«Qui és aquest home que es fon amb els poetes i artistes d'ultramar, amb els arbres, amb els lladres, amb els profetes, amb els damnats, amb els qui duen la cara com una perdigonada, amb les verges de quinze anys que es vesteixen de núvies pobres, i prova de parlar no com ells, sinó des d'ells? Qui és aquest home que, més que no pas estrafer veus —la seva és indissimulable, fins i tot quan s'apropia dels mots d'altri—, manlleva mirades? Blai Bonet parla com si fos el mar, com si fos un gitano, com si fos la ramificació d'un arbust. I amb aquest parlar com si, els poemes queden surant en l'aigua ambigua de la virtualitat, amb un estatus de realitat incert, però saturats de puntes de sentit.»

(Del pròleg de Margalida Pons)