–Per què escriu poesia, i per què tradueix?
–Resulta que jo sempre havia volgut escriure poemes. Ja de petita, quan aprenia una paraula nova, m'agradava el so i no parava de repetir-la, és a dir, en feia poesia. La meva mare sempre m'ho recordava. Era molt petita i corria amunt i avall dient "poma, poma la poma, poooooma".

De més gran quan vaig anar a l'escola m'agradava Machado i altres poetes castellans. I quan vaig escriure els primers poemes em pensava que s'havien de fer amb mètrica i rima. I ho feia, com tothom, però aleshores no em sonava: alguna cosa fallava. Fins que, de sobte, quan va néixer el meu tercer fill a Xile, vaig tenir molta necessitat d'escriure, perquè va ser un cop fortíssim. Quan va sortir, ja vaig veure que aquella criatura tenia alguna cosa. Tothom em mirava i no em deien res. El meu marit no hi queia, o no hi volia caure. I jo vaig anar a veure una doctora, també refugiada, que va tenir por de dir-m'ho i em va enviar a un altre metge. Hi vaig anar sola, per no preocupar en Joan. Quan vaig sentir la paraula "Down" em va resultar completament desconeguda. Era la darrera cosa que m'hauria passat pel cap. A casa presumíem d'intel·ligents, resolíem les coses de manera simple i teníem el cap matemàtic. Sortint de la consulta, el cap em donava voltes. I vaig tenir la necessitat d'escriure. Però no sobre coses concretes, sobre allò del fill, sinó sobre la vida en general. Ho vagi fer tal com rajava, sense constrenyiments, i aleshores sí que em va sonar bé. També vaig tenir la sort que a Joan Oliver, que també era allà, li va agradar. Si una cosa no li agradava, t'ho deia. I em va fer un pròleg molt bonic per al primer llibre, que publicaria molt més tard d'aquests inicis poètics, l'any 1963, a Barcelona.

Després vaig trigar divuit anys a publicar. Perquè quan ensenyava un nou llibre a en Joan, ell em deia: "Sí, està bé, però no arriba a la qualitat del primer!". I jo no em posava gens nerviosa, mai. Ara t'ho dic: jo, de coses, sempre n'he fetes. Vaig acabar la carrera als quaranta-cinc anys, i vaig seguir traduint. I la Pessarrodona, que em va fer el pròleg del segon llibre, esmenta aquest buit de divuit anys i per això me'n vaig adonar. També és quan comença el meu activisme com a feminista… o que me'n tractin, vaja. Una editorial va voler publicar-me un llibre que anava d'aquest registre. I el volum va ser saludat com "una nova veu", amb l'edat que ja tenia jo! Més endavant, pensant en coses que havia fet amb la Maria Mercè Marçal, comparant-m'hi, vaig estar tranquil·la: divuit anys sense publicar, i ella, molts anys abans de morir, ja tenia la poesia completa publicada (riu).

És a dir, que jo, de la meva poesia no en presumeixo, però de les traduccions sí. Perquè és una cosa de la qual estic molt segura. Se la poesia en tradueixo el ritme, perquè el sento. Conec tan bé les dues llengües que m'és ben fàcil. En Manent, quan tradueix, tot sona a Manent. Jo no, no puc. Fins al punt que si agafes el Cares a la finestra, el llibre de les poetes, veuràs que cadascuna és diferent de l'altra. I no és un mèrit: jo ho agafo i sento el so i no em costa res trobar la paraula que s'hi adigui, però sobretot el mateix ritme. […]

I això de la prosa poètica és una manera de dir que no hi estic d'acord, perquè és fer poesia, però menys decidida. Jo faig poesia, i el fet característic és que demano com vull que es llegeixi. Quan trenquem els poemes, demanem un so i un ritme, i al mateix temps demanem llibertat. De vegades amb una coma no n'hi ha prou, vols uns pausa més llarga, i trenques. T'ho recitaré: "No mitiga la puresa del capvespre, / ni el blau fosforescent del mar, / ni els camps, d'un verd tan tendre, / el desig de comunicar-me. I I m'aboco amatent a / escoltar els un i els altres".

