Fragment del conte "L'arbre esqueixat"

Ensopit i cap cot, veia a terra les branques que havia estimat, i s'adonava que quan tornaria la primavera ni una de sola el podria alegrar. 
L'hivern va allunyar-se i la neu es va fondre. De les branques seques en quedà el record, i quan l'herba dels prats ja tenia alguna viola, i les margarides encetaven el bon temps, ell, plorava en el seu cor l'angoixa i encara somiquejava quan les bromes formaven la nit: enyorava parlar amb la lluna i les estrelles, quan el capvespre dibuixava els seus tons, i contar secrets a les fades veïnes, i contes als mateixos follets del bosc... Desitjava tocar l'aire arreu, i amb el seu moviment, balancejar les fulles captives, simulant la dansa i la seva tradició...
Li glaçava el front veure's d'aquella manera, quina dissort...!

Quan la primavera ja hagué pres forma, i el corriol de la vora ja tenia mil amors, i l'aigua de les torrenteres baixava enjogassada, i el ventijol ho delia tot, oïren els matolls que l'arbre plorava i les flors de la vora, i també els rierols. I esglaiats per l'agonia que pregonava, l'herba i les flors el volgueren aconsolar. Bo fos només perquè alguna papallona, amb plàcid misteri, a l'estiu el pogués besar...

("L'Olotí", núm. 380, 4 de desembre de 1986.)

* * * 

Fragment del conte "L'arbre de tots els fruits"

Vet aquí que una vegada, hi havia un pagès que tenia un camp amb molta terra. 
El pagès volia aprofitar-la. Volia fer-la servir. Per això li semblà bo l'acudit de plantar un arbre. 
Per plantar l'arbre havia guardat molts pinyols: pinyols de totes les fruites que es menjava, pinyols d'olives, pinyols de préssecs, pinyols de peres, pinyols de prunes, de cireres, de raïms...
Havia guardat alguna graneta de figa i la llavor de la magrana. Tot allò que es menjava ho guardava perquè volia que el seu arbre fos l'arbre millor del món. 
El veïnat volia veure com ho faria per plantar tants pinyols, i només feien que preguntes:
—Que no veus que tu somies...?
—A veure, digues: quan serà gros...?
—Quan sortiran les seves fulles...?
—Com seran les seves flors...?
Va arribar el dia de plantar-lo.
EL va plantar quan ja no hi havia gelades; quan ja no feia el fred de l'hivern; el primer dia de la primavera; en un dia com avui!
Amb el dit féu un forat a terra i va deixar-hi els pinyols!
Perquè ni el vent ni la pluja se'ls emportés va tapar-los de terra. Llavors, quan els tingué allí reclosos, cada dia anava a mirar-los. Si no havia plogut; ell els regava; si havia plogut, estava content mirant-los.
El sol, l'ombra, l'aire, el vent, la nit, la humitat...Tot això els va tornar grossos, i... creixien... creixien per fer content al pagès, sortiren de la terra.
No!, no sortiren pas tots, uns a un cantó, altres a l'altre, no!
Sortiren tots junts, embolicats dins una fulla verdosa, "la gema".

(Quatre contes per a infants. Olot: Edicions Municipals, 1981.)