Joan Alcover i Maspons neix a Palma, el 1854. Estudia a l'Institut Balear, on és condeixeble del poeta Miquel Costa i Llobera, de l'escriptor Joan Lluís Estelrich i del polític Antoni Maura, i té per professor el poeta romàntic Josep Lluís Pons i Gallarza.

L'any 1869 inicia la carrera de Dret a Barcelona, on entra en contacte amb el moviment de la Renaixença. Es llicencia en Dret Civil i Canònic el 1878 i s'instal·la definitivament a Mallorca. Contrau matrimoni amb la barcelonina Rosa Pujol, i comença a exercir d'advocat. Durant aquest període ingressa a les files del Partit Liberal d'Antoni Maura i és elegit regidor de l'Ajuntament de Palma. La seva carrera política culmina l'any 1893, quan passa a ser diputat a les Corts pel mateix partit.

Paral·lelament a la seva carrera política inicia la carrera literària que al començament alterna en català i castellà. Publica els seus primers poemes l'any 1872, i l'any 1877 guanya un premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona pel poema La Creu.

Entre el 1887, any en què mor la seva dona amb qui havia tingut tres fills: Pere, Teresa i Gaietà, i 1901, any en què mor la seva filla Teresa, publica llibres de poemes només en castellà, alguns dels quals insinuen les possibilitats creatives que es fan paleses més endavant, en els poemes en català. Amb l'experiència amarga del dolor per la pèrdua de la dona i la filla, redescobreix la llengua pròpia com a eina d'expressió dels sentiments més profunds. Les campanyes idiomàtiques de mossèn Alcover i l'èxit inesperat d'uns poemes catalans fets per encàrrec: La serra, homenatge a Miquel Costa i Llobera, i La relíquia, petició de Santiago Rusiñol per a un àlbum, l'animen a continuar la producció poètica exclusivament en català. D'altra banda, el desencís polític en l'experiència com a diputat i el desengany de l'ideari maurista, li fan revisar en part la seva ideologia.

El 1903 llegeix públicament La Balanguera, que en el doble significat –directe i simbòlic– parla del pas del temps que comporta la perennitat de la vida civil enfront de la fugacitat de la vida personal. Participa en les conferències que els intel·lectuals mallorquins fan a l'Ateneu Barcelonès, el 1904, i en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906). Les desgràcies familiars continuen, i l'any 1905 mor el seu fill Pere. És membre corresponent de la Real Academia Española (1904) i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1913). Participa en diverses edicions dels Jocs Florals de Barcelona, i el 1909 és proclamat Mestre en Gai Saber.

En català, la seva obra poètica s'aplega a Cap al tard (1909) que conté alguns dels millors poemes de la literatura catalana de tots els temps, com ara "La Balanguera", "Elegies", "Miramar", "L'espurna", "Desolació", "La relíquia", entre d'altres, i Poemes bíblics (1918). Igual com el seu company de generació, Miquel Costa i Llobera, i els membres de l'Escola Mallorquina, troba en el paisatge correspondències simbòliques amb el seu estat d'esperit. Malgrat tot, no se sent atret pels elements extrems del moviment Modernista (Maeterlinck, D'Annunzio) i s'identifica, en canvi, amb un cert vessant del Noucentisme incipient, pel que comportava de contenció expressiva i de rigor formal. La seva teoria literària, que formula principalment en el seu text Humanització de l'art (1904), es basa en la sinceritat de l'expressió del poeta, i la claredat en la forma poètica. En aquest sentit, cal sentir les coses abans d'escriure-les. És per això que, en els seus poemes, es troba la manifestació elegíaca del dolor que li suposa la mort de la seva dona i dels fills.

L'any 1919 rep el premi Fastenrath i, aquell mateix any, en el mateix dia, a Barcelona i a Mallorca respectivament, moren els seus fills Gaietà i Maria, filla de la seva segona dona Maria de Haro i Rosselló, amb qui també tindria Pau, l'únic dels fills que sobreviuria el seu pare. A partir d'aquestes desgràcies, les noves composicions poètiques escassegen i sovint es concreten en reelaboracions o traduccions de peces anteriors.

Considerat per tothom com un excel·lent orador, tant en el camp de la política com en temes intel·lectuals, complementa la seva activitat poètica amb nombroses conferències. Són rellevants els discursos que pronuncia en els Jocs Florals i, també, els retrats literaris, els articles i comentaris sobre les lectures d'assajos de teoria literària. L'any 1916 és nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Mor a Palma el 26 de febrer de 1926.

L'editorial Selecta reuneix i publica la seva Obra completa l'any 1951, amb pròlegs de Miquel Ferrà i Joan Pons i Marquès.

L'any 1996, el Consell Insular de Mallorca aprova declarar la cançó La Balanguera, el poema de Joan Alcover musicat per Amadeu Vives, l'himne oficial de Mallorca. L'any 2004, en el 150è aniversari del seu naixement, s'organitzen nombrosos actes d'homenatge arreu dels territoris dels Països Catalans.