(Adrià Pujol: "Montserrat Abelló, poesia d'anada i tornada", Revista de Girona, núm. 281, novembre-desembre de 2013, p. 14-19)
 

* * *

–Com van ser els seus inicis en la poesia?
–Quan començava a escriure els meus primers poemes, intentava respectar els cànons establerts però el resultat no m'agradava. Sentia que els poemes eren molt millors quan prescindia de mètrica i rima, i m'expressava basant-me en el pes de la paraula a través del seu significat profund i ritme intern. Eren uns poemes bastant diferents al que es feia aleshores.
En un viatge que vaig fer a Bristol, a finals dels anys setanta, un amic, el poeta Toni Turull em va regalar un llibre, Winter Trees, de Sylvia Plath. Vaig descobrir una poeta extraordinària que escrivia tal i com jo ho sentia. Com ella mateixa ens ho diu en els seus diaris: "Fer poemes molt físics, en què el món es plasmi en les meves paraules, no en abstraccions ni en pur enginy... on les paraules tinguin un aura de poder místic... dir-les en veu alta, fer-les irrefutables." Això era el que jo preconitzava des de la meva intuïció. Per mi va ser tot un descobriment. Considero a Sylvia Plath una de les més grans poetes del segle XX.

–Traduir a Sylvia Plath, Adrienne Rich, Margaret Atwood, Anne Sexton... ha estat una manera de reivindicar el lloc de les dones?
–És que acabes essent feminista a la força! Encara ara en qualsevol antologia poètica veuràs que surten poques dones i moltes vegades mal representades amb els poemes menys característics de les seves obres. Quan vaig traduir Arbres d'hivern per als llibres del Mall, el 1983, Sylvia Plath era una poeta gairebé desconeguda al nostre país i n'hi havia ben poques de traduïdes. Aleshores vaig decidir fer un llibre amb traduccions de dones poetes on es reflectís la seva força i diversitat, i el 1993 després d'escollir les autores i els poemes, traduir-los, i fer el pròleg i les biografies aconseguia publicar a l'editorial Ausa de Sabadell l'antologia Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle XX. He rebut molt reconeixement per la meva feina d'antòloga i traductora, sobretot per Cares a la finestra i pel darrer que he publicat: Sylvia Plath, Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963, Barcelona: Proa, 2006.

–Què representa per vostè el fet d'escriure?
–Tot el que escric és perquè tinc necessitat d'escriure-ho, res és gratuït. Escriure poesia per a mi és la meva forma d'expressió. I el que dic en un poema no ho podria dir d'altra manera. També, moltes vegades, en poesia, diem coses que a nosaltres mateixos ens sobten... I aquesta mena de misteri és un altre dels dons de la poesia. La base de la poesia, però, és la veritat, és a dir la meva, com ho dic en aquests versos del poema No mitiga la puresa del capvespre, d'El blat del temps:
"...però la meva veritat / em retorna / al mateix lloc de solitud. / I submergida hi visc; / tot recordant llunyans moments, / aquells que passen, fugaços, / davant els ulls / –com si el vent se'ls endugués– / però, aviat, cremen, i s'endinsen, / fins a fer-se sang i obra nostra."

(Elena O'Callaghan: "Montserrat Abelló. Guardonada amb el VIII Premi Jaume Fuster", Info Literata [Barcelona], núm. 9, juny del 2008)
 

* * *
 

–Escriure, més enllà del temps i de l'espai.
–Per a mi, la poesia no és parlar d'una cosa concreta. La faig una mica atemporal i no parlo de coses determinades, sinó del que sento respecte a moltes coses en general, tot i que, és clar, està basada en l'experiència. Per exemple, el poema que dedico a Fernando, "Ets tendre, / estàs malalt. / Confons el negre amb el blanc. / I em pregunto per què. / Per què jo / no et puc aclarir aquest engima, / si duus la meva sang". Aquest és un dels poemes més concrets, però, en general, tendeixo més a l'abstracció.

