TESTAMENT DE BRUNA BONONI, morta de fàstic després de vint-i-vuit anys de vida assenyada, conscient i responsable.

Jo, Bruna Bononi, en possessió d'unes facultats físiques i mentals similars a les de la major part de persones que m'envolten, ni millor ni pitjor que elles, he decidit de fer aquest testament en el precís instant que acabava de descobrir que el fàstic se m'havia endut per sempre. Per això vull fer paleses les meves darreres voluntats a fi que puguin ser acomplertes per aquells que em sobrevisquin.

Deixo els meus anys d'exercici professional en la tasca periodística, conscients i viscuts intensament, que m'han reportat un guany incalculable de maldecaps, nits dormides amb angoixa, corregudes a la matinada, amenaces físiques i psíquiques, i moltes altres coses que deixo d'anotar per poc importants, al trinxador de papers que en subhasta pública ofereixi una quantitat més important de rialles ben timbrades.

Deixo els meus amors d'amagat i en públic, el meu cos que tantes vegades s'ha ofert a l'acte d'estimar sense treure'n un tracte de persona, les matinades entre llençols perfumats d'hotels llunyans, els besos furtius i porucs que maldaven per propagar una flama interna, deixo els fills que no he tingut i les renúncies a una companyia en moments difícils a canvi d'una fidelitat apassionada, les tendreses i les ires, els plors de goig i de ràbia, els orgasmes compartits i els solitaris i tot el que hauria pogut ser, tot ho deixo als corbs famolencs que haurien vetllat les meves nits d'amant. Que els serveixi, almenys, de menja substitutòria.

Deixo el meu seny, la meva fidelitat, els compromisos, les aparences respectables i el futur resolt, el saber què hi ha al final de cada carrer i a l'endemà de cada dia, tot això ho deixo, puntualment, als creditors que voldran cobrar els meus deutes i que faran cua per saber què ha disposat al respecte la meva darrera voluntat.

Deixo la meva ràbia per un present incert, les meves preguntes sobre si és possible un món ecològicament equilibrat, la meva indignació antinuclear, el meu orgull antibèl·lic, el meu patriotisme universalitzant però, malgrat tot, rabiosament, descaradament nacionalista, als cucs. Als cucs que foraden la terra i se l'empassen, la defequen i, en aquest procés, l'airegen. I als cucs que s'arrosseguen per obtenir un bocí de carn podrida –víctima que propicia la supervivència dels victoriosos.
Deixo

–Ei!
–Ep! Bruna!
–Òndia, està com un soc!
–Noia, bonica, ¿no t'agradaria dormir al llit com tothom?

(Del llibre Vermell de cadmi. Barcelona: Laia, 1984, p. 141-142)
 

* * *
 

En Manu Uriarte té trenta-sis anys i la seva és una llibreria de vell amb un prestigi guanyat a pols i amb paciència pel seu antecessor, una fura cultíssima i sagaç que només vivia per als llibres. A diferència d'ell, però, el seu aspecte no és el d'un aristòcrata de l'esperit, sinó el d'un home afable i feliç que gaudeix dels plaers de la vida i disposa de tot el temps del món. Qui no el conegués el podria prendre per botiguer, sí, però no pas de llibres, que sembla que tenen la imatge de gent xuclada que no gasta salut, sinó per un pastisser o l'amo d'una xarcuteria. La veritat és que el dia a dia no deixa al Manu ni un sol instant de repòs, però sempre ha trobat la manera de dominar els ressorts de l'agenda. Buscar títols rars, autors novells que prometien però que el mercat no va tenir la paciència de mostrar adequadament, llibres introbables per mil i un motius: distància, llengua, tema, aquell títol que sembla desaparegut de la majoria dels catàlegs, una edició gairebé privada, un relligat especial, una edició numerada amb làmines i gravats... i presentar-los als seus clients cada vegada més exigents, li provoca un plaer intens però també el manté en una tensió constant. Cada vegada és més difícil descobrir una bona llibreria, racons d'on apareixen per sorpresa exemplars oblidats que un familiar pràctic decideix posar a la venda. Ara hi ha més clients que mai, però els bons són difícils.

Anys enrere apagava l'ansietat amb el tabac, una cigarreta darrere l'altra, però d'ençà que va morir en Jaume Fuster, que era un dels seus clients més agradables, un escriptor intel·ligent i conversaire que havia nascut en una de les casetes d'aquest mateix carrer dels Tallers i passava per la llibreria sempre que anava a visitar la seva mare, que era dos dies per setmana, es va espantar i es va plantejar que ho havia de deixar. Ja fa cinc anys que els ha perdut: en Jaume Fuster i el tabac. Tots dos li van costar, però només el tabac va ser una renúncia voluntària. Si ara fa balanç, pensa que ha compensat la tensió amb l'augment de volum del seu cos, ara rodanxó, amb el ventre tibant i un color rosat a les galtes, sempre ben afaitades. I el gest de les mans, abans sempre ocupades per la cigarreta, també ha canviat. Una vegada i una altra acarona, en un tic que no es reconeix, el floc escàs de cabells rossencs que recula closca enllà a passes ràpides, fins que un dia no gaire llunyà desapareixerà del tot. Com si amb el gest el volgués convèncer de no continuar minvant. Encara no és resigna a imaginar-se calb però cada dia vigila de no pentinar el seu manyoc de cabells de manera extravagant, com si portés una diadema travessera arrapada al crani. Hi ha gent que ho fa. Li fan una angúnia espantosa. Els seus ulls lluents i vivaços d'un color gris clar recorden la transparència de l'aigua en un dia d'hivern i tenen l'agudesa de mirada d'una mostela. Els qui el coneixen diuen que és un home intel·ligent, però a ell no li agrada presumir de res. Això ho ha de dir la vida, replica quan algú prova d'adular-lo. I fuig de la conversa amb qualsevol pretext que l'allibera dels compliments.

(Del llibre El llegat dels filisteus. Valls: Cossetània, 2005, p. 16-17)
 

* * *
 

El senyor Giulio Perretti tenia el mig cos inferior presoner de la ferralla. El seu rostre botit no tenia un alè de vida. L'Aureli, aferrat al volant, encara panteixava. Tenia les cames perdudes entre un recargolament de ferros, però em va semblar que somreia.

S'havia congregat molta gent i els grans feien esforços per apartar les criatures d'aquella carnisseria.

Em vaig acostar al que quedava dels cotxes i vaig mirar per la finestrella deformada de la carraca trucada. L'Aureli era cobert de vidres minúsculs. Em va conèixer. Va gemegar. Va clavar les mans al volant i va dir, fent un esforç que semblava que sortia del fons mateix de la seva poca vida:

–És mort?

Vaig fer que sí amb el cap. Va fer una ganyota de dolor i va estirar els llavis inflats i ensangonats en una altra ganyota que potser volia ser un somriure. Llavors va apartar la mà dreta del volant i em va aixecar el polze lentament en senyal de victòria. Després es va deixar caure, abatut, i va continuar panteixant dolorosament.

La darrera jugada de la comtessa de Cànoves acabava de tancar la partida.

(Del llibre Tie Break. Barcelona: La Magrana, 1991, p. 175)