Apago el llum de l’habitació. Tot queda en la fosca més absoluta. No hi arriba ni tan sols una petita claror del carrer a través de les cortines. La flameta de l’encenedor trenca la foscor. Encenc les espelmetes del pastís. Em poso a cantar:

–Moltes felicitats, moltes felicitats... Em desitjo jo sola... moltes felicitats!

La següent escena té lloc en una cabana aïllada on Greta Garbo i John Gilbert passen tres dies atrapats per la neu. Ell no sap que aquella dona és la reina de Suècia! La Garbo passeja per l’habitació fixant-se bé en tots els objectes. En Gilbert li demana que què està fent i ella li respon: «Estic memoritzant aquesta habitació. Hi passaré molt de temps, en el futur, gràcies a la meva memòria». I ell: «Jo t’ensenyaré el món sencer!». I ella: «Havia imaginat la felicitat, però la felicitat no pot imaginar-se. La felicitat cal experimentar-la, sentir-la. Tal com jo la sento ara!».

Aquí es besen apassionadament. I quan se separen, John Gilbert va i li diu a la Garbo: «Ja és prou miraculós de trobar algú per aquests paratges, però haver-te trobat a tu... és massa improbable. No puc creure en tu. Ets una il·lusió. Desapareixeràs davant els meus ulls...». I ara sí, bufo i apago les espelmetes. A la primera. Aplaudeixo fort. Agafo l’ampolla de xampany i en faig saltar el tap enlaire. Peta contra el sostre i torna a terra. M’omplo la copa. Vessa. Començo a fer talls de pastís...

–Ets una il·lusió. Desapareixeràs davant els meus ulls... –dic.

Tot va començar el dia que el senyor Leyva, l’amo del cinema on treballava de taquillera, em va citar al seu despatx. Don Isidro Leyva era un senyor del barri de tota la vida. Va quedar vidu als vint-i-quatre anys i va heretar l’usdefruit del cine, que era propietat de la família de la dona. En comptes de traspassar el negoci, va decidir posar-s’hi al capdavant. Ja feia més de trenta anys d’aquella idea. Tants com jo treballant-hi. Al principi m’imposava molt de respecte. Entaforada dins la taquilla, aixecava els ulls dels taquets d’entrades i, a través de la finestreta, topava amb les aigües del vidre de la porta del despatx del senyor Leyva. Intuïa més que no pas veia els contorns de la seva figura esborradissa passejant pel seu despatx...

Últimament, l’havia vist observant discretament les noietes que entraven i sortien del cinema, des de la porta entreoberta d’aquell mateix despatx. Com un vell sàtir. Perquè la veritat és que s’havia fet vell. El temps, que no perdona. Ni a ell ni a ningú. I a mi la primera. En Leyva estava acabat. Bé, potser jo, en aquell moment, també ho estava. La diferència era que jo me n’adonava, i ell, no. Hi rumiava sovint, sobretot llavors, que em faltaven pocs dies per complir-ne cinquanta. La noieta que ell mateix va contractar trenta-quatre anys enrere s’havia tornat una dona madura encastada dins una taquilla d’un cinema. Gairebé en formava part, de la taquilla. Em semblava que el cos se m’hi havia adaptat. I que una altra persona, o no hi cabria, o no hi encaixaria.

El cas és que aquell dia de principis de setembre del preolímpic any de 1991 havia d’anar a trobar en Leyva. Feia un temps horrorós, el vent provocava que la pluja, fina i emprenyadora, m’anés picant a la cara com agulles diminutes. Tenia febre i mal de cap. A més, estava molla perquè m’havia descuidat el paraigua a casa.

Vaig entrar tremolant a l’autobús. Era ple de gent que sí que duia paraigua, i a més, impermeable i botes d’aigua. Vaig pensar, estic xopa però, almenys, vaig amb la meva gavardina, elegantíssima, de les últimes rebaixes, imitació anglesa.

Què em volia, en Leyva? Era estrany, la sala estava tancada per vacances, era dijous i no havia de tornar a la feina fins dilluns, que obríem la nova temporada.

(Del llibre La vostra Anita, p. 5-8)