Xavier Aliaga, nascut a Madrid el 1970, tot i que es declara fill adoptiu de Xàtiva, ens presenta a la seva cinquena novel·la, Dos metres quadrats de sang jove, una trama policíaca clàssica, ambientada en dos mons amb múltiples connexions com són la política i el periodisme, i amb una estructura ben construïda i amb subtils aportacions que s'agraeixen i no resulten gens estridents.

[...]

Aliaga és periodista i ha interpretat tots els papers de l'auca a diferents mitjans. Actualment és responsable de cultura al setmanari El Temps. Es nota que sap de què parla, a diferència d'altres ficcions sobre el periodisme, perquè la versemblança és total i els conflictes que apareixen són ben vigents, com ara les noves tecnologies, la mort del paper i els eterns clarobscurs morals de la professió. La part política també és realista, amb els tripijocs generals de fons i, amb més pes i en primer pla, les trampes dels polítics valencians.

La trama central funciona i avança a molt bon ritme, però Aliaga també mana amb pols ferm la relació entre els dos protagonistes. Destaco alguns elements tècnics d'aquesta bona novel·la: l'estructura, narrada en present i en la primera persona d'Oyono, en què Aliaga incorpora entrades del blog de l'assassinat, i els diàlegs. N'hi ha amb una part elidida, com si fos una conversa telefònica en què només escoltem una veu; d'aquesta manera l'autor ens fa centrar el focus d'atenció allà on vol. Uns diàlegs impecables i molt valencians, no només per la variant lingüística, sobretot per l'abundància i originalitat dels renecs i el to i registre variat dels personatges.

[...]

Una novel·la molt recomanable, per gaudir d'uns grans diàlegs i per conèixer una mica més l'actualitat de la premsa, pel que fa a la crisi laboral, la realitat històrica del gremi i l'habitual submissió al poder i els esporàdics i nobles intents d'evitar-ho.

(Lluís Llort. "El negre ja no toca el saxo", Avui Cultura, 6 de juny de 2014, p. 15)

* * *

Vides desafinades reflecteix clarament aquesta acceleració del ritme de la vida, facilitada per la revolució d'una societat que ha guanyat agilitat i moviment gràcies a les noves tecnologies. Els seus protagonistes són els primers que corren aquesta cursa: uns personatges que es troben al llindar de la maduresa i han de cremar etapes per arribar a l'Olimp del triomf personal i sentimental. Joves al voltant de la trentena, amb dedicació preferent a tirar endavant una petita discogràfica independent per plantar cara a les multinacionals del sector des d'un nou grup musical amb talent i professionalitat per triomfar. Però gairebé tots han d'alternar la seva dèria vocacional amb feines per guanyar-se les garrofes. Aquesta doble activitat genera una continuada relació entre tots ells en diversos espais i moments diferents. Una vida embalada amb un munt de trobades, festes i contactes de tota mena, que es complementa amb converses, confessions i reflexions que deixen anar tant personalment com amb tots els estris tecnològics que tenen a l'abast. Unes embranzides més perilloses encara perquè es viuen en una societat que ha perdut veritats permanents que abans la cohesionaven. Un fet que fa més difícil la presa de decisions. Un món on també les amistats són més fugisseres, els amors profunds es poden evaporar per un simple malentès i el sexe és el centre que mou i remou la vida sentimental.

Una trama ben gestada i intrigant, i una prosa àgil i directa, amb un llenguatge ric i precís, encaixen perfectament amb aquesta acceleració vital. Els mateixos protagonistes van explicant en primera persona les seves vivències i il·lusions, els seus trasbalsaments emocionals, les amistats i les traïcions, la velocitat amb què es desfan els amors que havien de ser eterns, tots els esforços fallits per tastar una felicitat molt somiada i poc aconseguida. Destaca la riquesa descriptiva dels retrats d'uns personatges prou complexos dins d'un món molt desajustat. Uns protagonistes que es mouen en una societat bojament impetuosa que ells intenten guarir, però no troben els antídots idonis que la calmin i cauen en les mateixes trampes i errors que l'han abocada a una profunda crisi moral i econòmica. Sempre, però, hi ha possibilitats d'aixecar-se amb dignitat.

