va partir d’un encàrrec editorial. Són un bon impuls els encàrrecs?
    —Són genials. L’encàrrec representa un estadi superior de l’escriptor. És un estadi relativament feliç si hi saps estar i saps pactar.

    —Ha viatjat a molts països i zones en conflicte. On aniria demà?
    —He perdut la inconsciència. Demà no em posaria al cor de Bagdad. El món islàmic és determinant. El que hi passi determinarà el futur.

    —En quina mesura la literatura africana l’ha influït?
    —Àfrica ha cooperat molt amb mi. M’ha ensenyat moltes coses. Té la capacitat de transmetre el pes de la tradició oral. Els africans són poliglots consumats, tenen molta facilitat per comunicar-se i dominen els recursos lligats a la musicalitat.

    —Com viu les crítiques?
    —De totes les crítiques, fins i tot de les bones, n’acabes aprenent alguna cosa. He passat de ser un autor més aviat barroc a un escriptor d’acció. I en part és gràcies a la crítica. Ara diuen que sóc massa despullat. Però jo crec que és el bon camí.

    […]

    (Noemí Bibolas: «Els llibres han d’estar al servei del lector», Avui, 1 de febrer de 2007, p. 8)

    Antologia

    JAFUDÀ

    El meu naixement fa de mal parlar, així com tots els fets prodigiosos que, segons algunes veus, el van acompanyar. Jo mateix, per descomptat, sóc incapaç de recordar el que es va esdevenir. Les cròniques escrites d’aquell any glossen només les gestes dels grans monarques, com és natural: el deslliurament d’un trist vassall, per interessant que fos, no hi mereix ni una paraula. Tot el que puc contar ho sé per boca dels meus pares i de les murmuracions populars, I si bé de les memòries familiars me’n puc refiar, tant com ens podem guiar pels records de qualsevol mortal honest, no puc fer confiança, ni de bon tros, a les llegendes del veïnat.

    Sí que puc dir amb certesa, perquè és cosa coneguda de tothom, que néixer jueu a Ciutat de Mallorca, l’any cristià de mil tres-cents i seixanta, no era cap privilegi. Els aires enrarits del moment no acompanyaven. La protecció dels reis i dels nobles cal als jueus començava a desfer-se davant les prediques d’alguns frares i la beneiteria del poble gentil, sobretot de la gent menuda. Era cert que el nostre rei havia promès seguretat als calls del regne. Però uns quants anys abans de néixer jo, havia arribat la fam, que s’havia endut moltes vides, i després la gran pesta. A terra ferma, els pobles s’havien quedat sense la meitat dels seus pobladors. Els cossos eren llançats als rius i jeien pels camins. Els carros, plens a vessar de morts, anaven dia i nit cap a les fosses comunes.

    ( L’Atles furtiu. Barcelona: Columna, 1998, p. 1-2)

    * * *

    —Senyor Sinclair, la cort de Versalles no us resulta edificant?
    —Benvolguda dama —vaig sospirar—, l’única cort que em plau és la que estic provant de fer ara.
    Jo tenia els ulls clavats a les formes d’aquella criatura, tercera dama de companyia de la duquessa d’Orleans. Li mirava els rínxols daurats que li queien damunt les espatlles descobertes, els pòmuls rosats amb pigues de drap —les inevitables mouches— i uns ulls grossos i ensucrats com dos marrons glacés. Els llavis de cirera s’entreobrien com si em volguessin xuclar la punta del nas, de tan a prop com em parlaven. I aquell coll… oh, aquell coll! Un cosset blindat amb un escot ajustat, arran de mugrons, li inflava els pits em unes síndries i empresonava la meva mirada. A partir d’aquell bust contingut, els plecs de setí daurat queien en cascada de mirinyac i escombraven un bon tros de paquet; però tal arquitectura inferior, prodigi de sastres i enveja de dones, a mi només em mantenia a ratlla.
    Al defora els prínceps d’aquell tombant de segle conspiraven des de les grans capitals. A Madrid, el rei encantat i infecund acabava d’expirar, i els seus ministres no sabien on mirar per impedir la subhasta de les Espanyes i de les Índies. A Londres, fermada l’aliança amb els mercaders d’Àmsterdam, nostre senyor i rei lluitava per seronejar les aigües del planeta. Viena mirava de no deixar-se esclafar per Versalles, perquè Viena era Viena i un Imperi havia de ser digne de semblant nom. Al Kremlin, al melic de les planes de Moscòvia, el tsar de totes les Rússies buscava una finestra al mar. Als palaus alemanys, bé, allà hi havia gairebé tanta corona menuda com a les ciutats italianes, prou abundant i dispersa per confondre el millor dels heraldistes.

    (1714. Set de rei. Barcelona: Columna, 2001, p. 11-12)