–Arribes més lluny, pots anar més enllà, si evites l'al·lusió a fets determinats?
–Sí, i això em surt instintivament. Acotant massa el poema em sento menys universal. Potser per això tampoc no hi poso títol, als poemes; d'aquesta manera em sembla que tothom se'ls pot fer una mica més seus, segons la seva circumstància personal, que pot ser ben diferent en cada cas. M'agrada que la lectura del poema pugui suscitar en cada lector alguna cosa que potser no és ben bé la que jo pensava al moment d'escriure'l.

–Definir la poesia pròpia m'imagino que es fa difícil, però si pots distanciar-te'n uns moments, diries que és una poesia vivencial?
–Sí, perquè està basada en la meva vida, en la meva experiència. Precisament aquesta és una de les coses que vaig pensar quan em vaig decidir a fer poesia: has d'escriure perquè, tal com tu veus les coses, ningú més no les pot veure. Per tant, la meva manera de mirar i de sentir és només meva, encara que els altres se la puguin fer seva de diferents maneres; per això, l'emoció d'un mateix s'hi ha de sentir. Em fa l'efecte, però, que la meva poesia no ha canviat gaire, al llarg del temps. Quan vaig començar a escriure ja estava molt formada, totes les meves idees contra l'opressió, contra la injustícia envers la dona, contra les desigualtats socials..., totes aquestes coses que m'afecten ja eren dins meu. He fet una mica com el pintor que va pintant sempre el mateix des de diferents angles. No hi ha cap ruptura radical, als meus poemes.

–"Però la meva veritat / em retorna / al mateix lloc de solitud. / I submergida hi visc." El dolor, l'angoixa o la tristesa tallen la possibilitat de comunicació o bé, al contrari, esdevenen aquella "mussa trista" que esperona a escriure?
–És molt difícil comunicar-se. Però, certament, les coses que em dolen, o em fereixen, són les que, sovint, m'impulsen a escriure. N'hi ha molts d'escriptors que van patir molt i que va ser per aquell patiment que escrivien: Artaud, Anaïs Nin, i tants d'altres... Ara, també m'adono del cantó amable de la vida, dels seus moments bons; tot i que tendeixo a les petites coses de la vida: una mirada, un pètal...

–Com "El vent... / Pètals arran de pell / i un verd intens / que amara la tarda de llum / clara i tendríssima. / I el formigueig del temps / entre els dits. / Inquietud del no-res, / i de tantes paraules dites i escoltades." La petita felicitat d'uns pètals, com deies, comporta, però, la idea de marciment, de pas del temps i de mort?
–Sí, tot i que la mort no m'obsedeix gaire. La mort existeix, com el naixement. Hi és. Jo no sóc una persona pessimista. Mira, tinc vuitanta anys i he hagut d'esperar tot aquest temps perquè les coses se'm donessin... Vaig estar divuit anys sense publicar, però això no em produí cap mena de patiment. He escrit i he traduït moltes coses que no s'han publicat. He traduït Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Lluís M. Xirinacs... He traduït munts de poesia que no s'han publicat però que, en canvi, m'han donat molta satisfacció.

–L'alteritat. El joc del desdoblament, de "màscares que m'emprovo".
–"No em puc desprendre / de la meva vida / que indefectiblement em conté / dins d'aquest jo irreversible. / Barrera sempre present / davant dels ulls del cos / del pensament, dic que enderrocar / no puc sense morir-me. / Veure i sentir / sense parar / dins d'aquest cos / que no he escollit. / Què fer d'aquest jo indestructible / que se m'aferra / aquest jo sempre el mateix / que m'impedeix se l'altre?" (L'arrel de l'aigua, 1995).

(Marta Nadal: "Montserrat Abelló. Una mirada sense límits", Serra d'Or, núm. 463-464, juliol-agost 1998)