Una bona novel·la per intentar comprendre cap on ens porta aquesta acceleració de la vida, explicada amb la mateixa rapidesa amb què es mouen els seus protagonistes. Un fet que empeny el lector a llegir-la amb la mateixa agilitat que reflecteix.

(Jordi Capdevila. "Una generació embalada", Avui Cultura, 19 de gener de 2012, p. 11)

* * *

La condició de periodista de Xavier Aliaga fa que li interesse que la realitat s'escole d'alguna manera en les ficcions. I això és un punt que s'ha de valorar, perquè l'actualitat no és molt corrent en els itineraris literaris dels narradors valencians. En les primeres novel·les els fets eren filtrats per l'humor i el grotesc, més blanc en Si no ho dic, rebente i més corrosiu en Els neons de Sodoma. Ara, en Vides desafinades, llibre que ha guanyat el premi Joanot Martorell de Gandia, assaja una modulació més greu, més crua. L'humor hi és, però forma part del caràcter dels protagonistes o de les circumstàncies, ja no és la biga mestra de la trama. Però sobretot l'autor aconsegueix ací una novel·la més consistent, amb molla, ja que és profund en les giragonses psicològiques dels personatges, i, de rebot, basteix una bona banda sonora amb les pinzellades encertades que dedica a València i Barcelona i a la situació social, que denota ja els primers compassos de l'actual crisi, una crisi que va, segons els personatges, més enllà de l'economia i denota una societat podrida i malalta.

[...]

Enmig d'una existència conduïda per la música i pels circuits independents, contemplem, en primer pla i en directe, veus que despullen vides menudes, carregades d'intencions i que mostren les cicatrius d'un món equivocat. D'entrada, tots estimen la persona equivocada, cap protagonista és correspost, si més no, com vol.

[...]

En Vides desafinades la ficció ha permès a l'autor pintar pedaços de vida i ho fa perquè es mostra comprensible, minuciós i clar. En els detalls i els gestos regolfa la vida, un teixit cosit per la subtilesa i el corrent soterrani que amaguen els moviments i les paraules dels personatges. Els clarobscurs que en resulten van acompanyats per una prosa plena de giragonses i matisos, i d'una forta expressivitat, allunyada de tota afectació, amb capacitat, això sí, de traure punta a la vulgaritat i l'altisonància.

(Francesc Calafat: "Els clarobscurs de la música", El País. Quadern (València), núm. 578, 22 de desembre de 2011, p. 3)

* * *

Xavier Aliaga, en la primera novel·la, Si no ho dic, rebente, se servia d'una idea genèrica dels valencians per a tractar de l'educació o la deseducació, de la política municipal, del monstre de l'urbanisme actual. Ara, amb Els neons de Sodoma, sense canviar d'escenari, toca uns altres temes i personatges. D'una manera o d'una altra, pinta les transfiguracions del món rural valencià, i ho fa a través del matriarcat als pobles i el seu deteriorament, un univers lligat a la vida de les parròquies i de les festes patronals. L'àmbit local és un territori on l'abisme i el xoc entre la mentalitat de les mares que defensen aferrissadament unes convencions determinades i la dels fills són extraordinaris, però en els rituals festius s'integren sense grans problemes.

[...]

Aqueixos referents passen per les revolucions de la mirada grotesca i paròdica, que és un dels punts forts de Xavier Aliaga. De fet, com ha dit l'autor, pretenia parodiar, esmicolar les trames esotèriques que són moda. El seu joc, amb tot, no és fàcil. Ja li està bé distorsionar uns quants graus les situacions, però aspira a l'equilibri, perquè el resultat no siga una astracanada desproporcionada, i els personatges siguen alguna cosa més que un pur desgavell.

(Francesc Calafat. "Les espurnes càustiques de l'humor", El País. Quadern, núm. 477, 28 de maig de 2009, p. 3)