Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits guarda i consol,
més pura que la llum quan naix lo dia,
més hermosa que el cel quan ix lo sol:
tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.
Reina dels cels, Mare de Déu, perdona
si fins avui no et dediquí un record;
sols quan veu son vaixell presa de l’ona,
busquen los ulls del navegant lo port;
sols quan se veu en la presó angustiosa,
sa llibertat recorda lo captiu;
sols quan la tempestat brama furiosa,
l’oreneta s’acull dins del seu niu.
Jo vinc com lo captiu entre cadenes,
un consol a buscar per mon dolor.
Los plors mon front han arrugat! Les penes
m’han, Mare meva, rosegat lo cor!
Com soldat que, fugint a tota brida,
les armes va per lo camí llençant,
així jo pel camí d’aquesta vida
a trossos lo meu cor he anat deixant.
Verge de Montserrat, casta Madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels per fer una corona
arrencaren del cel un puny d’estels;
ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu. (…)
(Estrofes de «A la Verge de Montserrat», el primer poema que Víctor Balaguer dona a conèixer en català (1857), i que presenta ressonàncies del futur «Virolai» de Jacint Verdaguer, de qui en alguns aspectes és un clar precedent)
* * *
Los Jocs Florals
És molta veritat lo que s’ha dit de que no hi ha literatura digne d’aquest món que no sia l’expressió d’una idea, d’una civilització, de l’esperit d’un poble. Ara bé, té quelcom d’açò la moderna literatura catalana? S’ha proposat quelcom d’açò lo consistori dels Jocs Florals?
Jo crec que sí, per més que hi hagi qui, essent individu del consistori, hagi manifestat que no existeix semblant propòsit. Què importa que hi hagi qui nega una idea de restauració de nacionalitat, –en lo sentit en què jo crec que es deu emprendre eixa restauració (…)? Los mateixos que la neguen obeeixen a la pressió i a l’impuls de la idea sense saber-ho. Los passa lo que als que neguen lo moviment i caminen, als que neguen lo progrés i progressen.
Per a mi, digui’s en contra lo que es vulla, la literatura moderna és l’expressió del sentiment despertat d’una nacionalitat i d’una llibertat perdudes, i, al mateix temps, l’esperança de temps millors en una restauració d’una nacionalitat ibèrica.
Aquest crec que és son caràcter, aquesta sa tendència i aquesta sa aspiració.(…)
(Del pròleg del llibre Esperances i records, 1866)
* * *
Ai Castella castellana,
de la terra catalana
te n’has fet un esvoranc!
Tos saions la nostra història,
nostra llengua i nostra glòria
arrossegaren pel fang.
Ai Castella, castellana,
si la terra catalana
no t’hagués conegut mai!
(La controvertida tornada del poema, escrit a la Cerdanya francesa l’agost de 1866, «Delenda est Cartago»)
* * *
Fugint la llei del sabre, que avui en tota Espanya,
és sols la llei que impera, jo vinc, oh soledat!,
a respirar les brises placents de la muntanya
que amb son alè ne deixen lo cor tot perfumat.
Aquí lo bri de l’herba que inquieta se belluga,
la fulla que en la branca se mou tota poruga,
l’ocell que crusa l’aire, la brisa delitosa,
les aigües que rodolen lliscant per entre prats
jolius concerts ne formen de música harmoniosa,
dolços al cor i grats.
Proscrit jo de ma pàtria, ne vinc a recordar-la
en la quietud dels boscos, en la quietud del cor.
Aquí, tot recordant-la, jo puc almenys amar-la
sens que com crim se tinga lo meu immens amor;
que avui en la nostra terra, pel sabre domenyada,
terra tant més hermosa quan és més desditxada,
és l’amor de la pàtria un crim que el miserable
que recordar-lo gosa li val ser desterrat,
i és crim, més crim encara, com més imperdonable,
l’amor de la llibertat.
Almenys en estes selves ne puc obrir mos llavis
per dar pas a les queixes que bullen dintre el pit;
almenys en estos boscos la cítra de llurs avis
pot despenjar dels salzes lo trobador proscrit.
Aquí ja pot sos himnes alçar com ans solia,
mes no espereu pas ara que, com ho feu un dia,
les glòries de sa pàtria, la trobador ne canti;
que avui veu Barcelona lo calze dels dolors,
i, com la vila aquella de què nos parla el Dante,
és la ciutat dels plors.
Si doncs ma pàtria esclava desconhortada plora,
com pot glòries i ditxes trobar son trobador?
Cantar sols puc ses penes, i recordar-li l’hora
en què sens dubte prompte n’eixugarà son plor.
Del sigle en lo rellotge n’està l’hora fixada:
per mà de l’Etern Pare l’agulla ha estat clavada.
Aguanta’t coratjosa, ciutat valenta i noble,
encara que amb cadenes avui lliguen tes mans,
que l’hora ja s’atansa en què ne podrà el poble
donar caça als tirans.
(Les quatre primeres estrofes del poema «En la muntanya», datat a Bell-lloc, a la Cerdanya francesa, l’agost de 1866)
* * *
Jo vaig proscrit, amb l’ànima intranquil·la,
crusant avui la vall, demà la serra,
passejant mon dolor de vila en vila,
de ma família lluny, lluny de ma terra.
I pujo cada jorn a la muntanya,
i allí on la veu de l’eco més s’allunya,
clavant mos ulls en la regió d’Espanya,
jo crido: «Catalunya!…Catalunya!»
Ecos dolcíssims que de serra en serra
portau la veu que us crida carinyosa,
portau, vos prec, la mia vers la terra
mai com avui al cor i als ulls hermosa.
I los meus llars sabran ma llatzeria,
i mos amics sabran que en terra llunya,
tot gemegant als ecos cada dia
jo crido: «Catalunya!…, Catalunya!…»
Si desterrat me trobo en terra estranya,
d’ingratitud odiosa viu exemple,
és sols pel crim d’haver volgut que Espanya
ne fos avui de llibertat lo temple.
Desert d’amics me trobo tot alhora,
cada jorn més la pàtria se m’allunya,
i, foll de desconhort, amb veu que plora,
jo crido: «Catalunya!…Catalunya!…»
(El poema, de ressons ausiasmarquians, «Des d’un bastió del castell de Foix», datat a Foix l’1 de setembre de 1866)
_0.webp)
