Fa alguns mesos el Gall Editor tornà a posar en circulació Els ulls i La mirada en un sol volum —la primera edició fou el 1973 i el 1975 respectivament—. Un extens text introductori de Margalida Pons El misteri és el visible: una poètica del fragment ens adverteix de la necessitat de reeditar els quatre diaris i el text de La vida i els meus instants en un sol volum. Cal veure conjuntament tot el material autobiogràfic tot i que també «Blai Bonet és un autor que diu, però que també, amb la mateixa intensitat, es desdiu. Gosem llegir-lo sencer. Ho pot resistir […] La seva aspiració manifesta és construir una mirada completa, capaç de percebre la totalitat del jo que la genera, però també d’assumir-ne la radical incoherència». Per això, en aquella magnífica introducció, Margalida Pons parla de tots quatre dietaris encara que el primer volum reeditat només en siguin inclosos els dos primers.

Ara sí, en aquest nou exemplar que teniu a les mans, es presenten els dos dietaris que restaven a l'espera d'una reedició. Es completa l'obra dietarista amb La motivació i el film, Pere Pau —publicats també amb una diferència de dos anys entre ells, el 1990 i el 1992— i el text autobiogràfic La vida i els meus instants —publicat el 1986 per l'ajuntament del seu poble, Santanyí, amb motiu de posar el seu nom a l'escola pública.

A l'hora de definir què és un dietari, Pere Gimferrer ho explica així:

«l'escriptor, encara que expliqui coses, s’explica a si mateix. Es fa una mena de retrat per persona interposada: la persona que neix per l’acte reflexiu d’escriure un dietari […] Dietari fals, dietari ver? Extern o bé intern? Els qui escrivim un dietari sabem que això té tant de risc i tanta d’ambigüitat i tanta de seducció i tantes de defallences com tota la literatura. O com la vida.»

Cal entendre que el text fragmentari, tal com es planteja, vol veure la «vida entre les vides». Vol fer-hi viure tothom construint un discurs totalitzador, que aglutini el seu viure amb el seu voler viure. És per Blai Bonet la manera com s’ha d’escriure, talment com es construeixen els nostres dies. Aquesta forma de collage l’empra amb èxit a Míster Evasió (1969) per descriure Barcelona i a Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria (1972) per encamellar les diferents històries paral·leles. També té molt present la manera d’escriure de Pasolini durant la dècada dels 70, època en què pensam que es produí el gruix dels dietaris. L’alienació en favor de la multiplicació dels jo aconsegueix fer-nos viure de primera mà, a nosaltres lectors, escenes de molts escriptors, pintors i intel·lectuals de la segona meitat del segle xx i de molts personatges anònims que s’entrecreuen amb la mirada del santanyiner. Aquesta llibertat narrativa, sense traves, amb la cruesa del carrer i la ciència primitiva, podríem batejar-la com la «quotidianització de l’essència humana», sempre en estat de recerca i reformulació. En diferents ocasions cita a Rudolf Bultmann per fer plausible l’home: «Sempre que hom vulgui parlar de déu, per força haurà de parlar de l’home». Potser doncs… l’home que observa? Pot aquest Home en majúscula ser els Homes en plural? Margalida Pons ens diu: «Bonet aboleix aquestes categories i en barreja els continguts. S’atalaia en una finestra i contempla el món al qual no pot incorporar-se plenament; de fet, tota la seva escriptura s’inscriu en aquest interval entre percepció i vivència…» així les fronteres entre els verbs com contemplar o fer es dilueixen dins l’escriptura. No hi ha un temps concret, una datació, hi ha memòria i hi ha vida. S’extreu informació poc o gens utilitzable per qualsevol biògraf de regla. És simplement suc abocat dins el tassó dels records, amb més o menys encert i amb més o menys rigor.

(Pau Vadell. L'home que busca l'Home)