Que curta es veu la teva vida
comparada
amb tantes hores buides que havies
esmerçat
blegant silenciosa cada una de les cordes
dels teus nombrosos avenirs, contra
corrent
devers una novella sement de la infantesa,
que era, encara una vegada més, el fat.
Una tasca ben àrdua, que ultrapassa les
forces.
Tanmateix la portares a terme amb molta
cura
arrossegant tot el teu ésser a feinejar;
i del teler arrencares la ben traçada trama
per trenar-hi els teus fils amb diferent
patró.
En acabat vas tenir encara prou coratge
d'organitzar un festí. Ja que, havent
acomplit
una labor, volies que te'n felicitessin;
igual que els nens quan s'han enviat
l'aigua d'herbes
dolça-amargant que havia de posar-los
bons.
Si et vas estimar més lloar-te tu mateixa
fou que, trobant-te lluny, com ara, de
tothom,
ningú no hauria endevinat amb quina
mena
de lloança t'arribaria a afalagar.
Només tu la sabies. I al llit de parteratge
et redreçaves. I al teu davant, un mirall
que ho reflectia tot, hi havia. Però el tot
eres tu i les coses de fora. Part de dins,
no res sinó la decepció perdurava,
la preciosa decepció de les dones
que amb un somrís s'omplen de joies i es pentinen.


De la traducció "Rèquiem per a una amiga" de R.M. Rilke (publicat el 1997)