Molt ben documentada, la novel·la, per cert, desgranada amb detall entorn d’escenes ben descrites, de converses plenament versemblants de personatges psicològicament ben traçats, alguns esperpèntics, d’altres dotats de plena humanitat, sense oblidar mai l’acció fulletonesca que fa girar les pàgines al lector sempre amb l’ai al cor. Jo diria més, diria que la Cuba d’aquesta novel·la, igual que la Nova York que hi surt, està molt trepitjada. [...]

L’estil narratiu de Josep Lluís Benet Vidal també està trepitjat. Ell ha declarat que vol ésser abans que res planer, sense fioritures, seguint l’exemple d’un parell d’autors que admira, ha afirmat que no vol lluir-se a base de recarregar la prosa, sinó a base de resultar clar. Però també incorpora paraules i expressions pròpies de les terres que trepitja, i és en aquest sentit que dic que el seu estil està trepitjat. A la seva prosa hi poden sortir expressions gairebé indígenes de Cuba, anglicismes de Menorca i variants menorquines de la llengua catalana com palesa fins i tot al títol de Flor d’Ausina.

(Pau Faner. “Trepitjat”, Es diari, 20 d’agost de 2022)
 

* * * 

Una novel·la que la podríem definir com a iniciàtica, ja que presenta una evolució molt clara del seu protagonista, de fillet cap a home, durant la clàssica odissea que ha de viure, fent referència a un viatge -o més d’un-. Una trajectòria tant metafòrica com literal, que farà que en Jacky Alzina de les primeres pàgines, poc tengui del Jacky Alzina de les darreres. Una obra que, presentant els temes més banals i, alhora, cabdals del nostre dia a dia, i emmarcant-los en moments històrics de gran rellevància, enganxa des del primer minut, gràcies a la manera que té Benet de fer arribar la història.

(Miriam Triay. “El darrer brot d’Alzina, la nova novel·la de J.L. Benet Vidal”, El Iris.cat)