ETS UN SOL

Ets un sol. Sempre vas abocant dia.
Font ets de cel que despertes abril
amb el teu peu, la nata més subtil
del camí que s'estrella quan te guia.

¿Quin aire amarg, quin so de gelosia
tens tu, que, tot vessant, mansa i humil,
si et vull beure de llamp uses l'estil,
deixant-me als llavis set penjada, impia?

Per tu me lladra el cor un lamentable
crit negre, com una aigua amortallable.
Líquid lladrar amb passió de cel!

I tot jo mor en soledat obscura.
I a tu et pugen abrils, oh, criatura
capaç de convertir un lladruc en bel.

(D'Entre el coral i l'espiga, 1952)

* * *

DÉU COMPANY

Jo som el vostre ca que bava,
el meu clamor és una saliva amarga.
Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí,
com un colom de mar ferit pels caçadors.
Les meves mans no han cantat,
estic a la fosca com un munt de baleigs
i la meva memòria me cruix com una garba d'aritges.
Jo no he tret espiga; només herba, Senyor.
Te cant com un marge ple d'escanya-rossins.
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer,
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna,
és més alta la flama vibrant del vostre amor,
que ara és el meu amor, Senyor.
Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada,
i és l'amor damunt el meu front com un batall joveníssim.
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats,
vora la meva carn agra com un pa florit,
estau com un ca fidel,
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror,
canten la misericòrdia de la vostra saliva.

(De Cant espiritual, 1953)

* * *

CRIST DE PORT-ROYAL

No estic enclavat perquè la mort és inevitable,
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por?

Abans de dir "estimeu-vos",
sobretot abans de dir "edificaré la meva Església",
tot de vegades he dit "no tingueu por",
i mai no ho has pres com un manament.
I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.
Que el teu cos de cada dia menys s'assembli al d'un animal.

Si, tens por, és perquè no saps què et passarà.
I, si no saps què passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són intel·ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest camí:
s'hi passa gana, solitud, intel·ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Mira'm: convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.
Mira com dono la sang
en un invisible incendi de les capacitats de patir;
i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.
Tot és possible,
menys posar-te públicament de part meva
sense que et passi res.
Si res no et passa,
és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.

Mira'm: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil·litat.
I no parlis gaire;
actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità.

No et capfiquis amb les paraules. No t'he salvat amb paraules.
Mira com t'he redimit: era pobre com ser normal;
feia alhora dues coses tan difícils
com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.
Vaig tenir divuit anys, com tu,
i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;
a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,
el buit, la necessitat i la flor d'un home entre homes,
vaig deixar els pares, l'ofici, el poble;
res dins aquesta butxaca, res dins l'altra,
me n'anava per la carretera
literalment a la bona Déu, a donar la cara
i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai.

Veig que no em preguntes
per què em vaig deixar el mal sense explicar.
En el teu silenci hi ha el penediment
que sap fins a l'arrel com varen ser creades
les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.

Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,
no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.
Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,
perdonava en elles els crims de la història,
i caminaven.
Venia a mi un home amb la vista de pedra,
perdonava en ella la història
i donava arbres als seus ulls.
Em topava amb un cos mort,
li donava vida meva i l'aixecava de bell nou
de cap a l'ofici diví de viure,
i de cap a l'ofici misteriós de ser de la meva època,
de conèixer-me personalment,
sovint sense tant de gust de part seva,
perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.
Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà no el trobis,
i la lluita t'ho revelarà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l'èxit i no el de l'home?

Si no deixes de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,
el pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa'm aparèixer, doncs.
Prou saps tu que ets el meu passaport..

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d’aquesta creu només existeixen els de tot el món.

Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

(De L'Evangeli segons un de tants, 1967)

* * *

LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓN

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l’oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,
blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridenca pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d’arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

(D'El jove, 1987)